PARAULES DEL SUD

Pere Casaldàliga

---

Per a la nostra generació també pot ser certa
la frase de Chesterton: “Cada generació és
salvada pel sant que més la contradiu”.

Jo sóc la meva solitud i Tu la meva companyia.

Som la soledat que suportem, que acollim, que compartim, que repercutim.

Anem de soledat en soledat, fent-nos, alhora, companyia...

Cada dia sé menys coses. Cada dia sospito més coses.

El macroecumenisme ens provoca un
saludable “malestar” de Déu: Ell ha de ser més
gran, millor, un altre.

S’ha definit l’eucaliptus com “un arbre
perfectament neoliberal”: creix de pressa, ho
mata tot al seu voltant i solament enriqueix unes
quantes persones.

Abans, durant i després dels “mestres de la
sospita”, hi ha els testimonis de l’Esperança.

Michael Candessus, director general del
FMI, confessa que “hem passat d’un
fonamentalisme de l’Estat a un fonamentalisme
de Mercat”.

El neoliberalisme no fa màrtirs, fa difunts.

Algú ha dit que les grans ciutats encara no
són prou grans perquè hi ha molta gent que no
hi cap...

Som sempre el mateix riu, però amb aigua diferent.

El gran desafiament per a l’ecumenisme total és promoure la unitat en la diversitat:
dins la pròpia Església
entre les Esglésies
en la Humanitat

A l’Evangeli i a l’esquerra els toca ser a l’oposició.

Déu és l’element més globalitzador que hi ha en el si de la Humanitat.

La qualitat de vida no arribarà mai sense l’ètica.

Per primera vegada la Humanitat se sent –bé i malament- una sola Humanitat.

L’esperança, com alguns arbres de l’Amazònia, sols creix en comunitat.

Ara en el món sovint és hivern, però fa olor de primavera.

El Déu Altre sovint és realment l’altre.

No confonguem el simbolisme amb el màrqueting.

El dimoni pot ser la millor disculpa que hàgim trobat els humans.

El desideòleg sol ser el més gran ideologitzador.

El meu déu pot ser el meu major ídol.

Confia més en la teva esperança que en la teva pròpia fe.

EL SONET

Encara el sonet, perquè no ha passat la seva força de concentració, perquè el sonet és sempre una peça d’orfebreria, perquè diu molt més amb menys paraules.

Cuan transparenta una resplendor de Déu,
I estordeix el gira-sol del pensament,
quan és més profund el crit que la veu
I més sorda la ira que el turment.

Quan el silenci apressa, quan, obaga,
es roba al raonament la veritat
i rellisca en el marbre la paraula,
quan l’espera cruix d’orfandat

I cal acollir la pau i retornar-la,
desar la petxina i lliurar-ne la perla,
dir-se i resguardar-se, amb tanta mida...

Sempre, poeta, hi ha lloc per al teu secret
de mastegar la polpa de la vida
amb totes catorze dents del teu sonet.

COLOM D’AYACUCHO

Un camperol de l’agitada regió peruana d’Ayacucho, torturat fins a les portes de la mort, em va enviar un colom de fang fet amb les mans artesanes, aquest que ara presideix la capella de casa nostra.

Mà de fang inca, massa pura
de terra, aigua i sol, da sang d’humà,
provada en la pobresa i en la tortura,
antiga i precursora del demà.

Colom missatger, tu de quins nius,
de quins diluvis, de quines arques véns?
Amanyac, marruc, dels nostres morts nadius,
quins vols, per aixecar-se encara en tens?

Als peus de la callada Eucaristia,
colom sentinella, nit i dia,
quina veu vents tu que jo no entenc,

Torcaç atent, colom, al cor del Vent,
“guacal” de la memòria, sagrament,
colom d’Ayacucho, amic absent?

PERÒ, HAURÉ ESTIMAT?

Hom, que és solter, que hi caben totes dues possibilitats; no estimar ningú en concret, o estimar tots i totes amb l’amor major.

No hauré fet l’amor, no hauré engendrat,
la glòria humana d’engendrar. El meu nom
no donarà nom a ningú. No hauré estat
un home, en el sentit cabal del món, hom.

De solitud en solitud vaig migrant,
sense cap altra llar que el vent i servir,
el Teu avui voraç haurà estat el meu quant;
la meva pau navegant, el Teu albir.

T’hauré estimat prou a tu, amor, amat
fent l’amor d’altres mil diverses formes,
tot buscant-te en la nit i en el pecat,

Tot sentint-te en el crit i en la ferida,
reconeixent-te sempre amable en tots,
donant-te nom en ma petita vida?

VOLENÇA DE TU

Ja se sap o, millor, es creu: Déu és alhora presència i absència, l’ombra infinita de la seva infinita llum.

De Tu a Tu, traginant l’existència
com una creu, una celebració breu,
com un beneït misteri de volença
de Tu a Tu entre fogueres i neu,

Amb l’afany de sorprendre la teva ombra
entre els llums d’aquesta nit tan fosca,
cansat i exultant sols d’aventura
el diví animal que en mi detura

La carn assedegada de tendresa,
humana collita que encara verdeja,
terra i mort endins, amunt la vida,

Aquest silenci ple de paraules,
aquesta cansada solitud que llaures,
de tu a Tu, amb ta presència esquiva.