Yayo Herrero

Ressonen tambors d’ecocidi i genocidi. De guerra contra la vida. Podem escoltar el silenci dels boscos acabats de cremar, dels llacs i mars contaminats, de les lleres dels rierols secs i buits de peixos. Retruny el so de les bombes sobre Gaza i les veus dels qui, entre les runes, s’entossudeixen a viure i criden perquè el món no els oblidi. I alhora, se senten cada cop més fortes, les veus dels que acampen i s’organitzen per viure d’una altra manera, recomposant llaços trencats amb la Terra i amb els cossos. Sonen, alhora, tambors de guerra i les veus dels qui exigeixen a crits la pau.
Vivim una gravíssima crisi de civilització. Caos climàtic, escassetat lligada a l’ús irracional de béns finits, vulneració de la protecció social —que afecten assimètricament en funció de la classe, l’edat, el gènere, la procedència—, degradació i greus atacs a la democràcia, retalls de drets socials i econòmics, guerres, migracions forçades,
extractivisme i expulsió...
El capitalisme ha perfeccionat fins a l’extrem la forma d’extreure benefici econòmic i fer créixer el diner a cop de dilapidar a tota velocitat quantitats ingents de recursos i béns imprescindibles per la vida. Un model exitós per l’acumulació i concentració de poder, però fallit per garantir la vida decent de moltes persones i comunitats en el
present i en el futur.
Isabelle Stengers a “En tiempos de catástrofes. Como resistir la barbarie que viene” (NED Ediciones), denomina la intrusió de Gaia a la irrupció dels cicles i fenòmens naturals com un poder. La crisi ecològica ha fet que la natura
emergeixi, de manera visible, com a subjecte històric. És un subjecte polític que influeix en tot, però amb qui no es pot negociar. Per això, si bé no té sentit polititzar l’ecologia, és imprescindible ecologitzar la política.
Urgeix desenvolupar un projecte polític que mobilitzi coneixement, temps, responsabilitat i valors de confiança, esperança i suport mutu per aconseguir transitar cap a societats segures, igualitàries, lliures de violències, ajustades a la seva biocapacitat i resilients davant la contingència d’allò imprevist. Amb els límits superats i en un entorn de desigualtats creixents en tots els eixos de dominació —classe, gènere, ètnia— és obvi que la tasca pendent és ingent.                                                                                                                                              Denominem Transició Ecosocial Justa al procés compartit, planificat i desitjat de reorganització de la vida en comú, que té com a finalitat la garantia de condicions dignes d’existència per a totes les persones i comunitats, amb plena consciència que aquest dret ha de ser satisfet en un planeta amb límits ja superats, que compartim amb la resta del món viu i que estem obligats a conservar per a les generacions més joves i les que encara no han nascut.
Aquesta tasca requereix assumir una dada i desplegar tres principis.
El decreixement de l’esfera material de l’economia és la dada. No és necessari debatre si es vol o no decréixer, l’economia global decreixerà materialment de manera forçada. És, simplement, el resultat del desbordament dels límits planetaris i del despropòsit i falta d’escolta a allò que la informació científica ve plantejant des de fa decennis. Tant de bo s’haguessin escoltat els advertiments que es van fer, però no ha estat així. Ara toca fer front a la realitat, no edulcorar-la ni negar-la. Som a l’Era de les Conseqüències i mentre no sortim del fonamentalisme del creixement, economia i sostenibilitat, economia i salut, economia i seguretat, economia i alegria, seguiran
contraposant-se entre si. L’Era de les Conseqüències és un documental (J. P. Scott 2016) que investiga els impactes del canvi climàtic sobre l’augment de l’escassetat de recursos, la migració i els conflictes.
L’inevitable decreixement material pot abordarse de formes diferents. Si les societats segueixen amb la deriva actual, el decreixement forçat es resoldrà de manera violenta i desigual. Aquells sectors protegits pels poders econòmic, polític i militar seguiran acaparant recursos en declivi, mentre cada cop més gent queda enrere.
La via que defineix una transició ecosocial justa és difícil però viable. Proposa assumir la inevitable contracció de la dimensió material de l’economia en un projecte polític just, anticipat i decidit.
Aquest camí obliga a canviar profundament i radical les relacions socials, econòmiques i ecològiques. Suposa el trànsit de societats basades en el domini i el creixement a d’altres en què la vida humana es reconegui part de la biosfera i cada ésser humà part de la comunitat.
Perquè el decreixement vagi per aquest camí fan falta tres principis orientadors: suficiència, repartiment i prioritat de la sostenibilitat de la vida.
El principi de suficiència assenyala que viure amb allò suficient és, a la vegada, una obligació i un deure. Obligació, perquè hi ha persones que poden i han de viure amb molts menys materials i energia. Dret, perquè n’hi ha d’altres que no tenen el necessari per cobrir les seves necessitats (habitatge, energia, cures, aliments saludables,
etc.) i en necessiten més. El principi de suficiència implica obrir reflexió i debat social sobre les necessitats. Distingir-les dels desitjos i imaginar i posar en pràctica formes justes de resoldre-les, en el context concret de la crisi ecològica, és una tasca política de primer ordre.
El segon principi és el del repartiment. En un planeta físicament limitat, en el qual un creixement econòmic il·limitat no és possible, el benestar per a totes les persones es relaciona directament amb la distribució i repartiment de la riquesa. Si no és possible estendre els nivells de consum material de les persones privilegiades
a totes les que habiten el món, l’accés a nivells de vida dignes d’una bona part de la població passa, tant per una reducció dràstica dels consums d’aquells que més pressió material exerceixen sobre els territoris amb els seus estils de vida, com per una redistribució justa de la riquesa. Avui, lluitar contra la pobresa i la despossessió equival a denunciar i combatre l’excessiva riquesa.
No només es tracta de repartir la riquesa i els béns, sinó també les obligacions que comporta tenir cossos i vides vulnerables. El treball de cures i reproducció quotidiana de la vida és una qüestió de corresponsabilitat entre persones, institucions i ciutadania. El treball de sostenir la vida no pot i no ha de ser una qüestió només de dones.
La desfeminització de les tasques associades a les cures és absolutament crucial per superar la violència de les relacions patriarcals i també per aconseguir una supervivència digna. Són treballs imprescindibles que s’han d’ensenyar i aprendre a repartir.
El tercer principi és el de la prioritat de la sostenibilitat de la vida. Suposa una actitud ètica i política que situï la vida digna de tots i totes com a prioritat.
Des del principi de les cures podem realitzar una crítica al conjunt del sistema, però a més, podem definir el teixit social i econòmic que desitjaríem. Quina economia? Quina política d’habitatge? Quines polítiques migratòries?
Quin comerç internacional? Posar la vida en el centre és quelcom ben concret i té a veure amb el compromís radical amb els Drets Humans i la consciència de pertinença a la trama de la vida.
Aconseguir realitzar un aterratge forçós a la terra i en els cossos sense deixar gaire gent enrere requerirà posar en marxa noves formes d’organitzar la vida en comú que encara no coneixem. La memòria i la imaginació són imprescindibles per poder-ho fer.
Per poder imaginar cal tenir memòria. Si es perd la memòria, la imaginació s’independitza d’allò viscut. Recuperar una memòria que ens retorni la identitat d’éssers de la terra, és un acte de resistència que obre pas a la imaginació.
Amb freqüència, pensem que hi ha persones que són imaginatives i altres que no. Però la imaginació no és un do amb el qual han estat agraciades algunes persones. La imaginació s’entrena. Entrenar-la és una qüestió crucial per
construir la confiança en un ordre alternatiu, desitjable i realitzable.