Per què Cuba incomoda tant?
Per què Cuba incomoda tant?
Frei Betto
El fracàs del socialisme a l'Est europeu, la derrota sandinista a Nicaragua, la repressió dels estudiants xinesos a la Plaça de la Pau Celestial i la sobtada desintegració de la Unió Soviètica són motius d’eufòria per als qui pregonen el "final de la història" i la victòria irreversible de l'economia de mercat. Però a qui gosa somniar amb la vida repartida per a tots, aquests esdeveniments li engendren perplexitat, desànim o el desig abrahamic de recuperar l'esperança "contra tota esperança".
Enmig de la catàstrofe, Cuba resisteix. És l'únic país de l'hemisferi occidental que ha implantat el socialisme. I això, a 400 quilometres dels EUA. Per a aquells que van escoltar les sibil•lines previsions de Francis Fukuyama - tal com diu Antonio Callado, un exemple de modernitat, perquè és nord-americà amb cara i nom de japonès -, esgotada la història, resta la fatalitat que, implacable, suprimeix del mapa tot allò que es resisteix a la dictadura del mercat. El socialisme hauria contret una malaltia que no té cura, i Cuba seria un malalt en fase terminal. A Miami, el milionari cubà Mas Canosa ja té enllestida la nova Constitució cubana, mentre moltes famílies exiliades paguen elevades quantitats a una empresa que es disposa a recuperar totes les propietats (cases, mansions, hisendes, fabriques, empreses) expropiades per la Revolució. En el festival neoliberal que assola el planeta, amb la creixent privatització dels serveis públics, l'estatalització cubana és assenyalada com un petit dinosaure conduït al Museu de la Història i que, congelat en les seves idees, es resisteix a morir.
Per què Cuba incomoda tant? És un país amb gairebé onze milions d'habitants, aïllat per quatre bandes: la geografia, el bloqueig dels EUA, la fi de la Unió Soviètica i la manca de divises. Una nació el perfil de la qual en els mitjans tan sols no és pitjor que el d’Iraq de Sadam Hussein: governada per un dictador sanguinari que es complau a fer afusellar opositors, no respecta els drets humans i no admet oposició política. Si almenys Cuba permetés la pluralitat de partits, diuen alguns, la defensa de la Revolució fóra més fàcil. Si almenys suprimís els afusellaments, diuen uns altres, no podrien acusar-la de barbàrie. I per què Fidel Castro no es presenta com a candidat a president de la República admetent que hi hagi altres contrincants?
Cuba incomoda, però no per les raons esmentades, tan propagades pels mitjans de comunicació. Això només és una brossa als ulls. Cuba incomoda pel fet de dir no al capitalisme, pel fet d'haver estat l'únic país d’Amèrica Llatina que ha conquerit condicions dignes de vida per a la major part de la població. A Cuba no hi ha nens abandonats com als carrers de Brasil; ni multituds d'analfabets, com a les muntanyes de Bolívia; ni multituds de desocupats, com al Perú; ni famílies milionàries indiferents a la sort dels captaires, com als barris nobles de Caracas; ni latifundistes que exterminen camperols, com a les selves de Guatemala. Cuba no és el paradís, però en un continent de miserables el qui pot menjar és el rei. Allà el socialisme ha estès a tothom la supervivència biològica (el 1993 es morien 10 nens de cada 1.000 nascuts vius), l'accés a l'escola, la salut, el treball, el salari digne. Hi ha problemes, i molts, com les "cuarterías" a Habana Vieja, les "favelas" a Santiago de Cuba, la mala distribució dels productes, el mercat negre, la prostitució creixent a l'Havana i la manca de mecanismes polítics que permetin als descontents i somniadors d'apuntar crítiques i alternatives sense el risc de veure's inclosos en el rol dels contrarevolucionaris.
La Revolució es va acostumar al monocultiu i a l'exportació de sucre, tot confirmant la divisió internacional del treball imposada primer per Espanya, després pels EUA i finalment per la Unió Soviètica. No es va intentar crear una infrastructura industrial, potser confiant en la indissolubilitat del matrimoni amb els russos. Ara bé, fins i tot en els casaments indissolubles un dia es mor un dels dos. L'escassa indústria del país se centrava en la construcció civil i en la fabricació de materials bàsics de consum domèstic, escolar, esportiu o cultural. Es tractava de donar a la nació un benestar negat al país.
Cuba ha desemmascarat la hipocresia del discurs liberal, que promet a tothom desenvolupament, llibertat i pau. Al cap de cent anys d'hegemonia efectiva de l'economia de mercat a Amèrica Llatina, el panorama és desolador. El 70% de la població viu sota la línia de pobresa i el 40% sota la línia de misèria. Un milió de nens desnodrits es moren cada any en el continent. I avui en dia ningú no dubta que mai no hi ha hagut una intenció altruista en els dòlars enviats pel Primer Món als nostres països. Darrere de cada dòlar hi havia la certesa d'una inversió lucrativa i d'augment de la dependència política, a través del suborn de governs, de la corrupció d'autoritats, de l'expansió dels interessos dels càrtels i de les empreses transaccionals. L'Aliança per al Progrés no ha aturat la fam de la població del nord-est brasiler, però sens dubte ha frenat el sentit de brasileritat de l'elit d'aquella regió. Els préstecs sempre han arribat als nostres països lligats a projectes específics i, sobretot, cercant la multiplicació de lucres i serveis, convertint en etern el deute extern - versió monetarista de la dependència cultural -.
Cuba ha gosat posar al descobert el mecanisme que fa d' Amèrica Llatina, i també d’Àfrica i d’Àsia, regions necròfiles. Als nostres països es neix per morir. Només a Cuba els béns de la terra i el fruit del treball humà són repartits fraternalment. La Revolució va promoure les reformes agrària i urbana, ha permès que tothom tingui sostre i ha estès el dret de la terra als camperols. Les campanyes d'alfabetització han eradicat la ignorància. Negres, fills d'obrers i d'agricultors, o dones, que als nostres països estarien condemnats a la subocupació, a la marginalitat o a la delinqüència, a Cuba es graduen en medicina o enginyeria, treballen en investigacions científiques o fan classes a la Universitat, guanyen medalles d'or als jocs olímpics i escriuen pagines brillants de la historia de l'art al nostre continent.
Considero cabdal el consell de Jesús: no traguem la brossa de l'ull d'altri sense haver apartat la biga que ens cega. Com puc llançar pedres contra Cuba si visc en un país i un continent que produeixen més morts que vides? Com puc condemnar Cuba pels seus errors, si conec molt bé el que passa a dins de l'Església? I com puc exigir que David llenci la seva fona, si Goliat, tan proper, amenaça d'esclafar-lo?