Però ha arribat l’hora del negre

José María Pires

Més llarga que l’esclavatge d’Egipte, més dura que el captiveri de Babilònia, va ser l’esclavitud del negre al Brasil. Els hebreus van ser sotmesos a una servitud dura, però van poder conservar la seva consciència de poble i la dignitat de persones. L’africà, contràriament, va ser desarrelat del seu medi i separat de la seva gent, expressament. Se’l va reduir a la condició d’un objecte que es pot vendre, regalar, canviar o destruir. De l’esclau s’exigia el màxim de producció amb la mínima despesa. La mitjana de vida era baixíssima. Per qualsevol gest de desobediència o rebel.lia se li aplicaven els càstics més humiliants i severs. Hi va haver lleis, i no pas poques, per tal de limitar els excessos en els maltractaments als esclaus. Però van quedar en paper mullat, ja que era el sistema el que legitimava l’esclavitud.

L’Església, per la seva banda, la va acceptar sense gaire repugnància i va procurar justificar-la amb la teoria del mal que serveix per al bé: si els negres perdien la llibertat del cos, en compensació guanyaven la de l’ànima i s’incorporaven a la civilització cristiana abandonant el paganisme.

Quina teoria més bonica!

Avui no falta qui condemni la teologia de l’alliberament, que justifica i incentiva, sota la llum de la Paraula de Déu, els esforços dels oprimits per alliberar-se de la marginació a la qual van ser reduïts. Aquesta empresa, a la qual se sumen els nostres millors teòlegs, és certament lloable, humana i conforme amb la voluntat de Déu, cosa que no es pot dir de la pretensió de legitimar amb la Bíblia qualsevol esclavitud. Si l’Església de l’època hagués estat més a les barraques dels esclaus que no pas a la casa del senyor, més als palenques que a les corts, els rumbs de la història haurien estat uns altres.

Però el negre, desarrelat encara del seu poble i de la seva terra, reduït al captiveri i sotmès a jornades de 18 hores de treball, va conservar forces d’aglutinament i de conservació dels seus valors originals. Obligat a abandonar les seves divinitats i a canviar de nom en el baptisme, va saber fer una síntesi: va acceptar la religió dels seus opressors, transformant-la en símbol de les creences dels seus avantpassats. Les imatges de sants es van tornar materialitzacions dels seus “orixás”: la marededéu de la Concepció és Iemanjà; Sant Jordi és Ogum, Santa Bàrbara és Iansà... Per més alienades o alienants que poguessin semblar aquelles devocions populars, elles van permetre als africans conservar els seus valors tradicionals. En les “germanors”, les confraries, el “candomblé” o el “xangó”, al menys mentre durava l’acte religiós, el negre se sentia persona, i se sentia negre.

Però ha arribat l’hora del negre. Ha estat llarga l’espera. Des de la mort de Zumbí han transcorregut gairebé tres segles. La sang dels màrtirs parla, clama i el seu clamor comença a ser escoltat. Primer per nosaltres, negres, que estem recuperant la nostra identitat i estem començant a enorgullir-nos del que som i del que van ser els nostres avantpassats.

Són molts els que ens recolzen i es posen al nostre costat per caminar junts. El camí és llarg i penós. Gairebé tot és per fer. El negre continua marginat, en tant que negre. No hi ha negres en llocs d’embaixadors, de generals, de ministres d’estat. A la mateixa Església, són tan poques les excepcions que no ens permeten pensar que no hi ha prejudicis racials. Prendre consciència del problema dels negres als qui els agradaria ser –o semblar almenys– blancs, i dels blancs que neguen que hi hagi racisme al Brasil, ja és un pas important.

José María Pires, “Dom Pelé”, és el negre mateix