María Eugenia Russián

El segle XX va deixar una estela d’horror a la regió llatinoamericana, amb una història de violacions sistemàtiques i flagrants dels drets humans, encarnades en règims totalitaris, els quals van caracteritzar-se per materialitzar la negació de l’altre, a través de l’aniquilació. L’extermini va ser la moneda de canvi per a la dissidència o presumpta simpatia amb idees polítiques i socials d’esquerra, contraposades a les lògiques de dominació social absoluta de les dictadures imposades o afavorides pel govern dels Estats Units d’Amèrica que, en connivència amb aquells que encapçalaven els règims dictatorials, van desencadenar el 1975 l’anomenat Pla Còndor, com una aliança internacional i transfronterera de terrorisme d’Estat amb un llegat esgarrifós d’aproximadament 50 mil persones assassinades, més de 30 mil casos de desaparicions forçades i més de 400 mil presoners per motius polítics.

            Això no obstant, els pobles d’Amèrica Llatina van saber sobreposar-se a l’horror i al patiment, ancorats en l’esperança d’un Crist alliberador i just que lluita al costat dels pobles pels seus drets, per la seva dignitat, per la igualtat d’oportunitats; sempre amb un compromís ferm amb i pels pobres i per totes aquelles persones que han sigut víctimes de violació dels seus drets humans. Aquest procés de resiliència dels pobles llatinoamericans els ha dut a construir alternatives democràtiques i de justícia social davant de poders esclafants i violadors històrics de drets humans, com els Estats, les empreses multinacionals, els grups de poder econòmic, entre d’altres, per donar peu a un nou temps d’organització protagònica i gestió popular (de baix cap a dalt).

            És així com el concepte de resiliència s’ha expressat sempre en les lluites dels nostres pobles d’Amèrica Llatina, com ho han demostrat alguns teòlegs de l’alliberament com Leonardo Boff i Pere Casaldàliga, que han identificat dos components dels pobles davant dels factors de poder: (1) la resistència, com a força d’oposició a les adversitats i (2) la capacitat de romandre sencers durant el sotmetiment a les grans pressions. Com diu Boff, els sistemes complexos (i jo diria els pobles) capaços d’adaptar-se són resilients, en un esquema sistèmic que recorda una matrioixca, tant amb cada ésser humà com amb la totalitat del sistema-Terra.

            Tanmateix, creiem que la resiliència no és una simple resistència, situant la discussió en una constel·lació de conceptes que transcendeix l’acció de resistir pertorbacions externes i internes als sistemes de vida, per reconèixer els processos que aquesta resistència conté, com són la resposta, l’organització, l’adaptació i l’aprenentatge. Tal com ensenya Leonardo Boff, un escenari de caos a la Terra, generat per la lògica d’acumulació del sistema econòmic imperant, pot mostrar dues cares: la primera, la tragèdia, la crisi i l’extinció; i la segona, noves oportunitats que actuen atenuant els perversos efectes de l’adversitat i transformant-los en factors de lluita i superació. Aquesta altra cara de la moneda posa l’accent en la dignitat de l’ésser humà, repensant les lluites des de pràctiques, visions i complexitats socials alternatives que donen preeminència al gaudi dels drets humans, en contraposició a les normes dictades per la lògica acumulativa del capitalisme i la destrucció de l’espècie humana.

            La pràctica resilient dels pobles teixeix xarxes de solidaritat entre comunitats organitzades, amb l’espiritualitat alliberadora com el motor essencial per respondre i sobreposar-se a situacions d’opressió. Això implica la creació d’estratègies amb base a la combinació dels recursos propis disponibles pels pobles resilients en tant que singularitats plurals (pobles, comunitats, col·lectius, grups d’interès o de pressió) en un context donat, alhora que planteja el repte del seu necessari reconeixement a nivell estatal.

            Si la resiliència suposa una transformació dels subjectes que van travessar el patiment de la negació sistemàtica dels seus drets humans, en casos emblemàtics com els de les mares de Plaça de Mayo i com els dels sobrevivents de les matances esdevingudes durant la guerra civil del Salvador (1979-1992), per afrontar amb coratge els poders opressors, també contribueix en la generació d’un nou subjecte que hereta les reivindicacions i planteja diàlegs intersubjectius i amb les institucions de l’Estat per garantir el reconeixement i protecció dels seus drets humans. Aquest subjecte enfortit en el seu esforç per ser reconegut i reivindicar els seus drets, es situa en un nou escenari en què els drets conquerits s’han de defensar, entre d’altres coses, pel seu valor per prevenir les injustícies, per la qual cosa la CEPAL proposa la resiliència com a mecanisme d’enfortiment de les societats llatinoamericanes.

            La resiliència dels pobles llatinoamericans ha demostrat el seu potencial per transformar la injustícia social en escenaris d’acció política inclusiva. Això s’expressa en els subjectes actius de l’articulació comunitària de diversos territoris, amb base a la comprensió d’un objectiu comú que requereixi organització i superació de les traves del sistema per a la defensa i preservació de les seves conquestes socials, econòmiques i    culturals, entre d’altres. Les xarxes de comunitat es plantegen com una expressió concreta de l’organització sobre el territori, aglutinant, com en el cas del sistema comunal veneçolà, diverses organitzacions socials i comunitàries, amb el propòsit de realitzat projectes econòmics, socials, culturals i polítics per solucionar problemes i satisfer les necessitats i aspiracions de les comunitats.

            Així, la comunitat com a forma de resiliència des dels pobles de l’Amèrica Llatina contemporània, s’expressa en xarxes socials que, en el seu sentit més ampli, plantegen l’existència d’elements espacials i de sentit social per a la vigilància, resposta i adaptació en contextos de xoc amb potencial vulneració dels drets humans, com les pandèmies, o de fenòmens relacionats amb el canvi climàtic. 

            La propulsió d’aquestes xarxes de resiliència a nivell de les comunitats organitzades al si d’un territori, requereix del reconeixement de les trames institucionals a nivell nacional amb competència a les esferes jurídica i política. En aquest sentit, la resiliència es contraposa a la tragèdia o la derrota, permetent transformacions substantives i recolzant-se en l’espiritualitat alliberadora, per lluitar contra les injustícies del sistema econòmic i polític imperant que només genera mort, destrucció i pobresa.

            Els pobles llatinoamericans són resilients per naturalesa, no s’han rendit davant dels poderosos, s’han mantingut en peu de lluita en defensa de la justícia, el desenvolupament social i els seus drets humans, i quan les coses s’han posat costa amunt, han cercat totes les formes de sortir endavant, amb empenta i confiats en un Déu alliberador.