Yayo Herrero

Segons el nostre parer, són tres els conflictes que hem de resoldre si aspirem a continuar damunt del planeta: «l’analfabetisme ecològic», la contradicció essencial entre un planeta amb límits físics –ja superats– i la dinàmica expansiva d’una economia hegemònica destructiva de tota forma de vida; així com la invisibilitat de les relacions de cura mútua entre els éssers vius de la terra.

            El primer té a veure amb reparar el dany fundacional de la civilització industrial, que ensenya a mirar la natura, i fins i tot els nostres cossos, des de l’exterioritat, la superioritat i la instrumentalitat. El segon altera els cicles naturals de tots els éssers vius per tal d’alimentar el benefici econòmic. El tercer té a veure amb fer visible allò invisible.

            De tal manera que reorganitzar les societats perquè hi capiguem les persones amb les diferents formes de vida existent, requereix un ajustament valent, decidit i explicat del metabolisme social. Per això cal revisar críticament algunes creences que converteixen l’economia dominant en un perillós fonamentalisme.

Posar la mirada en el valor

            La primera és la reducció del concepte «valor» al de «preu». En l’economia real només té valor allò que es pot expressar en unitats monetàries. La producció passa a ser qualsevol procés que succeeix en l’esfera mercantil en la qual hi ha un augment de valor, mesurat en termes monetaris, independentment que allò produït serveixi o no per satisfer necessitats.

            Si només mirem el factor que crea valor en el mercat, que és el preu d’allò que es compra i es ven, i no comptabilitzem les externalitats negatives (l’esgotament, la contaminació o l’alteració dels cicles), allò que desitgem és que creixi la producció tant com sigui possible, sense valorar si allò produït és desitjable o no i encara que, alhora que augmenten els ingressos deguts a l’esmentada producció, s’incrementin els efectes negatius col·laterals que l’acompanyen.

            Quan la producció es mesura exclusivament en euros o dòlars, l’economia i la societat no es pregunten sobre la naturalesa d’allò que es produeix i acabem sense poder distingir entre la fabricació de les bombes de dispersió i el conreu de blat. Ambdues són produccions que es mesuren monetàriament, tot i que, des del punt de vista de la seva utilitat social, una d’elles destrueixi la vida i l’altra l’alimenti. L’economia convencional celebra qualsevol mena de producció que generi benefici monetari, encara que pel camí es destrueixi el present i el futur de les persones i ecosistemes. La pol·linització, el cicle de l’aigua, la regulació del clima o les feines que les anomenades «mestresses de casa» fan a les llars no tenen assignat valor monetari.

            La reducció del valor al simple preu invisibilitza i expulsa del camp d’estudi econòmic la complexitat de la regeneració natural i totes les feines humanes que sostenen la vida però que, per no estar pagades, no es tradueixen en creixement econòmic.

            El diner es converteix en una creença sagrada. Les majories socials creuen i senten que, abans que aigua, sostre, aliments o cures, necessiten diners. I la creença està tan assentada que s’assumeix una mena de «lògica sacrificial»: si allò que necessitem són diners, tot val la pena de ser sacrificat si la contrapartida és que creixin l’economia i el diner.

            La necessitat de creixement justifica que es retallin drets laborals, que es destrueixi el territori, s’eliminin serveis públics, s’expulsi i s’assassini a persones que resisteixin l’extractivisme, s’ompli de formigó el territori, es privatitzi la sanitat, l’aigua o l’educació o es canviï el clima. Qualsevol cosa mereix ser sacrificada davant la finalitat superior dels beneficis. I les persones ho tenim tan incorporat als nostres esquemes racionals que són minoritàries les veus crítiques que denuncien el risc de perseguir el creixement econòmic com una finalitat en si mateixa, sense preguntar-se a costa de què, per satisfer què i qui s’apropia dels beneficis d’aquest creixement.

            Per construir una economia adequada als éssers humans, la producció i el treball s’han de vincular al manteniment de les condicions de vida de les persones. Hi ha produccions i feines que són socialment necessàries i d’altres socialment indesitjables. Distingir entre ambdues és imprescindible i els indicadors monetaris no permeten discriminar entre l’activitat que satisfà necessitats humanes i la que esgota recursos, altera els cicles o explota diferents formes de vida, sense garantir, a més, les condicions de vida de les majories socials.

            Per tal que pugui existir producció en termes mercantils hi ha una condició prèvia: la producció de vida. I aquesta es produeix a la natura i a partir dels treballs cíclics que garanteixen les condicions d’existència. Si la reconstrucció d’un metabolisme econòmic just i sostenible i d’una altra forma d’organització social que hi concordi és complexa, igualment difícil però imprescindible és el canvi d’imaginaris amarats dels símbols i representacions d’una cultura centrada en el creixement, el consum i la fe en la qual la tecnologia resoldrà els problemes. Aquest canvi no es produirà només mitjançant la informació sistemàtica i racional, sinó que requereix la mobilització de les emocions, mirades i pràctiques que il·luminin noves subjectivitats. 

