Per una lluita sense fronteres
Per una lluita sense fronteres
Claudia Fanti
Si l’1% de la humanitat posseeix gairebé la meitat de la riquesa mundial, se’ns imposa una pregunta: i tots els altres què fan?
De debò, l’enemic és igual per tots els pobles del món –el sistema financer i les empreses transnacionals, les quals sotmeten als seus interessos organismes internacionals i governs–: les estratègies que utilitzen són les mateixes arreu, els mateixos processos de precarització laboral i d’expropiació dels béns comuns a favor d’interessos privats.
Però ara, si l’ofensiva del capital és sense fronteres, no hauria de ser també així la lluita del poble? Aquest és el repte que estem cridats a recollir els moviments populars d’arreu del món: unir les forces a nivell internacional, per fer créixer la capacitat de lluita del 99% restant de la humanitat.
Més enllà del Fòrum Social Mundial
Va sorgir, per primera vegada, un espai de trobada de les forces populars, el Fòrum Social Mundial –en particular a través de les assemblees dels moviments socials–, anticipat per esdeveniments com la campanya pels 500 anys de resistència indígena, negra i popular de 1992, la insurrecció zapatista del 1994, l’aparició de l’Aliança Social Continental contra l’ALCA el 1997, les manifestacions contra l’Organització Mundial del Comerç a Seattle el 1999: un camí que ha portat molts de fruits, a partir de la creació d’una oposició global al pensament únic neoliberalista, permetent als moviments d’establir aliances, compartir anàlisis, promoure accions coordinades a nivell mundial. Tanmateix, malgrat haver tingut, i continuar tenint, un paper destacat en la lluita contra el capital, el FSM sembla en part haver exhaurit la seva funció històrica, continuant implicat en la irresolta qüestió de la seva limitada capacitat d’incidència. I revelant-se al capdavall incapaç d’oposar-se al projecte del capital de doblegar l’estat als seus interessos, així com de sollevar realment el sistema simbòlic de la cultura dominant.
Convergència, no unificació
Des de la primera edició del FSM el panorama mundial ha canviat profundament, posant al moviment altermundialista nous i complicats reptes. Han emergit nous subjectes, presentant dinàmiques pròpies de fora de l’espai del FSM: des de les mobilitzacions populars lligades a la Primavera Àrab, que després esclafaren, als moviments dels indignats als Estats Units, Europa i arreu del món, amb les pròpies especificitats de lluita, menys institucionals i més horitzontals, espontànies i descentralitzades. Moviments de trets prou diferents, però amb un de comú, el de la desconfiança envers els partits tradicionals i l’opció per formes de democràcia directa, a més de l’ús de les xarxes socials com a instruments d’amplificació de les protestes, de coordinació i de comunicació. Ni el FSM ha estat capaç d’oferir formes organitzatives per al món de la precarietat, de l’economia informal, dels joves de classe baixa que viuen als suburbis de les grans ciutats, que no estan sindicats, que no constitueixen un subjecte polític o jurídic.
Cal començar pel reconeixement de la pluralitat i de la varietat dels contextos en què operen aquests moviments, renunciant a la il·lusió de considerar en un únic procés la multiplicitat d’iniciatives: convergència, no pas unificació, pot ser l’objectiu (encara està tot per definir), en el respecte per la diversitat, però privilegiant allò que ens uneix.
La problemàtica relació amb els governs
No té cap sentit cercar una resposta única a la possibilitat de connectar les múltiples expressions de la lluita popular a la política institucional que va ser un dels principals temes que van romandre irresolts en l’àmbit del FSM, entre el desig d’uns d’una major articulació entre els moviments socials, forces polítiques i governs progressistes i el temor d’altres a la confusió indeguda entre la realitat de base i la realitat institucional. Un nus difícil de deslligar, per exemple, en presència de governs progressistes que continuen traint les expectatives de canvi dels moviments populars però que alhora estan exposats a la contundent ofensiva d’una dreta antidemocràtica si no obertament colpista. Què fer? Escollir el mal menor per impedir-ne un altre de molt més greu? O girar-se d’esquena a la política institucional, per concentrar les pròpies energies en un àmbit comunitari autogestionat, un espai “a baix i fora” del sistema dominant, intentant modificar l’equilibri del món a través de la multiplicació de les esquerdes, grans i petites, en el teixit de la dominació capitalista? Tanmateix, si una resposta unívoca és impossible, es pot al menys intentar la via d’un diàleg sense concessions amb els governs més oberts a les demandes dels moviments, sense perdre mai la pròpia autonomia i el propi horitzó utòpic i, sobretot, continuar posant l’accent sobre la necessitat de reforçar en primer lloc la lluita del poble organitzat. Perquè, sense infravalorar la importància del quadre institucional per viabilitzar els processos de transformació, no poden haver-hi dubtes sobre quins són els veritables subjectes del canvi: no és pas dels governs, sinó de la força –començant per la numèrica– que el poble pugui acumular i de la qual depèn la construcció de l’alternativa.
