Per redescobrir-nos
A la memòria de Mons. Enrique Angelelli

Nicolás Alessio

---

20è aniversari

Fill d’immigrants italians, nasqué el 18 de juliol de 1923 a la província de Córdoba, Argentina. Màrtir, pastor i profeta, consagrat pel sentir dels pobres, ignorat pels estaments “oficials”, home senzill, conscient dels seus límits i de les seves possibilitats, d’una terra, d’una família, d’una cultura particular. Ordenat sacerdot l’any 1949 estudia dret a Roma, regressa a la seva ciutat natal, i comença a polsar la realitat de les “viles misèria” cordobeses, i a gestar la seva predilecció pels pobres i marginats. El contacte amb els joves com assessor de la JUC li permet descobrir la set de llibertat i justícia que va guanyant el cor i les organitzacions del poble. Els seus compromisos amb la realitat no li impedeixen de dedicar temps a la reflexió, a l’estudi, a la docència del Dret i de la Doctrina Social de l’Església.

Com a rector de Crist Obrer impulsà decididament una pastoral compromesa amb les preocupacions del món del treball, i des de llavors començà a patir les sospites dels poders econòmics, polítics i religiosos de la seva ciutat.

Nomenat Bisbe auxiliar de Córdoba l’any 1961, intensifica la seva lluita al costat dels joves, dels obrers i dels pobres. Convençut que el pastor dóna la vida per les seves ovelles no deixa de participar en tots els conflictes socials que requereixen la seva presència. Conflictes que l’enfronten cada vegada més amb els sectors tradicionalistes i conservadors de l’Església i de la societat cordobesa.

En el 1964 esdevé bisbe titular de la Rioja, província del nord-oest argentí, plena de tradicions populars, rica en expressions i gestos de la saviesa popular, però que sofreix el centralisme de Buenos Aires, i el consegüent empobriment i marginació pel fet que uns pocs privilegiats detenten la possessió de la terra i dels recursos naturals.

En el seu primer missatge al poble de La Rioja va expressar una consigna de treball, que portada a les seves últimes conseqüències, li costaria la vida, el lliurament sense metàfores de la seva pròpia sang: “Com Jesús, vull ser servidor dels nostres germans, els pobres, dels qui reclamen ser considerats en la seva dignitat humana, com a fills del mateix Pare que està en el cel”

Impulsà la renovació de les estructures eclesials de La Rioja, permetent la participació i fent realitat una Església renovellada des de les orientacions del Concili de Medellín. Va fer jugar tot el pes de la institució per a promoure cooperatives agràries, associacions obreres, centres de formació. La Setmana Pastoral Diocesana de 1969, per exemple, tingué com a signe una anàlisi de la realitat del poble de La Rioja i la recerca d’alternatives a “la situació d’injustícia i de violència que constitueix un pecat institucionalitzat que degrada i esclavitza el nostre poble...”

Aleshores, el país era governat per la dictadura militar, al servei del poder econòmic, que començava a irritar-se amb el bisbe de La Rioja i a presentar-li una decidida oposició i fustigació. Així, aquest compromís amb els pobres, aquestes conviccions, demandes, denúncies i gestos concrets d’apropament als marginats, d’organització popular, d’una pastoral alliberadora, li van fer guanyar calúmnies, injúries, persecució i al final la pròpia vida.

El juny del 1974 la crisi política i social es va aguditzant. També es faria més violenta la persecució, la difamació, la opressió. El 1976 té lloc el cop militar contra Isabel Perón, i s’instal•la la dictadura més sagnant que coneguérem els argentins, amb la persecució sense límits de catequistes, religiosos i religioses, sacerdots de l’Església de La Rioja i el poble en general. El 18 de juliol de 1976 són segrestats i assassinats els sacerdots de Chamical (La Rioja), Gabriel Longueville i Carlos de Dios Murias, col•laboradors d’Angelelli. Amb aquesta ferida encara oberta en el seu cor de pastor, però sense abandonar la lluita arribaria el moment final, anticipat per les seves pròpies paraules dites als seus amics sacerdots: “n’hi ha alguns que han de morir, entre ells hi sóc jo”. Molts anys enrere havia afirmat: “no vinc a ser servit, sinó a servir com Crist”. Aquesta frase, sense grandiloqüències però amb tenacitat evangèlica, seria segellada a la vora de la ruta 38, des de Chamical a La Rioja, amb la seva sang. Angelelli, assassinat com Jesús, per fidelitat al cor dels pobres i al cor del Déu que viu amb els pobles. Era el 4 d’agost de 1976.