            La possibilitat de reconstruir llaços trencats amb la natura i entre les persones es recolza en una sèrie de plantejaments que, a judici nostre, s’han d’escometre com abans millor.

Posar l’ecologia per davant de l’economia

            La segona té a veure amb assumir la inevitable reducció de l’esfera material de l’economia. No és tant un principi que es pugui o no compartir, sinó més aviat una dada de partida. Els mateixos límits físics del planeta hi obliguen. Es decreixerà materialment per les bones, és a dir, de manera planificada i justa, o per les males, de forma abrupta, injusta i violenta.

            Si assumim l’inevitable ajustament als límits del planeta, és òbvia l’obligació d’assumir que les societats forçosament s’hauran d’acoblar als condicionants que derivin de ser una espècie viva inserida en la natura. Per tal que les vides de les persones es puguin mantenir amb dignitat –les de totes les persones– hem d’adoptar estils de vida més austers en l’ús de materials i generació de residus; la societat s’haurà d’organitzar utilitzant energies renovables i netes tancant cicles de material; l’economia i l’oci hauran d’adoptar criteris de proximitat, menjant aliments produïts a prop i viatjant menys a llocs llunyans i profunds; hem de tenir cura i mimar la diversitat natural i cultural, i reemplaçar els ritmes vertiginosos per formes de vida més pausades, tant en la mobilitat com en el ritme de consum.

Valorar les feines de cura

            El tercer té a veure amb la interdependència. Habitualment el concepte de «dependència» se sol associar a la criança, a l’atenció de les persones malaltes o amb alguna diversitat funcional. No obstant, com hem vist, la dependència no és quelcom específic de determinats grups de població, sinó que és tan inherent a la condició humana com el naixement i la mort. És la representació de la nostra vulnerabilitat.

            Acceptar la interdependència, condició per a l’existència de la humanitat, en societats no patriarcals suposa que la societat en el seu conjunt s’ha de fer responsable del benestar i la reproducció social. Només en societats on les feines de cura no estiguin determinades per sexe, gènere, raça o classe pot tenir sentit la idea d’igualtat o justícia social. Això obliga a ampliar la noció de «feina» i a reorganitzar-les, de manera que es reparteixin les obligacions que comporta ser espècie i tenir cos.

Contra l’excessiva riquesa

            Una quarta condició és el repartiment de la riquesa. Si tenim un planeta amb recursos limitats, parcialment degradats i decreixent, l’única possibilitat de justícia rau en la distribució de la riquesa. Lluitar contra la pobresa és lluitar contra l’excessiva riquesa.

            La reconversió de l’economia sota aquesta lògica implicarà donar resposta a tres preguntes que es fa l’economia feminista: Quines necessitats s’han de satisfer per a totes les persones? Quines són les produccions necessàries per poder satisfer aquestes necessitats? Quines són les feines socialment necessàries per aconseguir aquestes produccions? El metabolisme social resultant que resolgui de manera justa aquestes tres preguntes es troba, de ben segur, a les antípodes del funcionament de l’economia mundialitzada i neoliberal.

            Molts sectors econòmics s’han de reconvertir i d’altres s’han d’expandir. Produir aliments que no emmetzinin la terra ni les persones i promoure circuits curts de comercialització; desplegar les energies renovables en un context de disminució en l’ús d’energia; promoure el sistema de mobilitat que pivoti en el caminar, en la bicicleta i el transport motoritzat públic i col·lectiu; estimular l’ocupació en la restauració d’ecosistemes degradats; reconvertir el sector de la construcció cap a la rehabilitació energètica i bioclimàtica de la construcció; vetllar per l’existència de serveis públics i sociocomunitaris que garanteixin l’educació, la salut i la cura en totes les etapes de la vida...

            És important estar a l’aguait per no caure en les falses especulacions. Sovint s’aposta per prendre mesures que agreugen els problemes. Resoldre els problemes que causa el turisme amb més turisme; escometre la crisi del sector de l’automoció estimulant la fabricació de més cotxes; pretendre resoldre el problema de les ciutats promovent noves macrooperacions urbanístiques és objectivament inútil. Pot crear una ficció momentània de solució, però una i altra vegada s’ensorren deixant situacions cada vegada més greus. Necessitem pensar amb imaginació, no en com fer créixer l’economia, sinó en com garantir vides bones.

Aprendre a viure posant la vida al centre

            Els darrers temps escoltem l’expressió «posar la vida al centre» com un desig de canvi que convé concretar per no buidar-la de contingut.

