Aleluia Heringer Lisboa

Qui són els habitants de la Casa Comú? Fa molt poc temps que aquesta pregunta s'ha fet necessària, urgent i, encara més, ha començat a tenir tot el sentit. Comú a qui? Entre nosaltres mai s'ha posat en dubte que som els seus únics propietaris i habitants. Tota la resta, rius, oceans, boscos, selves, animals o manglars, són éssers o entitats creades únicament per servir-nos. Per comoditat i interès, s'ha imposat la visió errònia de l'explotador-destructor en detriment de la del majordom-cuidador. Hem reduït a la meitat les poblacions d'animals salvatges i actualment el 90% dels animals més grans del món són humans o bé animals domesticats per al nostre consum. Ens situem per sobre i fora de la natura, com si fos un marc per a la nostra existència, com tan bé retrata el Papa Francesc a l'Encíclica Laudato Si .

Les fortes advertències d'investigadors de tots els continents ens avisen que aquesta posició és insostenible. L'informe del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, en les seves sigles en anglès) de 2018 destacava, en aquella ocasió, la petita finestra d'oportunitat que tenia la humanitat per sortir del perillós camí de l'escalfament global. Al novembre de 2019, onze mil científics van signar un article publicat per la revista Bioscience, declarant que el planeta s'enfronta a una emergència climàtica. Fins i tot amb dades i proves coherents, continuem actuant com si res no passés. En un context on la desigualtat social fa que tot i que la tempesta sigui igual per a tothom, comptem amb embarcacions i recursos diferents, la crisi climàtica, tot i ser ignorada, ja s'escolta, es veu i se sent. La seva marxa és intensa i tronadora, i avança sense pietat cap als països i poblacions més vulnerables.

L'Homo sapiens és el factor més important en el canvi de l'ecologia global, fins al punt que ha donat nom a l'edat de la humanitat, l'Antropocè. David Wallace Wells, autor del llibre La Terra Inhabitable, diu que “més de la meitat del carboni dissipat a l'atmosfera, a causa de la crema de combustibles fòssils, s'ha emès en les darreres tres dècades”, es refereix als anys 70, 80 i 90. Estem desafiant la capacitat inherent de la natura per produir vida. Curiosament i per desgràcia, hem causat més danys al destí del planeta i a la seva capacitat de sostenir la vida i els ecosistemes, després de les diferents conferències climàtiques, Kyoto, informes de l'IPCC, entre d'altres. Això vol dir que “ja hem engendrat més destrucció pel pensament que per la ignorància”, assenyala Wallace Wells.

Només una perspectiva d'existència compartida, d'origen i destí amb tota la creació, tenint en compte les connexions, el context i les interdependències entre tots els éssers i fenòmens, ens podrà rescatar. Una conversió ecològica capaç d'alterar profundament la nostra manera de pensar, ser i actuar és urgent i inevitable.

És en aquest caos actual on se'ns demana ser-hi. Pensem: tot és massa gran. La tendència és retirar-nos en la nostra insignificança i impotència; però, conscients de les nostres responsabilitats, no ens podem acomodar. Afortunadament, hi ha moltes iniciatives potents procedents de persones de tots els àmbits de la vida. Cal tenir en compte algunes premisses al nostre equipatge.

Quan la missió és gran i amb molt de pes, potser no és aconsellable fixar la mirada a dalt de tot de la muntanya. Correm el risc de rendir-nos. Tanmateix, és possible identificar què és al nostre abast i començar. Avui puc caminar un tram del camí i demà un altre. Les meves cames s'enfortiran i els meus passos seran menys pesats. La meva visió s'eixamplarà. Maduraré a mesura que pugi. Trobaré socis i germans que, en comunió, ajudaran a portar la càrrega i m'animaran. Ens enfortirem apreciant les formes d'organització i el llenguatge de la mateixa natura, i ens educarem escoltant la saviesa que ve dels pobles de la selva. Sensibilitzats, ens veurem obligats a revisar la nostra actuació arrogant.

