Laura Vichot Borrego

Fins a inicis del segle XX va resultar impossible demostrar que l'esdevenir d'homes i dones no era el mateix en la història. El procés de capitalització que buscava racionalitzar la vida en vigílies de l'organització social emergent, es va encarregar d'anul·lar sistemes de coneixements alternatius per ser contraculturals.

La ciència social és una mirada al món que no pot prescindir d'escenaris d'acció directa i renovació de categories acadèmiques generades per moviments socials. Quan parlem de l'existència d'una teoria feminista de proporcions universals, resulta impossible obviar que els processos de reconstrucció epistemològica més importants van transcendir alhora  de moments de despertar ciutadà i contradiccions entre les formes mobilitzadores i de representació política dels grups històricament preterits. En resum, després dels 60 i la segona ona feminista, es reconstrueixen al mateix temps concepte i pràctica emancipatòria, en un cicle no concloent.

La ciència figura oberta a mediacions geo-polítiques i socioculturals variades. Els anys vuitanta, amb la nova mirada a la cultura, van afavorir l'anàlisi de les individualitats regionals, així com una major atenció a l'experiència social dins dels processos culturals. Les recerques socials es diversificaven en la mesura que creixien i visibilitzaven altres resistències obviades pel caràcter gregari de grups contraculturals que havien guanyat representació política. Amb la crisi dels paradigmes van emergir altres feminismes, moviments ecologistes, comunitats ètniques i LGTBIQ que reclamaven la seva veu. La història s'escrivia en plural.

Aquesta anàlisi convida llavors a preguntar-nos què cal descolonitzar en la ciència: Actituds? Perspectives epistemològiques i ontològiques? Entendre la colonització també com una esfera de domini visible des de la sociologia del coneixement ens portarà a posicionar-nos, indubtablement.

El "saber", encara que no ha d'organitzar-se en funció de partits i moviments, tampoc pot mostrar-se aliè a una realitat social marcada pel capitalisme i polítiques neoliberals que reprodueixen la divisió sexual, social i internacional del treball. En ells es troba l'origen principal de l'existència de la pobresa i el seu alt grau de feminització, perquè el sistema reprodueix la injustícia i banalitza lluites com les mediambientals.

En els marcs del sistema món modern, inaugurat a Europa, Amèrica Llatina no va poder escapar de patrons de dominació global. El nord percebia al sud amb els seus "moviments de dones", com un escenari incapaç de generar reflexions pròpies.

El continent ha arribat a produir un marc teòric original, però per sobre totes les coses, hem de reconèixer que les diverses dimensions de la seva lluita per l'emancipació econòmica, política i intel·lectual determinen un aspecte essencial de la indagació. Aquest procés no pot mostrar-se indiferent a la manera en què els subjectes subalterns i exclosos s'han apropiat de l'esfera pública per a reclamar el dret a una vida digna enfront del tracte polític capitalista i cisheteropatriarcal.

L'absència d'una infraestructura de cures, redistribució dels serveis i riqueses, educació sexual, avortament legal, demandes ambientals, no són vistos des dels cercles de poder com a potencials depauperizadores. La reforma neoliberal no sols va reduir la capacitat de l'Estat per a poder brindar tals serveis, sinó que va dotar de caràcter contestatari a moviments conservadors transnacionals com els fonamentalismes.

Analitzar des d'Amèrica Llatina la producció de les condicions de vida d'homes i dones, ha de visualitzar-se i encoratjar-se com un exercici indispensable per a comprendre com es reprodueix la situació de marginalitat en qualsevol punt de l'orbe. A partir d'aquí es podrà aprofundir en categories essencials per a l'estudi de determinants socials i estructures que afavoreixen les formes de racionalització del poder i que determinen unes certes gramàtiques de lluita.