            Posar la vida al centre suposa reconstruir polítiques i economies que tinguin la dignitat de totes les vides com a absoluta prioritat.

            La qüestió central és fer-se càrrec dels límits i la vulnerabilitat d’allò viu. Si convenim que necessitem una identitat ecològica basada no pas en l’alienació del món natural (cos i terra), sinó en connectar-hi, l’aposta seria reorientar el metabolisme social de forma que podríem esquivar –o al menys adaptar-nos– les conseqüències destructives del model actual, tractant d’evolucionar envers una visió antropològica que situï els límits físics naturals i humans i la immanència com a trets inherents per a l’existència de les persones.

            Hi ha moltes incògnites per resoldre. Com s’ha de fer per garantir les condicions de vida per a les persones? Quines produccions i sectors són els socialment necessaris? Com afrontar la reducció de la mida material de l’economia de la forma menys dolorosa? Quin model de producció i consum és viable per no expulsar massivament éssers vius? Com abordar les transformacions que el canvi climàtic causarà en els nostres territoris? Com mantenir vincles de solidaritat i suport mutu que frenin les guerres entre pobres, vacunin la xenofòbia i el replegament patriarcal?

            Volem acabar proposant un esborrany de programa polític, segurament incomplet, que pugui generar un debat que cerqui respostes a aquestes qüestions. Per posar la vida al centre caldrien coses com les que enunciem a continuació:

1. Iniciar un procés constituent que sigui la base per a un canvi jurídic i institucional que protegeixi els béns comuns (aigua, terra fèrtil, energia, etcètera), garantint la seva conservació i que s’hi pugui accedir universalment a través d’un control públic (no parlem de la simple estatalització).
2. Reorientar l’autoconsciència, de forma que la I+D+i s’adreci a resoldre els problemes més greus i apressants.
3. Establir una estratègia d’adaptació i mitigació del canvi climàtic capaç de garantir la necessària reducció de gasos d’efecte hivernacle i la protecció de les persones, els éssers vius i els ecosistemes.
4. Abordar un pla d’emergència per canviar el metabolisme econòmic basat en la reducció dràstica de la seva esfera material: transformació dels sistemes alimentaris (amb una reducció radical de la producció i consum de proteïna animal), canvi dels models urbans, de transport i de gestió de residus, relocalització de l’economia i estímul de la producció i comercialització properes.
5. Dedicar recursos econòmics i financers suficients per escometre les transformacions necessàries i urgents. Això suposa l’establiment d’una fiscalitat progressiva i la creació d’una banca pública centrada en el finançament de la transició.
6. Establir un sistema de protecció i cura integral que garanteixi la cobertura d’un sou mínim de necessitats –aliment, energia, habitatge o cures–, de manera que no deixem ningú enrere.
7. Escometre un procés d’educació, sensibilització i alfabetització ecològica que arribi al conjunt de la població, des de les institucions fins a les escoles, els barris i els pobles, orientat a l’adopció del principi de suficiència i la cooperació com a aprenentatges bàsics per a la supervivència.

            El difícil repte, en societats ecològicament analfabetes, és aconseguir que les persones desitgin aquesta transició. No hi ha dreceres i la feina ha de ser col·lectiva en institucions, xarxes i organitzacions ciutadanes. Es tracta d’una tasca de pedagogia popular a realitzar gairebé porta a porta amb diferents llenguatges i eines. Per poder canviar necessitem desvelar els mites i les ficcions i compondre un altre relat cultural més harmònic amb l’essència humana. Ens cal ciència i informació però també art, poesia i passió.

            Aquest camí hauria d’haver començat fa dècades, però de moment, la dissociació entre la duresa de la situació i l’absència de mesures polítiques és dramàtica.

            Exposar la cruesa d’aquestes dades i exigir que sigui la prioritat de les agendes polítiques es titlla, tot sovint, de catastrofista. És un error garrafal confondre la consciència de les dades amb la catàstrofe. Les dades són dades i és absurd rebel·lar-s’hi en contra. La catàstrofe és que informe rere informe es constati que anem cap al col·lapse i no s’hi faci res.

            Ens han diagnosticat un tumor i toca afrontar el procés de curació, reorientant-ho tot vers la prioritat de conservar la vida. La clau és fer-ho amb altri. L’experiència de la covid-19 ens ha mostrat com en circumstàncies hostils moltes persones donen un pas endavant i decideixen conscientment que volen fer-se responsables de la vida dels altres. Necessitem que aquest rearmament comunitari sigui una nova normalitat. Només així podrem afrontar amb esperança i força els temps d’emergència que vindran, que ja són aquí.

            Podem fer-ho. Aprendre a viure trepitjant lleugerament la Terra és, sobretot, una qüestió d’amor.

Yayo Herrero a Adelante. Solo existe el futuro. Y es nuestro. Editorial Aguilar. Barcelona 2020