Paraguai: Notícies i Expectativas
Paraguai: Notícies i Expectativas
Antonio Caballos
La matinada del dia 3 de febrer, festa de Sant Blai, patró del Paraguai, va despertar el país amb una notícia sorprenent: un cop militar derrocava el president Stroessner, després de 35 anys de dictadura. La pregunta que hom es feia immediatament era saber si es tractava tan sols d'un canvi de persona o bé si les promeses de democratització del general de cavalleria i consogre del dictador, Rodríguez, autor del cop d'estat, eren de debò.
Les eleccions del primer de maig de 1989 només van servir per legitimar la presidència del general Rodríguez. Però el 1990 hi ha un codi electoral nou que permet que l'any 1991 hi hagi elecció d'intendents, amb la sorpresa d'un independent elegit per a la municipalitat d'Asunción, la capital. Era l'avís que l'oficialista Partit Colorado era capaç de respectar les regles de joc democràtiques. L’any 1993 hi ha les eleccions presidencials, i és en aquesta ocasió que comença realment la pràctica del pluralisme polític, en un marc ampli de llibertats, tot i que un conjunt de factors -l'impediment per a un possible ingrés massiu d'opositors; l'ús de fons estatals en benefici de l’Associació Nacional Republicana (partit Colorado), i sobretot el suport al binomi "colorado" per part del comandant del primer cos d'exèrcit, el general Oviedo, que es va convertir en el veritable cap de la campanya electoral dels candidats Wasmosy i Scifart- no permeten considerar aquestes eleccions com a plenament democràtiques. La neutralitat de l'exèrcit va ser encara una de les assignatures pendents.
Un nou mapa polític
Malgrat aquestes limitacions, el mapa polític paraguaià ha canviat força. La tríada monolítica govern/ forces armades/partit Colorado s'ha fet miques i s'hi han introduït nous factors. El govern, tot i ésser "colorado", té tensions i divisions en el propi partit, amb fortes lluites internes i faccions enfrontades. L’exèrcit, pressionat per l'oposició i per l'opinió pública, es manté reservat, encara que la gent continua mirant-lo amb preocupació i recel. El poder legislatiu, amb una majoria de l'oposició al govern, obliga a negociacions i a aliances. El nous governs departamentals lluiten per l'autonomia i per un protagonisme fins ara inimaginable. I la cosa més important: la gent s'adona que no ser oficialista no és cap delicte, que hom pot dissentir del que pensa el govern i que les minories polítiques també tenen dret a participar.
Temes pendents
Diríem que hi ha dos temes importants que encara estan molt verds, i que tenen una certa relació mútua: el poder judicial i la qüestió social. A final de març de 1994 es va promulgar, tot i les serioses resistències, la llei del Consell de Magistratura, amb la qual s'iniciava el procés de reforma judicial, en un país on fins ara el suborn era una característica de jutges i magistrats, amb la tolerància dels uns i la impotència d'uns altres que volien que la justícia fos una garantia per a la convivència. Una reforma important, perquè els focus de corrupció que els mitjans de comunicació posen en evidencia, continuen vius, tant en el pla institucional com en el de persones privades vinculades a les instàncies del poder. Una corrupció difícil d’eradicar, a causa dels forts interessos creats i també per la connaturalitat amb què s'ha anat acceptant en tots els àmbits de la vida pública. Caldrà una nova pràctica judicial i moviment ampli d'educació cívica per intentar eradicar aquesta plaga social.
El nou àmbit de llibertats polítiques coincideix amb una davallada de la situació social, conseqüència de l'actual situació econòmica internacional. Itaupu, la presa hidroelèctrica més gran del món, va comportar, en les dècades 70 ¡ 8O, una gran absorció de mà d'obra i l'ingrés d'una gran quantitat de divises no sempre prou ben administrades. També, a la mateixa època, l'emigració a l'Argentina va ser una bona sortida al problema de l'atur progressiu. Però avui dia, els pagesos i els joves estan cada cop més pressionats, de tal manera que el primer trimestre de 1994 ha estat marcat per les protestes dels pagesos, a causa de la conjuntura del cultiu del cotó, i encara més per l’exigència d'una veritable reforma agrària i d'una participació major en els centres de decisió de la política agrícola. Per altra banda, els sindicats comencen una practica de lluita, sense una historia precedent. A més, el sector informal, majoritari en el país, paga les conseqüències de l'empobriment. Tothom, amb una consciència cada vegada més viva dels propis drets i de la injusta distribució de la riquesa que hi ha al país, i amb l’esperança que les promeses d'un canvi d'escenari polític obrin camí a realitats concretes de canvi. Fins ara, les lluites pel poder entre la classe política semblava que els feien oblidar els problemes més urgents. Les mobilitzacions de la gent del camp i dels treballadors els ha obligat a tenir més en compte aquestes preocupacions. Fins a quin punt els nous executius i el legislatiu seran capaços de fer-se ressò del sentiment del poble s'ha de veure els mesos pròxims. Si aquesta sintonia no arriba, no seria estrany que els nous actors socials irrompin més fortament en la vida pública del Paraguai, però qui sap si al marge de les aparentment renovades estructures representatives.