POLÍTIQUES PÚBLIQUES AMB ENFOCAMENT DE GÈNERE

Martha Palacios

---

Aquest tema es pot tractar com un afer tècnic centrat en el procés metodològic que comporta definir polítiques públiques: identificació i anàlisi del problema, formular la política, adoptar la decisió, implantar i avaluar la política. No obstant, aquí es parteix del supòsit que es tracta d’un afer sociopolític.

Les polítiques públiques són afers de governs, conjunts de decisions que es tradueixen en accions estratègicament seleccionades d’acord a una visió sobre la realitat i una escala de valors. Cerquen com respondre a problemes o necessitats socials posades en agenda. És a dir, la seva atenció és imprescindible perquè afecten evidentment la societat en el seu conjunt o a “determinats sectors”.

Tenen caràcter públic per l’extensió de la seva influència i per ser promulgades per un ens estatal, que en teoria representa l’interès comú. Hi ha polítiques de diferents menes: econòmiques (fiscals, monetàries, d’ocupació, producció, inversió energètica); socials (salut, educació, seguretat social, igualtat de gènere) i altres (defensa, política exterior...).

Sovint, perquè existeixi resposta governamental d’aquesta mena cal la mobilització i la lluita de les persones afectades, com ha passat amb les dones, que històricament hem estat en desavantatge: menor accés al treball remunerat, exclusió de recursos productius (terra, crèdits, assistència tècnica), sous inferiors encara que tinguem més educació; vivint violències en les seves diferents manifestacions, incloent l’extrema al treure’ns la vida; amb insuficient participació i/o representació política; responsable gairebé en exclusiva de la criança i cura de la llar i la família.

En altres ocasions les polítiques es defineixen per compromisos internacionals adquirits pels estats, com va passar amb l’auge de polítiques de gènere la dècada dels anys noranta del segle passat. Previ a això, el programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, entre els seixanta i setanta, va impulsar propostes per afavorir fonamentalment el creixement econòmic de països considerats “subdesenvolupats”, per la seva dependència econòmica, escàs nivell tecnològic, dedicació a les activitats primàries (agricultura, ramaderia, extracció de minerals), desconeixent les causes històriques d’aquesta situació.

En aquesta preocupació per estimular la generació de capital, es va percebre les dones com un recurs humà infrautilitzat, que pel seu interès en la cura de les seves famílies, podria aprofitar-se per elevar la producció. Òbviament aquesta consideració desvaloritza la feina domèstica i invisibilitza les múltiples estratègies de les dones per obtenir recursos. Va sorgir el primer enfocament d’integració de les dones al món productiu lucratiu, anomenat “Dona en el desenvolupament”. Per analitzar i ressaltar el paper de les dones l’ONU va consagrar l’any 1975 i una dècada (1975-1985) a les dones.

A les mateixes Nacions Unides, dones funcionàries van valorar com a insuficient aquesta iniciativa que incrementava la feina de les dones, considerant imprescindible adoptar una mirada de gènere, reconèixer l’existència de relacions de poder entre homes i dones a la societat i a les seves llars, per la supremacia masculina prevalent.

Van difondre’s així conceptes com interessos pràctics de les dones (tot allò relatiu a les seves responsabilitats de mestresses de casa i mares); interessos estratègics (aquelles condicions que millorin les seves posicions socials, econòmica i política); els vincles entre aquests interessos amb el món privat i el món públic. És innegable la influència del moviment de dones en aquests canvis conceptuals, en particular el feminista, que des de molt de temps enrere ha lluitat per la transformació del sistema patriarcal i per donar poder a les dones.

El 1995 se celebra la IV Conferència Mundial sobre la dona. 189 governs van firmar la Declaració i Plataforma d’Acció de Beijing en la qual es va incloure la creació de mecanismes institucionals per l’avenç de la dona. Això significava entre altres accions que s’havia d’incorporar als òrgans governamentals una perspectiva d’igualtat entre els gèneres i introduir-la a totes les legislacions polítiques, plans i programes (tranversalitzar).

