Paraules que volen oblidar l’oblit

Eduardo Galeano

---

Diuen que hem faltat a la nostra cita amb la Història, i s’ha de reconèixer que nosaltres arribem tard a totes les cites.

Tampoc no hem pogut prendre el poder, i la veritat és que sempre ens perdem pel camí o ens equivoquem d’adreça i després fem un gran discurs sobre el tema.

Tenim una fotuda fama de bocamolls, rodamons, buscaraons, esbojarrats i festaires, i per alguna raó serà.

Ens han ensenyat que el que no té preu no té valor, i sabem que la nostra cotització no és gaire alta. Tanmateix, l’olfacte tan fi que tenim per als negocis ens fa pagar per tot el que venem i ens permet comprar tots els miralls que ens traeixen la cara.

Fa cinc-cents anys que aprenem a odiar-nos entre nosaltres i a treballar amb ànima i vida per a la nostra pròpia perdició, i així estem; però encara no hem pogut corregir l’obstinat costum d’abraçar-nos, la mania d’anar somiant desperts i topant amb tot i certa tendència a la resurrecció inexplicable.

Ciutat de Goiania, Brasil, setembre de 1987: dos drapaires troben un tub de metall llançat en un erm, el trenquen, a cops de martell, descobreixen una pedra de llum blava. La pedra màgica transpira llum, blaveja l’aire i dóna fulgor a tot allò que toca.

Els drapaires parteixen la pedra de llum i regalen els trocets als seus veïns. Aquell qui es frega la pell, brilla a la nit. Tot el barri és una làmpada. Els pobres, sobtadament rics de llum, estan de festa.

L’endemà, els drapaires vomiten. Han menjat mango amb coco: deu ser per això. Però tot el barri vomita, i tots s’inflen, i un foc a dins els crema el cos. La llum devora i mutila i mata; i es dissemina portada pel vent i la pluja i les mosques i els ocells.

Va ser la major catàstrofe nuclear de la història, després de Txernobil. En van morir molts, ves a saber quants; molts més van quedar fotuts per sempre. En aquell barri dels suburbis de Goiania ningú no sabia què significava la paraula radioactivitat i ningú no havia sentit parlar mai del cesi-137.

Cap dels responsables no fou empresonat. La clínica que va llançar el tub de cesi segueix funcionant normalment. Amèrica Llatina és terra d’impunitats.

Txernobil ressona cada dia a les orelles del món. De Goiania, mai més no se’n va saber res. Amèrica Llatina és una notícia condemnada a l’oblit. L’any passat, Cuba va rebre els nens de Goiania, malalts de radioactivitat, i des de llavors els està donant tractament mèdic gratuït. Aquest fet tampoc no va merèixer cap mena d’atenció dels mitjans massius de comunicació, malgrat que les fàbriques universals d’opinió pública sempre estan, com ja sabem, molt preocupades per Cuba.

Ciutat de Mèxic, setembre de 1985: la terra tremola. Mil cases i edificis cauen en menys de tres minuts.

No se sap, mai no se sabrà, quants morts va deixar aquell moment d’horror a la ciutat més gran i més fràgil del món. Al començament, quan va començar la remoguda de les runes, el govern mexicà en va comptar cinc mil. Després, va callar. Els primers cadàvers rescatats, que van anar a parar a les fosses comunes, van cobrir tot un estadi de beisbol.

Les construccions antigues van aguantar el terratrèmol. Els edificis nous van caure com si no haguessin tingut fonaments, perquè no en tenien o només els tenien als plànols. Han passat els anys i els responsables segueixen impunes: els empresaris que van alçar i van vendre moderns castells de sorra, els funcionaris que van autoritzar gratacels a la zona més enfonsada de la ciutat, els enginyers que van falsejar de forma assassina els càlculs de cimentació i càrrega, els inspectors que es van enriquir fent la vista grossa. Les runes ja no hi són, s’ha reedificat allò destruït i tot segueix com si res.

A finals de 1991, la revista The Economist i el diari The New York Times van publicar un memoràndum intern del Banc Mundial, signat per un dels seus caps. L’economista Lawrence Summers, format a Harward, en va reconèixer l’autoria. Segons el document, el Banc Mundial havia d’estimular la migració de les indústries brutes cap als països menys desenvolupats, per tres raons: la lògica econòmica, que aconsella abocar els residus tòxics damunt els països de menys ingressos, els baixos nivells de pol.lució dels països més despoblats, i l’escassa incidència del càncer en la gent que mor aviat.

Es van alçar algunes veus de protesta, perquè aquestes coses es fan però no es diuen i la tecnocràcia internacional mereix el que guanya conreant eufemismes; però Lawrence Summers no és un poeta surrealista; sinó un autor de l’exitós corrent del realisme capitalista. Ja fa molt temps que el sud serveix d’abocador del nord, abocador de la merda nuclear i industrial; i el memoràndum no en feia inventari.

Amb la contaminació passa el mateix que amb la usura. Ja fa setze segles que Sant Ambròs, pare i doctor de l’església, va prohibir la usura entre els cristians i la va autoritzar contra els bàrbars. “On existeix el dret de guerra”, va dir el pietós, “existeix el dret d’usura”. Avui dia, el que està malament al nord, està bé al sud, en funció del dret de guerra d’uns pocs que usurpen gairebé tot contra els molts que no tenen gairebé res. Aquesta guerra no declarada justifica tot allò que sigui més enllà dels murs de l’ordre i la civilització. El regne de la impunitat s’estén a partir de les ribes del riu Grande i de la mar Mediterrània i des dels pics de l’Himàlaia.

Atretes pels salaris petits i la llibertat de contaminació, diverses corporacions nord-americanes han travessat la frontera amb Mèxic aquests últims anys. La ciutat fronterera de Matamoros és un dels llocs on les conseqüències salten a la vista: l’aigua potable és milers de vegades més tòxica que als Estats Units. Segons un estudi recent del Texas Center for Policy Studies, l’aigua és sis mil vegades pitjor als voltants de la planta de la General Motors, i té un nivell cinquanta mil vegades més tòxic que el promig nord-americà en el riu on aboca els materials de rebuig la Stepan Chemical.

El físic brasiler Ennio Candotti ha fet notar que els països més rics i poderosos ja no poden mantenir els índexs de desenvolupament sense exportar devastació als territoris aliens. El Japó, per exemple, ja no fabrica alumini. L’alumini es produeix a països com ara Brasil, on l’energia és barata i el medi ambient pateix en silenci. Si el preu de l’alumini incorporés el cost ecològic, aquesta indústria nociva no podria competir als mercats internacionals.

Colòmbia conrea tulipes per a Holanda i roses per a Alemanya. Empreses holandeses envien els bulbs de tulipa a la sabana de Bogotà; empreses alemanyes envien els esqueixos de roses a Boyacà. Quan les flors han crescut a les immenses plantacions, Holanda rep les tulipes, Alemanya rep roses i Colòmbia es queda amb els salaris baixos, la terra masegada i l’aigua disminuïda i enverinada. La sociòloga colombiana María Cristina Salazar està investigant les arrasadores conseqüències d’aquests jocs florals a l’era industrial: la sabana de Bogotà s’està assecant i enfonsant; i els insecticides i els adobs químics, aplicant a gran escala, estan emmalaltint les obreres i les terres de Boyacà.