Marta Guillaumes i Pibernat

“Cal viure com si ja fóssim en el món que desitgem construir”.

Anna Bosch i Pareras (1959-2009). Primera alcaldessa democràtica a Mollet del Vallès.

L’educació al llarg de la vida hauria de contemplar la idea que ens eduquem en comunitat interactuant amb un món que ens interroga i ens qüestiona: en les relacions amb un mateix, en les relacions amb els altres i en les relacions amb la Natura. Els espais educatius haurien de posar als infants, joves i adults en contacte amb persones ben diverses que obren la mirada cap a formes de pensar i ser ben diferents de les familiars. Haurien de ser espais de creixement, de diàleg, de convivència i de reflexió. Haurien de ser el pilar de qualsevol sistema polític democràtic, perquè són un dels espais a partir dels quals interpretem i construïm el nostre món com a persones lliures. Però no sempre “són”. I aquí rau gran part del problema. Per Paulo Freire un dels objectius principals de l’Educació és la desocultació de la realitat. El cas és, però, que la nostra particular manera de mirar el món (sempre entelada pel curt termini) ens impedeix actualment veure una realitat important.

La realitat és que tenim moltes evidències de la greu disfunció ecològica humana: el creixement exponencial de la població humana; l’estreta relació entre pobresa, globalització i epidèmies; el fet que cada any s’arriba més aviat al dia de la sobrecapacitat (excepte el 2020); l’acostament accelerat als 9 límits planetaris (Rockström i Steffen), el  fenomen de la metropolització a nivell planetari; el creixement infinit, la tecnocràcia i l’economia neoliberal (context capitalista); l’esgotament dels recursos d’origen fòssil; l’esgotament de materials, sòls i aigua; la pèrdua massiva de biodiversitat; les tasques de cures infra ateses; l’augment de les desigualtats (més contestació social, més fluxos migratoris); l’augment dels conflictes ambientals i de les tensions militars i, finalment, el canvi climàtic. El conjunt d’aquestes evidències ens indica que som clarament davant una crisi multidimensional on la crisi climàtica i ecològica prenen especial rellevància. Potser ara més que mai cal parlar de descolonitzar el món i la vida. Una crisi sistèmica que reflecteix el trencament dels llaços que ens connecten amb la Natura i el trencament dels llaços que connecten a les persones entre si (el trencament de l’ecodependència i la interdependència en termes de Yayo Herrero). Ara més que mai cal treballar per reteixir aquests llaços i mirar la realitat cara a cara. El repte és gran perquè com defensava Berta Cáceres: “Mentre ens situem dins el capitalisme aquest planeta no se salvarà perquè és contrari a la vida, a l’ecologia, a l’ésser humà, a les dones”.

Què podem fer des de l’àmbit educatiu?. En primer lloc, tal com defensava Paulo Freire, evitant la ocultació de la realitat que impedeix a infants, joves i adults formar-se de manera real en valors i ciutadania democràtica, prenent consciència dels problemes reals, informant-se amb objectivitat, opinant críticament, debatent i participant en tot allò que els afecta. La tasca de les educadores i educadors davant aquesta realitat no és fàcil. Cal treballar per a una nova utopia. Cal construir un nou horitzó d’esperança. No podem esperar al col·lapse socioecològic. En comptes de pensar en un futur distòpic és més que recomanable aprendre de la història i dels errors comesos. Analitzar i mesurar les dificultats i les oportunitats. El camí és llarg, però l’horitzó continua essent el mateix: emancipació i llibertat. Una missió clarament alliberadora. En el present i el futur caldrà explorar espais entre la radicalitat i el pragmatisme. En el nostre món present la societat valora a les persones competitives, contribuents i consumidores (el món de les 3C). Potser l’educació hauria de contribuir a revertir aquesta situació i formar persones amb consciència ecològica/planetària, consciència d’espècie, capacitat crítica i capacitat d’assumir el canvi (4C). Aquests són els pilars per a la necessària educació ecosocial:

1. CONSCIÈNCIA ECOLÒGICA. Infants, joves i adults hauríem de créixer amb la idea que som ecodependents. És a dir, que tots els recursos i béns que utilitzem per a totes les nostres activitats provenen de la Natura. Per a garantir la continuïtat de la vida cal i caldrà relacionar-nos amb la Natura de forma sostenible per obtenir allò just i necessari per a la vida humana. En una vida on caldrà viure millor amb menys i on el decreixement material i energètic -que ja comença a ser una realitat- marcarà el futur de la nostra espècie. En aquest àmbit té una importància cabdal l’educació ambiental.
2. CONSCIÈNCIA D’ESPÈCIE. Infants, joves i adults hauríem de créixer amb la idea que som interdependents. És a dir, és impossible pensar en la vida d’un ésser humà sense l’ajuda d’un altre ésser humà. Vivim en cossos vulnerables, que cal cuidar durant tota la vida i per això calen comunitats amb unes relacions fortes que garanteixin la cura. En aquest àmbit és imprescindible educar per a la convivència i la pau (treball de les emocions i gestió dels conflictes).
3. CAPACITAT CRÍTICA. Infants, joves i adults hauríem de comprendre el passat i el present de forma sistèmica. Educar per tal que les persones comprenguin els grans problemes que ja tenim al present i adquireixi valors, habilitats i coneixements que els hi permetin moure-s’hi críticament. En aquest àmbit és necessari educar per a la capacitat crítica. En aquests moments de desorientació necessitem més ciutadania crítica i més democràcia.
4. CAPACITAT PER ASSUMIR ELS CANVIS. Infants, joves i adults hauríem de desenvolupar al màxim l’autonomia en la nostra capacitat de prendre decisions. A través d’un procés permanent d’alliberament, d’adquisició de sobirania personal i de possibilitats efectives de participació rellevant. El procés educatiu hauria de facilitar la formació personal. Només la formació personal és garantia de: diversitat, divergència, diferència, pluralitat i heterogeneïtat. En aquest àmbit és essencial educar per al canvi a través de la metacognició i l’autoregulació.

Aquests són els pilars per a una educació que ha de ser una palanca de canvi per a aconseguir un món per viure-hi i per viure-hi bé tothom. Nosaltres i les generacions del futur. Una educació que ha de fomentar l’esperança, creure que es poden resoldre els reptes, gestionar la incertesa i no desanimar-se quan les coses no surten com havíem previst. Els quatre pilars bàsics per a una educació ecosocial de present i de futur.