Amb la suposada finalitat de complir els compromisos adquirits, a la majoria dels nostres països es van crear ministeris o instituts de la dona, legislacions per a la igualtat d’oportunitats de les dones, per prevenir i penalitzar la violència contra les dones, creant tribunals especialitzats. A més es va impulsar la formulació d’altres polítiques públiques (productives) amb l’enfocament de gènere, a fi que dones i homes accedissin en termes igualitaris als béns i serveis públics per garantir l’exercici dels drets ciutadans en tots els ordres.

S’ha reconegut internacionalment que les teories de gènere –base d’aquests avenços– tenen un enfocament crític i històric de la societat humana, arrelat en la reflexió feminista i proveït d’una concepció de desenvolupament i democràcia com a processos centrats en els éssers humans, amb una clara base ètica el valor essencial de la qual és la igualtat.

Però cal recordar que els estats, com a institucions polítiques bàsiques d’una societat, són part del sistema patriarcal vigent a Amèrica Llatina i el món, desenvolupant mecanismes i institucions per mantenir i reproduir aquest sistema, reduint legislacions i polítiques definides a respostes formals, per respondre d’una banda a la mobilització de les dones per les seves reivindicacions i de l’altra, per complir amb allò “políticament correcte” en virtut dels compromisos adquirits internacionalment.

El 2015, vint anys després de la Conferència de Beijing, anàlisis d’organismes com la Comissió Econòmica per Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL) assenyalen que “s’han constatat resistències polítiques i culturals a la igualtat de gènere, inèrcies institucionals, manca d’assignació de recursos i moltes vegades de voluntat política. Aquests elements han obstaculitzat les transformacions necessàries per garantir l’exercici ple dels drets de les dones i eliminar les bretxes de desigualtat”. En altres paraules, els avenços són poc satisfactoris.

Novament, l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible i els seus Objectius de Desenvolupament Sostenible, assumida pels governs a la Conferència Regional sobre la Dona d’Amèrica Llatina i el Carib, incorpora compromisos a incloure en polítiques i programes nacionals, subnacionals i locals d’igualtat, drets de les dones i desenvolupament sostenible.

Això ens remet a expressions del feminisme de la nostra regió, com el feminisme de la decolonialitat del pensament i la vida, i el feminisme comunitari, que en el dia a dia forgen noves visions i relacions entre les persones. Es critica el feminisme desenvolupat a Amèrica Llatina a la llum de paradigmes euronord-cèntrics, desconeixent la realitat de les dones negres, indígenes, camperoles, lesbianes, minusvàlides. A més es fa notar que els discursos feministes els han “pres” els organismes multilaterals i de cooperació cooptant organitzacions de dones i accentuant allò tècnic per damunt d’allò sociopolític.

Si bé els organismes i la cooperació internacional assumeixen avui el concepte d’interseccionalitat per a l’anàlisi i la intervenció social, reconeixent múltiples formes de discriminació viscudes per dones en les quals s’entreteixeixen diverses identitats subalternes, difícilment en societats patriarcals, racistes, homòfobes, heteronormatives, classistes, això garanteix el desenvolupament de polítiques públiques com un procés de “sota cap a dalt”, en el qual no hi hagi polítiques sense la visió i participació de les dones.

Des del feminisme decolonial i comunitari es proposa valorar les nostres històries subalternes, personals i col·lectives, unir-nos i comprometre’ns amb els moviments autònoms que porten a terme a la regió processos de descolonització i restitució d’arrels, tenint la possibilitat d’altres significats d’interpretació de la vida i la vida col·lectiva. Desmuntar els processos de socialització vigents, per no ser femenines ni masculins, sinó dones i homes amb història i cultura pròpia, reconceptualitzar el parell complementari home-dona des de nosaltres les subordinades, i construir un equilibri, una harmonia a la comunitat i a la societat (Paredes, 2014). Segurament, el termini per aconseguir-ho, serà de generacions, ja que implica objectius utòpics, però es pot aconseguir la victòria de les petites revolucions diàries. Per això cal treballar en diferents espais, en l’entramat d’allò polític i a la casa, per construir un projecte comú, si deixem de banda els interessos que ens envaeixen i colonitzen.

 

Martha Palacios

Managua, Nicaragua