Per què triaren la vida
PERQUÈ TRIAREN LA VIDA
Rosana Tissera
A la Rosa, el Santiago i l’Emilia, la Susana, la Keka, la Carmen i l’Otilia:
Vint anys després , el meu país digué : « Drets » enmig de tanta impunitat de tanta injustícia, de tanta mentida organitzada.
L’exemple més clar i més pur són aquestes « Mares Nostres » que aquests dies ens han demostrat, una vegada més i potser amb més força que mai, que són e “conviccions absolutament profundes” perquè van triar el camí de la lluita i no el de la resignació, el de la justícia i no el de la impunitat, perquè triaren la Vida i una VIDA amb majúscules.
Han passat 20 anys d’ençà d’aquell terrorífic 24 de març de 1976, quan començà l’època del terror organitzat, aquest “terrorisme d’Estat” que s’instal•là a la majoria de països llatinoamericans. El cop assestat des del poder queia sobre nosaltres i ens submergia en el silenci i l’horror. Un terrorisme que s’encarregaria d’apagar vides, somnis i llibertats a qualsevol preu: l’important era silenciar-los.
Haguérem de suportar, aterrits, acorralats i desolats, la més terrible inquisició de la nostra història. Per tot això, i amb tot el que sabem, no ens poguérem aliar al silencia i a l’oblit que ens hauria convertit en còmplices, opositors a la recerca de la Veritat.
Del “poder democràtic” estant, s’ha procurat cobrir amb una capa de silenci i d’oblit tot el que va succeir. Però amb elles no pogueren: les Madres de la Plaza de Mayo i totes les Mares decidiren que a cada cantó de l’Argentina es mantingués viva aquesta memòria –des de fa vint anys- i es jutgés amb aquest fets els poderosos que, sabent-ho, callaven.
Cap al 1975, enmig del silenci i de l’horror, un primer grup integrat gairebé totalment per dones –Mares, al qual se sumaren Pares i Àvies, començà a indagar sobre el destí dels seus éssers volguts (avui desapareguts). Aquest fou el fil conductor que a poc a poc les anà unint i enfortint en el dolor i la esperança.
I no fou fàcil caminar enmig de la resistència i la indiferència. El govern militar les reprimí una vegada i una altra.
L’Església, en comptes de complir amb la seva missió profètica de denúncia, va callar. Els governs democràtics d’Alfonsín i Menem assumiren també actituds de rebuig, que culminaren amb l’actitud més covarda: la promulgació de les lleis de “Punt Final”, “Obediència Deguda” i els “Indults”.
Però tot això no va impedir que, com fa 20 anys, quan no els va quedar sinó sortir al carrer per enfrontar-se al silenci covard i a la mort amb una tremenda esperança de vida, armats sols amb el seu dolor i la seva veritat, continuïn avui sortint al carrer a lluitar, perquè els dol la impunitat i la mentida.
Cada marxa que duen a terme és un crit silenciós impregnat de lluites, de vides que lluiten per la VIDA, d’ideals sembrats amb amor, impossibles d’apagar. Fa tan sols uns dies, tot el poble argentí es va convertir en el testimoni indiscutible d’aquests Pares, Mares, Avis i Fills que “amb la seva vida” mostraren que 20 anys després no han claudicat.
Els 30.000 desapareguts “foren presents” en el poble que decidí d’acompanyar-los i en crit profund que des de les seves entranyes digué: MAI MÉS! Per això, prou silencis i omissions: prou oprimits i amnèsics: amb memòria històrica passada i present, per un futur en què es pugui denunciar sense por.
Dependrà de nosaltres dir “no” a l’oblit i aixecar les banderes de la veritat i de la justícia, banderes que el mes de maig de 1810 ens convertiren en un país rebel i orgullós.
Que cada any siguem més els que concorreguem a la plaça, sense por ni tabús, amb el coratge admirable d’aquestes dones que no van baixar els braços malgrat els assalts dels poderosos.
|