Optar pel pare o per la mare?
Tots tenim un pare blanc i una mare indígena i negra
 

Pedro Trigo

Arribem a l’any 2000 sota el signe de la unificació del món desenvolupat (l’Occident i l’Orient occidentalitzat). 1992 ha estat una fita per a la constitució d’Europa com a societat de nacions. Tanmateix, als llatinoamericans, aquest any ens ha sorprès profundament desintegrats, tant a l’interior de cada país com d’un país a l’altre i de tots com a conjunt. Desintegrats som profundament dependents. I aquells que ens exploten econòmicament i ens subordinen políticament fins a fer impunement intervencions militars imperialistes, a nivell d’ideologia prescindeixen de nosaltres; és a dir que la relació que mantenen amb nosaltres, per a ells no és una font de reconeixement perquè no ens consideren subjectes dignes, iguals a ells i lliures, i, per tant, ens converteixen en objectes, ens cosifiquen.

Quina conclusió en traiem d’aquesta constatació? Hi ha conductors nacionals que treuen la conclusió que Amèrica Llatina no existeix ni ha d’existir com a realitat històrica. Les regions, races, classes i fins i tot països més dinàmics de la zona han de reclamar la seva afiliació occidental per tal d’entrar en aquell bloc al preu que sigui. Amèrica Llatina s’ha de transformar, com USA, en una província més d’Occident (o s’ha d’integrar als EEUU per tal de constituir, com els Estats Units d’Amèrica, la seva regió més rica i forta). Per aquest propòsit s’hauria de sacrificar tot.

Aquest és l’objectiu confès del projecte neoliberal, que per això és un projecte dictatorial, el subjecte del qual és la raça blanca modernitzada, que posseeix o gestiona els mitjans de producció, els Estats i els mitjans de comunicació social. És veritat que admet membres d’altres orígens; però les places són limitades i les condicions dràstiques: modernització com a blanqueig integral.

Significarà 1992 la liquidació simbòlica d’Amèrica Llatina com a realitat històrica diferenciada per convertir-nos en simples ciutadans del llogaret planetari, és a dir, de l’Occident mundialitzat? És una possibilitat real, ja que compta amb el subjecte que l’està posant en marxa.

La cultura criolla és, encara, la cultura vigent. En vies de ser desplaçada per la cultura de masses, encara manté, tanmateix, la seva pretensió de forjadora d’Amèrica Llatina i garantia de la seva unitat i el seu destí. Està lligada a les nocions de nació i estat, i s’expressa a través d’institucions tan variades com els partits polítics, les Forces Armades i el sistema educatiu. S’autodefineix com mestissa, ja que accepta com a components de si mateixa, en condició de recessius, els orígens indígenes i africans amb les seves corresponents llengües i costums. Però no és una cultura mestissa que, malgrat o enmig d’altres components, manté la filiació occidental sense solució de continuïtat. Però, això sí, es defineix com americana, amb història pròpia i drets adquirits en aquest continent, que ja és de forma irrenunciable, la seva pàtria (terra patrum).

El projecte mestís és el que pot donar cohesió a l’Amèrica Llatina. El mestís és l’hereu piatós que es fa càrrec del seu pare i de la seva mare, que els porta en el seu cor i a les seves espatlles; i el que, per això, pot reconèixer també els de la seva mare i els del seu pare, les seves comunitats vives i els seus projectes. Existeixen, és clar, molts mestissos que no s’accepten com a tals i es defineixen únicament per la cultura criolla o per l’occidental transnacionalitzada que han assimilat més o menys. Ells, en no reconèixer part del seu ésser, tampoc poden mitjançar entre els diversos components històrics; són mers intermediaris que baixen el projecte crioll o l’occidental transnacionalitzat als indígenes, afroamericans i mestissos, desconeixent les seves pròpies cultures o, millor dit, servint-se del coneixement intern que d’elles tenen, per a penetrar-les i desarticular-les i per a internalitzar dins d’elles aquella a la qual representen.

Perquè a l’Amèrica Llatina, en l’àmbit dels paradigmes culturals, tots tenim un Pare Blanc i una Mare Indígena i Negra, independentment de quins siguin els nostres progenitors biològics: això és vàlid fins i tot per a molts fills d’emigrants o per a molts indígenes o negres. Aquest no és el lloc idoni per a extendre aquest símbol. N’hi ha prou, per el que volem afegir, que segons la nostra hipòtesi, tan sols són possibles dues eleccions i que, a més a més, és ineludible fer-les: podem optar per la Mare o pel Pare. Doncs molt bé, si optem pel Pare, optem pel pitjor del Pare i pel pitjor de la Mare; i si optem per la Mare optem pel millor del Pare i el millor de la Mare.

Aquest últim és el projecte mestís que, per tal de salvar la Mare, es veu obligat a redimir el Pare de la seva condició d’explotador i violador, potenciant les seves millors qualitats de valentia, fortalesa i intel.ligència; i, alhora, a estimular la dignitat, la consciència de subjecte, la capacitat de resistència, la tendresa i la generositat de la Mare, alliberant-la de la seva resignació i connivència.

En política, per exemple, optar pel Pare significa optar per retenir a tota costa els privilegis inveterats i neutralitzar el poble amb el clientel.lisme i la repressió. Optar per la Mare vol dir posar tots els esforços en millorar les condicions donades augmentant la productivitat i estimulant el poble mitjançant redistribució justa i serveis dignes que el capacitin, de manera que tot el cos social es posi en moviment cap a fites que reportin un profit per a cada sector i transcendència per a tots.

Malauradament no és pas aquesta l’alternativa vigent avui dia. Però no vol dir que hagi estat descartada. Ans al contrari, es materialitza en multitud de projectes concrets que fan pensar raonablement en la possibilitat de l’Amèrica Llatina i també en la seva existència real.