PARAGUAI: IRRUPCIÓ DE LA SOCIETAT

De Rodríguez a Wasmosy: transició inconlusa

Carlos M. Martini
 

---

Abril de 1994

L' any 1989 va ser el del trencament de la dictadura. L’any següent, el 1990, el país va tenir un nou codi electoral. El 1991 la ciutadania va poder elegir intendents per primera vegada. El 1992 es va aprovar la primera Constitució democràtica de la nostra historia, i l'any 1993 un president civil prenia possessió del seu càrrec, al palau de López, després de quasi quaranta anys de presència militar. En tots aquests anys de transició, el clima de llibertats públiques marca la nota distintiva d'un país que, pas a pas, anava trencant els models polítics del seu passat recent.

La campanya es desenrotllà en un marc d'ampli pluralisme. L’interès de la població va anar creixent a mesura que s'acostava la data dels comicis. Eren les primeres eleccions generals que podien ser efectivament competitives, considerant que les del 1r de maig de 1989 serviren per legitimar la presidència del general Rodríguez.

Amb tot, un conjunt de factors impediren que les eleccions del 9 de maig signifiquessin el final de la transició i l'inici d'un estat de dret. Les dificultats imposades per la Junta Electoral Central en el lliurament dels padrons als partits i la negativa d'oferir-los enregistrats en un mitjà magnètic, el fet de tancar les fronteres el dia de les eleccions, els obstacles posats als vigilants de la democràcia, el fet estrany de tallar les línies al consorci SAKA, encarregat dels còmputs paral•lels, l'ús dels béns de l'estat a favor de l’ANR i principalment l'ajuda oberta a la "dupla" vermella per part del llavors comandant del primer cos de l'Exercit, general Lino Oviedo, que en les últimes setmanes es convertí en el cap real de la campanya del binomi Wasmosy-Selfart, impediren considerar aquelles eleccions com a satisfactòriament democràtiques. La condició capital de neutralitat de les institucions castrenses en el sistema polític quedà com una de les més importants tasques pendents.

Un nou mapa polític

Malgrat aquestes limitacions en el pla dels procediments necessaris per a unes eleccions competitives, el mapa polític va ser més complex des d'aleshores i obliga els actors principals de una lògica de negociacions i d'aliances

Un Congrés amb majoria de signe diferent a la de l'executiu marca una de les diferències més grans de la transició fins al maig 1993. La gestió parlamentària s'ha tornat més complicada. S'imposen negociacions, acords, aliances, diàlegs permanents pel fet d'haver desaparegut les majories, i aquesta dinàmica del pluralisme negociador en el marc de la diversitat és un component fonamental d'un estat de dret. Més enllà de les reals o suposades motivacions, la iniciativa del pacte de governabilitat de Domingo Laíno o el "compromiso democrático" entre el govern i l'oposició per la reforma judicial se situen en aquest nou escenari de més equilibri entre les forces polítiques.

Temps polític i temps social

Entre la presa de poders de Juan Carlos Wasmosy, l'agost de 1993, i el mes de gener de 1994, el calendari seguí essent eminentment polític. Els dos grans temes foren el del poder judicial i el de la legislació militar. Pel que fa al primer, s'arribà a l'acord anomenat "compromiso democrático", firmat pel poder executiu i pel legislatiu, que permeté la promulgació, a final de marc de 1994, de la Llei del Consell de Magistratura, amb la qual es posà en marxa el procés de reforma judicial. I pel que fa a la legislació militar, l'executiu sol•licità la inconstitucionalitat de la llei 244, que de fet derogava la 216 aprovada a final de juny darrer pel congrés anterior. Un dels punts de controvèrsia és que l'executiu es ratifica en la creació de la figura de la Comandància de les forces militars, càrrec que correspondria a un militar, i la majoria de legislatiu sosté que aquest càrrec és innecessari i pot restar poder al president. I enmig d'aquest clima polític irromperen les protestes camperoles, el 14 de febrer, amb el bloqueig de camins, protestes que es van anar estenent i que van culminar en la manifestació del 15 de març, la més gran concentració camperola que es recorda al país. El que va fer esclatar el conflicte va ser el preu del cotó. Els pagesos van poder comptar amb l'ajuda de l'Església Catòlica i amb la comprensió de les seves reclamacions per part de la ciutadania.

Dintre de l'estratègia de corresponsabilitzar tota la societat en la solució dels conflictes socials, es crea el "Consejo del Desarrollo Social".

En resum, fins al gener de 1994 el calendari continuà essent polític. El mes de febrer va esclatar la societat a través d'un dels sectors més castigats per l'empobriment sòcio-econòmic. Heus ací el resum de l'escenari: les llibertats es mantenen; és possible - dependrà de l'evolució dels temes judicial i militar que s'avanci en la democratització política. Però al mateix temps continua l'empobriment de la majoria de la població. I aquest fet pot condicionar en el futur, de forma negativa, la credibilitat del sistema polític.