Un espai d’articulació mundial
El que es necessita, i urgentment, i pot donar vida a un altre espai, o a altres espais, en el que les diverses experiències estableixin metes comunes, aspectes sobre els quals convergir, construint una plataforma de lluita i creant sinergies entre les tantes batalles existents. I, d’aquesta manera, acumulant prou força per crear una hegemonia alternativa. Un impuls en aquest sentit va venir de la trobada mundial dels moviments populars al Vaticà, realitzat l’octubre de 2014 a l’entorn de tres grans temes, Terra, Treball, Casa, sobre el fons de la crida del Papa “Cap família sense casa! Cap camperol sense terra! Cap treballador sense drets!”: una experiència a reprendre, ampliant el diàleg a totes les religions de la humanitat, amb les quals promoure, una gran assemblea per a la defensa de la vida damunt la Terra.
El punt central
I aquesta és de fet la qüestió a la qual tots els moviments populars estan cridats a donar absoluta prioritat: la justícia ambiental i climàtica, de l’adaptació del model productiu als límits del planeta com a condició per a la pròpia continuïtat de la nostra vida damunt la Terra. Aquestes i tantes altres són les amenaces a la supervivència de l’espècie humana sobre el planeta i tan exigu és el temps que ens resta per canviar de rumb que no hi ha cap excusa per posposar-ho. D’aquí la necessitat, per als moviments populars –entre els quals la consciència de la centralitat d’aquest tema encara és avui limitada– d’oposar-se de manera unitària, forta i decidida, a qualsevol política destinada a tenir un impacte negatiu sobre els ecosistemes i sobre els pobles que hi viuen, encara que aquesta política –derivada de totes les múltiples formes de l’extractivisme– l’executi algun govern “amic”, a través d’empreses estatals en comptes de multinacionals i en nom de la creació de llocs de treball o del finançament del programa de lluita contra la pobresa. I si bé és impossible un canvi d’avui per demà, el criteri ha de ser el de donar suport a tot el que afavoreixi una transició envers una societat postextractivista i postcapitalista i de combatre tot allò que ho obstaculitzi, generant pas a pas un canvi real.
Dues causes, una lluita
Encara que la totalitat dels ecosistemes del planeta està en perill, l’impacte de la crisi ambiental i climàtica és extraordinàriament desigual. I les regions i les poblacions més afectades són aquelles que tenen menys responsabilitat en les dinàmiques depredadores. Protecció del medi ambient i superació de les desigualtats han d’anar necessàriament juntes: només a través d’una radical redistribució de la riquesa i d’una plena recuperació de la sobirania dels pobles sobre els recursos naturals és possible, alhora, reduir la pressió humana sobre els ecosistemes i garantir condicions de vida dignes per tothom.
Tornar a la feina de base
Tanmateix si la nostra única possibilitat de derrotar l’actual model està en la capacitat de mobilització de la societat, a nivell nacional i mundial, aquest només pot venir a través d’aquella vella feina de base que requereix dels militants temps, paciència i humilitat, lamentablement descurats per massa moviments seduïts per una lluita merament institucional. A través d’un procés permanent de contrainformació, de formació i d’organització política, de reflexió sobre els passos necessaris per a una transició vers un nou model de civilització, anomenem-lo bon viure, ecosocialisme o decreixement: un altre paradigma de la vida humana sobre la Terra Mare, centrat en el dret a l’existència de totes les formes de vida, en l’equitat intergeneracional i intrageneracional entre els éssers humans per l’ús sostenible dels recursos naturals, sobre el manteniment i regeneració dels cicles de la natura, sobre la recuperació de la visió dels antics habitants d’Abya Yala, segons els quals la terra no ens pertany sinó que nosaltres li pertanyem.
Claudia Fanti
Roma, Itàlia