Pàtria gran, llibertat!
Pàtria gran, llibertat!
Marcelo Barros
Cada vegada queda més clar que hem de defensar les llibertats individuals, però que l’arrel d’aquesta llibertat és la instauració d’un sistema social i polític just i que serveixi al veritable alliberament de les persones marginades i excloses pel sistema dominant.
Sens dubte, des de l’inici del segle XXI, això s’està produint a Amèrica Llatina, específicament a alguns països en els quals es viu un procés social i polític nou i en funció de les llibertats socials i culturals dels nostres pobles. Boaventura de Sousa Santos, científic social portuguès, afirma: “Amèrica Llatina ha estat el continent en el qual el socialisme del segle XXI ha entrat a l’agenda política”.
Leonardo Boff afirma: “És un nou projecte de Pàtria Gran, com era a començaments del segle XIX el somni de Simón Bolívar, l’alliberador. Avui, aquest procés revolucionari, tot i que encara incipient i fràgil, està prenent un caràcter original i autòcton, inspirat en les cultures dels antics pobles del continent i immers en la comunió amorosa amb l’univers que ens envolta, del qual en som part pensant i sentint”.
És important aclarir: aquest procés no s’esdevé de la mateixa manera arreu del continent. Mentre que en molts països encara no és institucional ni majoritari a la societat, a països com Bolívia, Equador i Veneçuela s’ha convertit en un procés polític oficial i compta amb el suport i la participació de la major part del poble, principalment del poble més pobre i organitzat en associacions civils. A Bolívia, s’anomena “insurgència indígena”. A l’Equador, se’l coneix com a “revolució ciutadana”. Però el nom que defineix millor allò que passa de nou i popular arreu del continent és el que té a Veneçuela: “revolució bolivariana”.
El bolivarianisme s’anomena així per referir-se a la lluita política i a la proposta alliberadora de Simón Bolívar i els seus companys, a principis del segle XIX. Hi ha alguns països que, tot i que no s’hagin adherit clarament a aquest nou procés social i polític, han donat passes en aquest camí. Això es deu al fet que tenen governants més populars i sensibles a les aspiracions dels més empobrits, però principalment a la capacitat d’organització i articulació dels moviments socials i de base. En aquesta segona línea podem posar-hi l’Uruguai, El Salvador, Nicaragua, i el Paraguai en els anys del president Fernando Lugo. Brasil semblava entrar en aquesta línea. De fet, a partir del govern de Lula, va trencar amb la política imperialista nord-americana i es va adherir a l’ALBA i a la integració llatinoamericana. Però la política econòmica interna, encara que hagin augmentat molt els programes socials d’assistència als pobres i hagi aconseguit fins i tot disminuir la pobresa extrema al país, continua privilegiant els grans capitals, afavorint els banquers i privatitzant hospitals, ports i aeroports. Una política clarament neoliberal no entra en el camí bolivarià.
L’actual procés social i polític dels països que accepten donar aquest nou pas apunta a l’alliberament de qualsevol mena de colonialisme, proposa la radicalització de la democràcia amb plena participació popular, i alhora com a mínim comença una transformació socioeconòmica que rescata la proposta de justícia i repartiment social vinguda del socialisme, tot i que defensi mètodes diferents i nous amb relació als règims socialistes coneguts fins ara arreu del món. La referència a Bolívar és essencial, com una planta absorbeix la seva saba a partir de les arrels. Es concreta principalment en la proposta d’integració continental llatinoamericana, evidentment, avui realitzada de forma i per camins diversos dels que eren possibles en el temps de Bolívar.
Alguns analistes es neguen a identificar l’actual bolivarianisme llatinoamericà amb el socialisme. Diuen que, fins i tot essent diferent del capitalisme, el socialisme també privilegia la dimensió econòmica com la fonamental, mentre que el procés bolivarià es basa en el bon viure, noció comuna a diversos pobles indígenes, i que significa la recerca de la vida plena, que ha de ser l’objectiu de les persones, comunitats i fins i tot de l’estat. En el petit regne de Butan, a Àsia, l’estat ha assumit com a criteri per mesurar el progrés del país l’ “índex de felicitat interna bruta” (gross national hapiness). Es pot dir que el procés bolivarià proposa el mateix objectiu a partir de les cultures indígenes i autòctones.
