POESIA, ART, LLIBERTAT

Paulo Gabriel López Blanco

---

Llibertat, llibertat,
obre les ales damunt nostre
i que la veu de la igualtat
sigui sempre la nostra veu.

(Samba-enredo de l’Escola de Samba Imperatriz Leopoldinense – 1989, Rio de Janeiro. Compositors: Niltinho Tristeza, Preto Jóia, Vicentinho i Jurandir)

Tota expressió artística, sigui quina sigui la seva manifestació concreta (dansa, cinema, arts plàstiques, teatre, poesia), és sempre un gest creador, nascut de l’esperit que habita en nosaltres. I tot gest creador és, en si mateix, alliberador. L’art fascina, i en fascinar transforma la vida. “Una paraula dita amb amor. Això és la poesia”, afirma Rubem Alves.

Per tal que hi hagi llibertat, abans ha de ser somiada. Els poetes són els somiadors dels pobles. Són ells els que, juntament amb els místics i els profetes, així que deixen anar la imaginació, fan possible el futur. És per aquest motiu que els místics, els bojos i els poetes fan por i fan tremolar el sistema establert, sigui quin sigui. Els poetes són perillosos.

Per somiar la llibertat cal primerament desitjar-la. És de la passió que neix el desig. Viure apassionadament la vida: aquest és el gran desafiament. Tenir un motiu pel qual viure i morir: aquest és l’únic camí per viure i morir amb dignitat.

Els artistes tenen antenes capaces de captar els senyals invisibles dels desitjos col•lectius. Dins l’ànima de l’artista hi ha una sensibilitat inexplicable, però real, que fa de l’artista un portaveu del poble. “El falso poeta habla de sí mismo, casi siempre en nombre de los otros. El verdadero poeta habla con los otros al hablar consigo mismo”, diu Octavio Paz.

Abans que els sociòlegs, els analistes polítics, els economistes o qualsevol altre professional percebin els senyals que oprimeixen un poble, els poetes els endevinen i els exposen a les seves obres. N’és testimoni el Canto general, de Pablo Neruda, anunciant el que després els sociòlegs anomenaran “teoria de la dependència a Llatinoamèrica”. També n’és testimoni Castro Alves i el seu Barco negrer, denunciant una societat esclaucrata, abans que Gilberto Freire expliqués com aquesta funciona a Casa grande e senzala. O bé Rabindranath Tagore, el gran poeta de l’Índia, inspirador d’un altre gran poeta, creador de gestos poètics i polítics: Gandhi. Tots dos, ànimes bessones d’una mateixa nació, cadascun a la seva manera, van emprendre la llarga marxa cap a la llibertat. Tagore va escriure:

“-Presoner, ¿digue’m qui ha fabricat aquesta irrompible cadena que t’empresona.”

-“He sigut jo mateix, va dir el presoner, qui ha forjat aquesta cadena amb tot el meu saber.”

Tot art verdader és subversiu. “És fosc però jo canto”, va escriure Thiago de Mello, autor també d’aquesta “Cançó de l’amor armat”:

No vull fer un poema.
El que vull és encendre una estrella
per distreure l’esperança
d’en Joel, un company
que és a la presó.

Aquest és un poema que anuncia la llibertat quan pinten bastos: en temps de dictadura i mort.

El cant més potent de la literatura brasilera, el Poema brut, de Ferreira Gullar, és una rierada incontrolable a fi d’exorcitzar l’exili i anunciar el nou dia.

La paraula proclamada, el traç plasmat, la música escoltada i el cos en moviment rítmic tenen un poder catàrtic, alliberador.

Escolta la Novena simfonia de Beethoven, contempla el Guernica de Picasso, llegeix la Il•líada d’Homer, o el Cant a mi mateix de Walt Whitman, mira la pel•lícula Déu i El diable a la terra del sol de Glauber Rocha, i experimentaràs la bellesa inexplicable, la font de l’alliberament interior. És veritat el que diu sant Pau a la Carta als gàlates: “La veritat ens fa lliures”. L’art ens fa trobar la nostra pròpia veritat. I per als que tenim fe en el Déu de la Vida, Déu és la suprema felicitat. Va ser sant Agustí qui va dir: “T’he estimat tard, Bellesa sempre antiga i sempre nova, t’he estimat tard.” Poesia, bellesa i llibertat: tres paraules diferents per expressar la mateixa veritat: el Déu més gran, el Déu de tots els pobles. Déu és llibertat.