Si ho recordem, no és pas per viure de la nostàlgia. Encara menys per a quedar-nos ancorats en la tragèdia de tanta persecució i mort. Avui necessitem mirar l’horitzó amb sentit. Són temps “estrets”, d’exclusió i misèria, com en els temps d’Angelelli, potser amb més impunitat, desvergonyiment i supèrbia. Res de nou; és la lògica demencial del neocapitalisme mundialitzat. Les nostres democràcies formals no han deixat de ser dictadures econòmiques, amb una lògica subtil de destrucció i mort. En aquest marc, volem i necessitem recordar, fer memòria per ajudar-nos a transitar per aquest present i animar-nos a somiar en el futur.

Mons. Enrique Angelelli, pastor, profeta, màrtir, amic, i company, trobat mort a la cuneta del camí, viu avui com Jesús ressuscitat, il•luminant i enfortint el nostre caminar. La seva vida, paraules, gestos i la seva sang lliurada, són avui “lloc” de trobada per als que ens aferrem a creure en la vida i en el Déu Pare i Mare dels vivents. Són “font” de perspectives per a qui no ens resignem a la lògica de la mort. Una inesgotable “text” on rellegir la nostra història, les nostres opcions, possibilitats i utopies. Per això recordem, perquè segueix bategant el seu cor en tantes lluites populars, en tots els qui es resisteixen a morir de genolls o a suplicar un regal del déu mercat, enfront de l’oblit i el silenci que se’ns ha volgut imposar amb indults i amnisties falaces.

Angelelli, màrtir popular, es fa avui “paraula” encarnada. La seva consigna més coneguda, “amb una orella posada en el poble i l’altre en l’Evangeli”, expressa meridianament una dialèctica de rodalia, de sintonia, de fusió amb el seu poble, cada vegada més exclòs i marginal, el qual representa aquestes majories que avui no interessen al nou ordre mundial perquè no són rendibles. I “parar l’orella” és allargar la mà al qui ens parlen des del silenci, i del seu dolor, en una actitud de conversió i contemplació. És “paraula” que sona i ressona, colpeja, interpel•la, qüestiona, jutja, encoratja, empeny, anima i sobretot, fecunda noves històries de lluita i solidaritat que es van desgranant i es van teixint al costat del camperol, del nen, de les dones, dels negre i mestissos, del desocupat, de l’absolutament marginat.

Enmig de tantes paraules pronunciades, i de tantes decepcions generades per les demagògies de “la modernització”, de “l’ingrés al primer món”, de “l’obertura dels mercats”, dels “beneficis de les privatitzacions”...etc., Val la pena recordar aquestes paraules. “Si seguim sent defraudats en aquesta llarga espera, seguirem aixecant la veu perquè d’una vegada per totes es convencin que existim i volem ser tractats no com a fantasmes, sinó com a un poble que no renuncia a la seva pròpia dignitat... El camí és dur i no hi ha temps per a cansar-nos” (“El Independiente”, La Rioja 1972).

Fent memòria d’Enrique Angelelli, i amb ell de tants altres màrtirs populars, volem entossudir-nos a trobar nous sentits a vells somnis de llibertat i fraternitat. Volem encara les seves paraules fent-nos càrrec dels cossos maltractats per la impietat dels amos del sistema. Volem cridar a viva veu que mentre hi hagi passions disposades a lliurar la seva sang per l’altre, per l’anònim, per l’exclòs, per qui no té sostre... serà possible una terra nova i un cel nou, serà possible aquell lloc de la promesa d’on brolla llet i mel, on no s’esgotarà la farina abundant ni l’oli nutritiu ni el vi perfumat. Perquè estem convençuts com ho va estar Angelelli, que el nostre Déu “va caminant amb nosaltres... i la seva pròpia història, és la nostra història”.

 

Nicolás Alessio, Cordoba (Argentina)