PER QUÈ SEGUIM AIXÍ?

Agenda Llatinoamericana

---

Anem arribant a la fi del segon mil•lenni. Amb la modernitat i la postmodernitat a sobre, globalitzats en la comunicació i en ple imperi (caduc) del neoliberalisme.

A Amèrica Llatina, al Tercer Món, i a tot el món solidari, s’ha donat una fallida d’entusiasme, en molts companys i companyes, potser perquè ja no apareixen tan properes ni tan clares les perspectives d’un canvi més gran, d’una “revolució social”, d’un projecte alternatiu. En l’àmbit de les religions, i concretament en l’Església cristiana, la involució i fins i tot els fonamentalisme s’aixequen com dics de contenció contra les marees de la renovació, del diàleg, de la vertadera mundialitat.

Aquesta és, doncs, potser més que mai, hora de definir-se: seguim o no seguim? Enarborem les senyeres de les mateixes lluites i esperances o les arriem? La utopia és, com ens diria irònicament Galeano, un “cavall cansat”? Ens baixem, doncs? Podem seguir somniant amb una societat justa, igualitària, fraterna? Enterrem en l’oblit la sang dels nostres màrtirs? El vertader Déu, la vertadera religió, la vertadera Església de Jesús, poden tolerar el tancament, la por, la desesperança, la insolidaritat, la transigència, la claudicació...?

Es demana amb insistència, a partir d’alguns sectors, un canvi de paradigmes. Es diu que l’esquerra ha de canviar de discurs. Se suposa molt gratuïtament que tot socialisme ha mort. Es pretén que la teologia, l’espiritualitat i la pastoral de l’alliberament renunciïn al seu imaginari; i no hi falta qui les suposi ha totes difuntes...

Aquesta pretensió, atordida pel “fracàs” de certes experiències històriques, podria portar-nos no només a canviar de paradigmes, ans també a canviar el paradigma irrenunciable; podria empènyer-nos a acabar negant l’esperança; a relegar l’evangeli, a renunciar pràcticament al Déu de la vida i de l’alliberament, sotmetent-nos, muts o estupefactes o connivents, a altres déus...

No es tracta de restar: es tracta de sumar. No hi ha cap motiu per canviar de “discurs”, encara que s’hagi de canviar d’accent. La paraula ja de ser la mateixa; potser en un altre to.

El que fou substancialment vàlid ahir, continua essent vàlid avui i ho serà demà. Hi creiem o no hi creiem, en la justícia, en l’alliberament, en la fraternitat universal? Ho creiem o no ho creiem, que és possible una altra societat? Ho creiem o no ho creiem, que la humanitat és la filla del Déu de la vida i de l’amor?

Assumim, sí, paradigmes enriquidors, potser més o menys omesos en temps d’urgència o de militància més unilateral o més immediatista. Obrim-nos de cor a la lògica del simbòlic, a la realització personal i familiar, a la perspectiva de gènere, a la tendresa en les nostres relacions, a tota la riquesa cultural dels nostres pobles amb llur respectiva alteritat, a una serena paciència històrica en els processos, a la complexitat de les anàlisis, a una major obertura per a aliances, a la consciència de la mundialització i la transformació que aquesta mundialització suposa en les lluites d’un país o d’un continent, inseparables avui de la lluita globalitzada del veïnatge universal...

Tot plegat, però, tampoc és tan nou en l’espiritualitat, en la teologia, en la ideologia en la militància de la nostra Amèrica, sí és que no hem perdut la memòria i som capaços d’agrair el cabal de mística, d’utopia, de poesia, de simbolisme, de solidaritat i de sang màrtir que en els últims decennis ha amarat tot el cos del nostre continent.

En aquest canvi de postura, enriquida, el paradigma major continua essent, per a tots els compromisos, una humanitat justa, digna, lliure, solidària, que respongui, en la nostre fe cristiana, al paradigma últim del Regne

“Cultivar la justícia i les roses”, diria el poeta peruà; no pas substituir la justícia per les roses...

En aquest ambient de canvi i sota aquest clima de perplexitat, les certeses més grans han de ser més radicalment assumides, més clarament promulgades, viscudes amb una passió més gran. Prescindint potser dels aplaudiments. Carregant la creu. Sentint-nos “resta”, minoria “abrahàmica” o minoria “gedeònica”. Sense claudicar davant del pensament feble i la postura light, que acaben essent dictatorialment postura i pensament únics.

Grans perplexitats, però més gran encara la certesa. Com més densa és l’obscuritat, més necessari és “donar raó de la pròpia esperança”.

Seguim així, perquè la història segueix i perquè amb la història segueix el Regne.