David Kopenawa Yanomami, al llibre La caiguda del cel, ens diu que molt abans que les paraules ecologia, sostenibilitat o medi ambient existissin entre els blancs, ja estaven entre ells, encara que no les anomenaven de la mateixa manera. De fet, no calia anomenar-les, perquè, per als pobles indígenes, “l'ecologia no està fora de nosaltres. Som nosaltres mateixos, com ho són els animals, els arbres, els rius, els peixos, el cel, la pluja, el vent i el sol”. Això és la interdependència, una paraula clau que hem d'interioritzar si volem emprendre una correcció del curs actual. No podem oblidar que som animals terrestres i humans. Ens correspon alfabetitzar-nos en el llenguatge de la natura, on hi ha relacions, no jerarquies. I, encara que n'hi haguéssin, “qui vulgui ser més gran, que sigui el servidor”.

Hem d'ampliar el nostre radi de compassió cap a tots els éssers, subjectes d'una vida i sensibles. Tenen dret a la vida, a la llibertat i a la integritat física. Aquí rau un camp molt poc explorat en els nostres debats. Caldrà renunciar a algunes coses i repensar hàbits i estil de vida. En el vers 19 de l'Encíclica Laudato Si, el Papa Francesc ens adverteix que cal “prendre consciència dolorosa, atrevir-nos a transformar el que passa al món en patiment personal i, d'aquesta manera, reconèixer la contribució que cadascú pot fer”. Això vol dir que hem de revisar hàbits i valors i preguntar-nos, per exemple, què tenim nosaltres a veure amb el fet que, al Brasil, l'agricultura sigui l'activitat responsable del 60% al 65% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle i del 98,8% de la desforestació al Cerrado, el segon bioma més gran del Brasil. Ocupa una superficie equivalent a Portugal, Espanya, França i Itàlia juntes i és on neixen la majoria de rius que alimenten l'Amazones. També és un dels biomes amb més biodiversitat del món i un dels més devastats, segons dades publicades el setembre de 2021 pel projecte MapBiomas, que comporta la desforestació i degradació de grans superfícies per a la plantació de soja i blat de moro per a la producció d'alimentació animal per al mercat exterior. A més del Cerrado, la selva amazònica es troba entre les zones més afectades. Amb la nostra forquilla podem impedir l'avanç despietat de la destrucció sobre els nostres biomes.

Sebastião Salgado, el gran fotògraf de Minas Gerais, ens inspira quan diu, en el seu llibre Da minha terra à Terra, que “cap fotografia no pot canviar res en la pobresa del món. Tanmateix, sumades a textos, pel·lícules i tota l'acció de les organitzacions humanitàries i ecologistes, les meves imatges formen part d'un moviment més ampli de denúncia de la violència, l'exclusió o els problemes ecològics. Aquests mitjans d'informació ajuden a conscienciar-nos sobre la nostra capacitat per canviar el destí de la humanitat”. Si tornem a escriure aquesta frase, tenint en compte la nostra vida, entendrem que l'acció individual o el petit grup o projecte en què estem participant no són menyspreables, al contrari, s'afegirà al de tantes altres persones i moviments que pressionen cap a una de les possibles direccions i futurs del viatge de la humanitat.

El futur passa per actes rutinaris, en la implicació i la força de gent corrent, anònima i senzilla. El curs, les tendències, les modes, el mercat, les disputes de significats i narracions passen per les banderes que aixequem, per les causes que recolzem, per allò que comprem. Les nostres eleccions no són ingènues, ni molt menys neutrals. Creem grans mosaics, imatges que envien missatges i anuncien als altres i al món allò que volem estimar i construir. És en les micro-relacions socials, en l'educació, en els nostres escrits, discursos i silencis, on donarem ritme i contorn a aquest moviment encara descontrolat i ràpid.