Avui es fa realitat allò que, en el segle XIX, Bolívar i José Martí van expressar com a desig pregon i projecte futur. Actualment, la Confederació dels Estats d’Amèrica Llatina i el Carib (CELAC) i la Unió de les Nacions del Sud (UNASUR), amb l’ALBA i els seus organismes econòmics, culturals i socials, concreten l’ideal de la “Pàtria Gran”, “la Nostra Amèrica”. Només ara, després de 200 anys, el nostre continent aconsegueix complir les tres etapes d’independència.
1. L’alliberament del colonialisme
Només ara la majoria dels nostres països s’han alliberat del colonialisme nord-americà i europeu. Encara hi ha alguns països que viuen aquesta dependència colonial, però els lligats al bolivarianisme ja han trencat amb la cadena que impedia la llibertat. Normalment, els interessos estrangers en els països es justifiquen com a ajuda econòmica. Alguns dels nostres països han trencat aquest lligam. També han trencat amb la ideologia armamentista i guerrera que Estats Units va imposar al nostre continent. Fins fa unes poques dècades, amb el pretext de col•laborar amb la política antidroga, els Estats Units tenia diverses bases militars als nostres països. L’Equador, Paraguai i Bolívia han trencat amb això. Rafael Correa, president de l’Equador, ha declarat: “Estaré d’acord en que els Estats Units puguin tenir bases militars en el nostre territori, si ells ens permeten tenir bases militars equatorianes en territori nord-americà”. El bolivarianisme proposa una altra manera de concebre seguretat social i defensa nacional. Els nostres països han esdevingut multiètnics i multiculturals.
2. Radicalització de la democràcia social i política
Tot i que de forma incipient i desigual, els països bolivarians aprofundeixen la democràcia social i política com a element essencial d’aquesta nova mena de socialisme. Amb tots els límits de la democràcia formal, l’opció de les persones compromeses en el procés bolivarià va ser anar més enllà de les estructures de la democràcia occidental, però partint-ne i respectant-les. Tots els països que recorren aquest camí ho fan a través d’eleccions generals i transparents. Diversos països experimenten una democràcia més civil i popular. La base d’aquest procés és la llibertat d’expressió i participació de les comunitats tradicionals, negres, indígenes i camperoles. A diversos països, la noció del Bon Viure, com a ideal d’una vida en plenitud, orienta les responsabilitats i deures de l’estat mateix.
Per possibilitar més llibertat d’expressió per part de les bases, el procés bolivarià privilegia l’educació. L’ONU ja ha declarat Veneçuela lliure d’analfabetisme i arreu del país, cercles bolivarians d’estudi mantenen una formació permanent per a les persones del camp i de la ciutat. L’Equador i Bolívia han donat prioritat a les campanyes d’educació d’adults i els resultats són sorprenents. Aquesta campanya d’educació es pot recolzar en una major cura de la salut popular, amb la seguretat alimentària i el dret a una habitació digna. Alguns països tenen programes especials per a la inclusió social de la joventut.
3. Vers la construcció d’un socialisme veritable
La tercera etapa del procés bolivarià tot just ha començat. Només dos anys després d’haver-se instal•lat el procés, estats bolivarians van poder començar la seva lluita contra el capitalisme depredador i caminar vers un socialisme més just i solidari. La UNESCO i altres organismes internacionals van declarar que, d’Amèrica Llatina, Veneçuela ha estat el país que ha aconseguit superar millor la desigualtat social i promoure la igualtat entre els seus ciutadans. Tant a Veneçuela com a l’Equador i Bolívia, noves constitucions garanteixen la reforma agrària, una major justícia en les condicions de treball i límits per al capital econòmic abassegador. L’estat assumeix la tasca de defensar els més dèbils, donant-los dret a ser ells mateixos subjectes del procés social.
Bolivarianisme i llibertat espiritual
El repte teològic del bolivarianisme ens fa reprendre d’una altra r manera allò que a Amèrica Llatina vam viure els anys 90, amb la proposta d’una espiritualitat macroecumènica contra el neoliberalisme. Els moviments bolivarians i les alternatives concretes que aquest procés ha suscitat (UNASUR, ALBA, Banc del Sud...) són avui dia les pràctiques que incideixen realment contra el capitalisme neoliberal colonialista que encara intenta dominar-nos. La mística del bolivarianisme que avui està rere aquestes pràctiques i resistències, és avui una actualització concreta de l’espiritualitat macroecumènica contra el liberalisme actual.
Marcelo Barros
Recife, PE, Brasil