Per a una higiene psicològica de l’esperança en aquesta hora

---

De la mateixa manera que existeix la higiene física, també hi ha una higiene mental i psicològica.

La manca d’higiene física, a més a més de ser mortificant per a un mateix i per als demés, produeix normalment malalties físiques. La manca d’higiene mental i psicològica, a més a més de no deixar viure feliç l’individu ni tampoc els que l’envolten, comporta també el risc de malalties psicològiques.

L’esperança no és una simple decisió de la meva voluntat personal, ni tampoc no és un do de Déu, completament aliè a la meva responsabilitat. És, més aviat, una combinació d’ambdós aspectes. Però moltes vegades el que més influeix en el to de la nostra esperança és el maneig adequat o desencertat que donem als factors que assetgen diàriament la nostra esperança. No n’hi ha prou en decidir tenir esperança (voluntarietat) ni tampoc no n’hi ha prou en posar la confiança en Déu (espiritualisme). És necessària, també, la “higiene de l’esperança”.

Som éssers socials. No som illes. Estem influïts, fins i tot en les decisions més individuals. L’ambient social, l’horitzó en què es mou la societat marca també el nostre horitzó espiritual. Les societats humanes també tenen hores altes i hores baixes. I a cada hora estem tots marcats pel to psicològic que viu la societat. Hom no pot tenir la mateixa esperança en una hora d’exultació social que en una altra hora de depressió social.

Som en una hora de depressió. L’esperança dels pobres està amenaçada greument en aquesta hora. Moltes coses han canviat al món, moltes utopies i esperances han esdevingut inviables. Hem entrat a la “nit obscura dels pobres”. Molts militants s’han vist commoguts fins el més profund en veure com es trencaven esperances que creien a l’abast de la mà. Alguns han perdut les utopies de referència, de manera que ja no saben realment quin és el sentit de la seva vida. D’altres han entrat en crisis personals, com ara depressions psicològiques i fins i tot símptomes psicosomàtics. Altres, finalment, fugen del problema derivant cap a l’individualisme, a l’acomodament, al pragmatisme.

En aquesta hora psicològica de la societat tots estem psicosocialment proclius a la depressió, a la desmobilització, a la fugida. És el condicionament psicosocial d’aquesta hora. Els càstics que han sofert les nostres utopies han estat tan forts que la societat mateixa, com un tot, està com escarmentada, “de tornada”, cansada, desitjosa de no tornar a fer front als problemes, com volguent oblidar i fugir cap a actituds no conflictives, gratificants, consoladores.

Els que havien posat les raons de les esperances en els avenços assolits s’han quedat sense motius en veure com s’esfondraven aquests avenços. Els que havien optat pels pobres perquè eren els inexorables “vencedors del demà” s’han quedat sense el fonament de la seva opció en veure que els pobres s’han quedat essent, una vegada més, els “perdedors d’avui”. Només els que tenien l’esperança recolçada sobre fonaments a l’empara dels avatars històrics mantenen, avui, l’esperança ben alta.

Un cert corrent psicològic explica la depressió com la reacció d’un organisme que se sent tan colpejat i castigat pels estímuls negatius de l’ambient que l’envolta, deixant de banda que actuï d’una manera o d’una altra, que decideix no actuar, fugir, per evitar seguir rebent aquells càstics. Les transformacions ocorregudes els últims anys en el món, referents a les esperances dels pobres, han estat un càstic molt fort. El càstic ha estat tan gran i els estímuls negatius tan continuats, que molts militants ja no es troben l’esperança enlloc. I aquesta situació, que en alguns es manifesta fins i tot psicosomàticament, d’alguna manera ens afecta a tots, fins i tot a aquells que ens creiem fora de perill, perquè es tracta d’una “hora psicològica” que es respira a l’ambient i que nosaltres respirem fins i tot sense adonar-nos-en.

En aquesta situació global, és important, més que mai, portar una higiene adequada de l’esperança, per a protegir-la el millor possible de la malaltia i fins i tot de la mort.

En primer lloc, cal no tirar llenya al foc. Això és el que fa la persona quan no se n’adona que només emet pensaments negatius. Mai no mira allò positiu, allò que fins i tot les pitjor situacions poden tenir de beneficiós. Els militants que s’enquisten en les anàlisis negatives i en les esperances frustrades sense intentar cercar altres aspectes positius, tard o d’hora cauen en la depressió, tiren la tovallola.

En segon lloc és important el fet d’aprofitar les consoladores lliçons de la història. Ens pot semblar que les esperances dels pobres s’han ensorrat justament ara, però una anàlisi detallada de la història evidencia que de cap manera aquesta hora del món és la pitjor. Com a molt podrem dir que aquesta és una de tantes hores baixes que el poble ha viscut. I es difícil pensar que aquesta sigui l’hora més baixa.

En tercer lloc és important, també, enfortir-se amb el record dels herois i sobretot els màrtirs, els testimonis, que no són pas només aquells que van donar la vida per la Causa, que com a tals han de ser recordats perennement, sinó tots els testimonis, tots aquells que en situacions semblants a les que avui vivim, veient-se marginats, menystinguts o incompresos, van saber esperar amb paciència el pas de l’hivern, sense abdicar de les seves conviccions ni ocultar-se a l’oprobi que per elles van haver de suportar. Si van ser tants els que van saber aguantar durant tant temps situacions d’igual o major postració que la nostra, com pot ser que nosaltres no siguem capaços de fer el mateix?

En quart lloc hem de recordar els motius de les nostres lluites: si els motius segueixen vigents, intactes, fins i tot incrementats, no podem pas desistir. Ans al contrari: avui hi ha nous motius.

I també unes consideracions globals:

• Una causa no deixa de ser justa pel fet que sigui derrotada per la força. El poder pot vèncer, però per això no ha de convèncer necessàriament.

• Tots tenim una mena de vicis del que podríem anomenar una “teologia de la guerra”, inconscientment, que consisteix a pensar que el que guanya és el que té Déu de la seva part, i amb Déu té la raó i la veritat. De fet, el que s’imposa, el que triomfa és el que té la raó i la veritat. Per això, si hem perdut deu ser perquè no estàvem encertats i la nostra lluita no era allò que Déu volia. Això, tot i que costa descobrir-ho, és un pensament pagà que no té res a veure amb el missatge d’Aquell que malgrat ser just va ser aniquilat pels seus enemics.

• Recordar amb memòria històrica que la vida segueix i la història no es deté, encara que alguns en preconitzin el final. Quant menys ho esperem apareixeran els signes d’una nova albada.

• En aquesta hora psicosocial que vivim, la fe cristiana i la seva visió global de la cojuntura històrica té, segons l’opinió de molts, un inestimable valor com a teràpia psicològica, ja que sosté la persona i li dóna motius per seguir vivint i lluitant. Els cristians tenen l’obligació de donar testimoni de l’esperança i d’alimentar l’esperança dels germans.