Jaume Soler i Pastells

Breus notes textuals i vitals sobre el llegat del Pare Miguel d’Escoto

El Pare Miguel d’Escoto Brockmann va néixer el 5 de febrer de 1933 a Los Angeles, Califòrnia. L’any següent la família es va traslladar a Nicaragua, on va viure fins el 1947, moment en què torna als EUA per acabar la secundària i la universitat. És en aquesta època quan entra a l’orde religiós catòlic Maryknoll, al qual va pertànyer canònicament fins la seva mort el 2017.
Segons reconeix ell mateix el procés d’elaboració del seu pensament i la seva praxi noviolenta i antiimperialista fou complex i dur, en el marc de la seva tasca sacerdotal i en un context de consolidació de l’imperi EUA: “Aquest
fou el món de la meva infància i joventut. No és, doncs, gens estrany que no hagués captat clarament la noviolència activa de Jesús. Quan vaig néixer, el missatge de Jesús ja feia segles que havia estat totalment mediatitzat i desfi gurat per la seva Església, que és també la meva Església, la que tant estimo, ja que li vaig lliurar la meva vida. Així doncs, com és que vaig aconseguir trobar la noviolència de Jesús en el context de tanta
manipulació del que Ell ens va ensenyar?...
Dono gràcies a Déu que vaig tenir la gran sort d’entrar a Maryknoll i de ser als Estats Units durant els anys de Martin Luther King, Jr. Fou King, i no la meva Església, qui em va ajudar a entendre la radical noviolència de Jesús. Concretament, fou el seu testimoni en la lluita activa noviolenta i el seu petit llibre Strength to Love (La força d’estimar) publicat el 1963, dos anys després de la meva ordenació sacerdotal, el que em va fer veure amb més claredat el que en tota una vida de col·legis catòlics no havia aconseguit descobrir: el Jesús del Sermó de la Muntanya. El Jesús activament noviolent. L’únic Jesús encara que a l’Església imperial no li agradés, ja que acceptar i proclamar aquest Jesús li hauria comportat problemes i persecucions per part dels poderosos d’aquesta terra i l’haurien crucifi cat com van fer amb Jesús. Evitar córrer la mateixa sort de Jesús era quelcom que l’Església semblava considerar com la seva principal  obligació. Sona espantós. El pitjor, però, és que crec que no exagero”.
Certament va tenir bons mestres, Tolstoi, Ghandi, Martin Luther King, Dorothy Day i grans companys de lluita noviolenta i antiimperialista entre els quals destaca per sobre de tots “el meu estimadíssim amic, a qui tant devem tots els que ens hem compromès amb la lluita per aquest altre món que anhelem. Em refereixo, per descomptat, al
bisbe Dom Pere Casaldàliga”.
Segons les seves paraules, en aquest procés de maduració i concreció del seu pensament i praxi noviolenta i antiimperialista fou decisiu el retorn al seu país, Nicaragua, en ple procés revolucionari: “Iniciat el meu descobriment del missatge noviolent de Jesús, vaig haver de superar una tendència molt marcada en mi, la de voler sempre presentar excuses pel comportament de la política exterior dels Estats Units. Era plenament conscient
de la incorrecta actuació dels Estats Units, però sempre deia: “Pobres Estats Units, volen fer el bé, fomentar la democràcia i la llibertat, però fan tot el contrari perquè s’equivoquen. Són molt bons, però lamentablement estan molt mal aconsellats”. No sé d’on em naixia aquesta renúncia a reconèixer les evidents males intencions de l’Imperi i la clara hipocresia de les explicacions que aquest donava de les seves motivacions, del que suposadament Breus notes textuals i vitals sobre el llegat del Pare Miguel d’Escoto buscava mitjançant la seva política exterior. En part, aquesta tendència pot haver estat conseqüència d’una renúncia molt marcada en el
meu comportament, de per vida, a llançar càrrecs i acusacions sense estar totalment i absolutament convençut que era cert el que jo deia. Sempre he pensat que el judici temerari és quelcom gairebé tan greu com la calúmnia. Crec, no obstant, que la meva renúncia a reconèixer el que realment era la política exterior nord-americana, era deguda més aviat a una automàtica extrapolació, al govern nord-americà, d’una norma que se’ns havia inculcat
com “respecte” a l’autoritat dins l’Església. Criticarla era ser arrogant, presumptuós, faltat d’humilitat i caritat cristianes. Qüestionar les seves intencions era considerat temerari.