Tot sistema educatiu hauria de tenir com a objectiu principal desenvolupar al màxim la creativitat que hi ha en el més profund de cada ésser humà.

Educar és alliberar. Paulo Freire continua sent imprescindible. Dir-se, pronunciar la pròpia paraula, això és un acte subversiu i alliberador. Tota educació de veritat ha d’educar per a la llibertat. Això genera la consciència crítica. D’aquí prové la por dels dictadors, i de tot sistema totalitari, als artistes i als poetes. Els místics també són artistes i, per tant, perillosos en qualsevol religió que s’institucionalitza. No és per casualitat que el destí dels profetes, dels místics, dels endevins i dels poetes, sovint, ha estat un destí tràgic: la creu, la foguera, l’exili o la presó.

En aquest temps de tenebra i de tristesa, de dictadura del mercat, cal rescatar la dimensió de la poesia, la subjectivitat subversiva, saber oposar-se a l’alienació col•lectiva que imposa el ramat, ser ovelles fora del ramat, escoltar la pròpia ànima, fer el camí més difícil: “No surtis fora de tu mateix, entra en el més profund de tu mateix. És a dins que hi ha la veritat”, va dir sant Agustí. I la veritat ens fa lliures i alliberadors. Tan sols les persones lliures poden alliberar. La poesia és sempre una obertura cap a l’infinit. És per això que allibera. Així ho va dir el poeta Agustín García Calvo:

Libre te quiero
como arroyo que brinca
de peña en peña,
pero no mía.

I també va escriure, contra tota tirania, León Felipe:

Ahora...
cuando el soldado se afianza bien el casco en la cabeza,
cuando el arzobispo se endereza la mitra,
cuando el retorico saca de nuevo el cartabón para medir su madrigal,
Ahora...
cuando el político y el sociólogo,
el filósofo y el artista,
viran hacia la derecha porque parece que va a ganar el tirano,
muchos piensan que acuñar este poema en español es un mal negocio,
un gesto inoportuno y peligroso...
No sé si será peligroso, pero no es inoportuno.

La lluita per la llibertat pot ser perillosa, però mai dels mais inoportuna.

El poeta brasiler Paulo Leminski anunciava: “La poesia és la llibertat del meu llenguatge.” Ezra Pound afirmava que la poesia, per culpa del seu intens joc de sonoritat i imaginació, hauria de considerar-se com a una de les arts plàstiques.

La poesia, en tant que llenguatge, busca el màxim de llibertat creativa. Aquesta llibertat –definidora de la pròpia art poètica– s’acaba transformant en metàfora de la llibertat humana, que també es realitza dintre dels límits de l’ara i l’aquí, amb el seu constant procés d’actualització dels drets de ciutadania.

Octavio Paz va escriure: “Desde mi adolescencia he escrito poemas y no he cesado de escribirlos. Quise ser poeta y nada más. En mis libros de prosa me propuse servir a la poesía, justificarla y defenderla, explicarla ante los otros y ante mi mismo. Pronto descubrí que la defensa de la poesía, menospreciada en nuestro siglo, era inseparable de la defensa de la libertad. De ahí mi interés apasionado por los asuntos políticos y sociales que han agitado nuestro tiempo.”

Va ser Glauber Rocha qui va dir: “L’art i la política són coses absolutes, cal triar i definir-se...” I jo dic: “fes, de l’art, un gest polític; fes, de la política, un poema de veritat... Només així construirem aquest “altre món possible” que els pobles indígenes anomenaren Sumak Kawsay, que la Bíblia somia com un paradís interminable i per a tothom, i que Jesús de Natzaret, un gran poeta va proclamar com el Regne de Déu, el regnat de la llibertat i de l’amor.

 

Paulo Gabriel López Blanco

Belo Horizonte (Minas Gerais)

Brasil