Tarda del Diumenge del Ram. Representació teatral de la Passió de Jesús. Anàs va donant al Sanedrí “arguments” per fer “legal” la condemna de Jesús, ja decidida. També parla de “protegir el Poble”.
Darrera meu una veu femenina comenta baixet: Això és el que està passant avui entre nosaltres.

La Crucifixió de Jesús mostra una violència extrema; exhibida perquè serveixi d’escarment. La Sentència, exigida per un Poble que venera Déu com a Pare, és: “Nosaltres tenim una Llei i, segons aquesta Llei, aquest home ha de morir perquè s’ha fet fill de Déu”. Els Relats Evangèlics fan notar que la Crucifixió de Jesús va ser, per al Poble, com un “acte de culte”.

De vegades la violència pot venir d’una ment o d’un cor “pertorbats”. Però la VIOLÈNCIA més gran i inhumana és obra del PODER, exercit sobretot pels estats. En les antigues Societats Religioses venia “legitimada”, en últim terme, en nom de Déu. En les Societats Laiques actuals ve legitimada en nom del Poble. Tant se val: la VIOLÈNCIA sempre és obra del PODER, que la fa “legal” amb les seves Lleis, i atribuint-se’n el monopoli.

D’on surt el PODER?

Aquesta pregunta ens fa descobrir la saviesa i el realisme de l’antic Mite de la Creació tal com el trobem a la Bíblia.

El primer capítol ens presenta Déu com a Creador de l’Univers. Amb l’Univers, Déu crea l’Home a imatge i semblança seva. El relat acaba dient: Déu veié que tot el que havia fet era molt bo (Gènesi 1,31).
El que segueix ja serà obra dels Humans, fets “a imatge del Creador”.

L’obra dels Humans és sobretot la CONVIVÈNCIA.
I aquí, segons el Relat Bíblic, les coses es compliquen: de seguida apareix la VIOLÈNCIA: el baró domina la dona; Caín mata el seu germà Abel, ...
Què ha passat?!

 
L’explicació ve donada prèviament als capítols 2 i 3.
Déu ha posat l’home i la dona en un jardí amb tot el necessari per créixer feliços essent creatius. Al mig del jardí, l’Arbre de la Vida i l’Arbre del coneixement del Bé i del Mal. Però Déu els adverteix: Podeu menjar de tots els arbres, però si mengeu de l’arbre del coneixement del Bé i del Mal, morireu (Gènesi 2,17).

“Conèixer el Bé i el Mal”. Caín va considerar que el seu germà Abel era un “mal”, i el va matar (Gènesi 4,8). Semblantment el Sanedrí va considerar que era “bo” que “un home morís pel Poble”, i el van fer crucificar (Joan 11,50s). A l’Edat Moderna, els Inquisidors van jutjar que els “heretges” eren un “mal”, i els van condemnar. Molts estats, potser tinguts per democràtics, decideixen, amb les seves Lleis, qui és “bo” i qui “dolent”.
 
La Bíblia diu que Adam i Eva, “veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador això de tenir aquell coneixement, en van collir i en van menjar”.
Difícilment la Moderna Psicologia ho diria millor!
Decidir sobre el BÉ i el MAL ens fa sentir com petits “déus” davant els altres. Resulta agradable, sobretot després de que tots hàgim passat per la Infantesa, en la qual érem petits i desvalguts.
L’experiència de la pròpia debilitat ens porta a desitjar el PODER. I amb el PODER ve la VIOLÈNCIA.
 

¿L’Arbre del coneixement del Bé i el Mal és una trampa?
No! Però menjar del seu “fruit” abans d’assolir aquell grau d’humanització que ens permet veure els altres com a iguals i germans, genera “mort”. Les pròpies debilitats porten, com encastada, la violència. La patim; i desitgem practicar‑la per “superar” la que patim.

És quan veiem els seus efectes perversos, que sentim la necessitat de superar-la no pas amb més violència sinó amb bondat. Aquella bondat inicial posada en tot cor humà, i que ens mou a fer Humanitat des de la  Generositat, i a avançar en el PROCÉS D’HUMANITZACIÓ personal i col·lectiva. Els Evangelis ens mostren l’exemple del Centurió Romà que va dirigir la Crucifixió de Jesús: “Veient com Jesús moria, va exclamar: Realment, aquest home era fill de Déu (Mateu 27,54).