Així com a King li va correspondre ajudar-me a descobrir la noviolència activa de Jesús, obrir-me els ulls sobre l’imperialisme, li va tocar a un amic nord-americà, conseller molt proper al president J.F. Kennedy, amb qui, per coses de la vida, havia arribat a establir una forta amistat fi ns el punt que ell, la seva dona i els fi lls, em consideraven com un membre més de la seva família. Un dia, durant la presidència de Kennedy, jo estava allotjat a casa d’aquest amic a Washington. Molest i impacient amb la meva ingenuïtat d’atribuir sempre bones intencions als “gringos” em va dir: “Miguel, quan dimonis reconeixeràs que el mal existeix? No cometis l’error de subestimar la intel·ligència de l’adversari o dels que actuen malament. Estats Units sap el que fa, no som estúpids, tot el que es fa es fa sabent que amb aquests mitjans no s’obtindran els objectius publicats.
El que es diu sobre la motivació de la nostra política exterior és mentida moltes vegades, només propaganda per enganyar el poble americà i el món”.
El meu amic va sentir la necessitat de sincerarse amb mi perquè m’apreciava molt i em deia que, sense un bon diagnòstic de la realitat, jo no podria mai prendre les decisions correctes per a la proclamació clara del missatge de Jesús i la denúncia profètica del mal”.
El 1978-79 formà part de “Els Dotze”, un grup de líders socials amb els quals va defensar i divulgar els objectius de la Revolució Popular Sandinista (RPS), així com una solució pacífica al conflicte “nica”.
De 1979 a 1990 fou Ministre d’Exteriors de Nicaragua des d’on defensa un acord de pau a la regió Centreamericana que es va concretar en els Acords d’Esquipulas. Aquests foren innovadors perquè introduïen nous conceptes en els àmbits de la negociació amb un programa, una aplicació simètrica i la simultaneïtat del seguiment.
El 1986 aconseguí una de les grans victòries diplomàtiques del segle XX per part d’un país en un tribunal de l’ONU: la sentència de la Cort Internacional de Justícia de La Haia a favor de la demanda de Nicaragua contra els Estats Units per activitats militars i paramilitars que van costar més de 50.000 morts nicaragüencs. La CIJ va acordar
una indemnització per a Nicaragua de 17.000.000 milions de dòlars que mai han estat pagats pels Estats Units. El mateix any com a denúncia dels incompliments dels acords de pau organitzà, amb l’ajut i participació de sectors pacifistes, entre ells Dom Pere Casaldàliga, el Viacrucis per la Pau i la Vida, amb més de 300 quilòmetres de recorregut i una vaga de fam de 30 dies que va afectar greument la seva salut.
El 2008, amb el suport dels països llatinoamericans i caribenys, fou designat president del sexagèsim tercer període de sessions de l’ONU.
El 2006 va publicar el llibre Antiimperialisme i Noviolència, un ampli i sòlid resum del seu pensament i praxi política-diplomàtica: “Amb aquest llibre espero contribuir a que totes i tots comprenguem que l’autèntic cristià ha de ser sempre noviolent i, per tant, també intransigentment antiimperialista” (Introducció, 10 de juny de 2006,
45è aniversari de la meva ordenació sacerdotal).
El 2011 s’edita un treball col·lectiu de l’equip de la seva presidència de l’Assemblea de l’ONU on pren cos el treball d’anys amb un títol prou clarificador, Refundar l’ONU-Una proposta.
“Tenim el deure moral de fer quelcom més que simplement reordenar el nostre sistema fallit. Hem de transformar-lo. Més que noves regles el que el món necessita són noves alternatives” (Discurs a Doha, Qatar, novembre de 2008).