José Ramón López Goni

«La veritable seguretat només es pot aconseguir amb un desenvolupament econòmic sostenible i una justícia social que garanteixi els drets dels ciutadans, les llibertats individuals i col·lectives, i combati qualsevol forma de discriminació. L’experiència ens mostra que els avenços i el benestar d’un país només s’aconsegueixen en una situació política de pau i de col·laboració activa amb els països veïns»1. Malgrat el soroll regnant i de determinades posicions, resulta difícil trobar alguna persona que refuti aquesta frase.
Això no obstant, hi ha responsables polítics que asseguren que invertir en defensa és invertir en pau i en seguretat... contra altres països, com en el cas de l’OTAN i Rússia, contra la delinqüència organitzada a Amèrica
Central i el Carib, per prevenir un atac en el trio Xina-Japó-Taiwan...
I va ser així com el 2023 la despesa militar mundial va augmentar un 6,8% respecte del 2022 fins a assolir els 2,44 bilions de dòlars, el major increment anual des de 2009. Ha augmentat a tots els continents, amb increments substancials a Europa, Àsia, Oceania i l’Orient Mitjà, quelcom que tampoc passava des de 2009.
Ens impliquen en una guerra de sentiments als que ens apel·len governs i grups armats amb ofertes amenaçadores i sagnants davant de situacions de facto. Ens presenten «l’enemic», davant del qual ens hem d’armar fins a les dents com a alternativa exclusiva.
«No hi ha vida ni veritat possible sense les altres persones. Una vida nascuda, per ser en veritat o en plenitud, necessita ser sostinguda, ser cuidada, ser estimada. La nostra vida transcorre encarnada en cossos vulnerables...»2. Els nostres cossos floreixen en una realitat social en relació, i se senten cuidats mitjançant la relació personal, en el
barri, i amb uns serveis públics d’educació i de salut de qualitat, de pensions dignes...
Necessitem (re)descobrir que l’horitzó armat no millora la nostra situació personal, social, nacional. Recordar que l’augment en bel·licisme i en militarisme sempre és el preludi de la guerra. «La pau armada», 1870- 1914, caracteritzada per la cursa d’armaments com a «solució» als conflictes entre les otències europees (l’Imperi Alemany, França, Gran Bretanya, Itàlia) va produir la I Guerra Mundial.
Hem de recuperar les veus ocultes. La noviolència és molt més eficaç que la violència, tal com mostra un estudi de més de tres-centes campanyes de resistència des de l’any 1900 fins al 2006.3 Boicots, desercions,vagues, manifestacions massives o altres accions més simbòliques com negar-se a parlar la llengua de l’ocupant o vestir determinats colors identificatius de la comunitat estan a l’abast de molta més gent que no pas vestir un uniforme i
disparar a matar. N’hi ha prou amb recordar les  obilitzacions d’aquest segle que van comportar l’expulsió de presidents a l’Argentina, l’Equador o Perú.
Podem participar en iniciatives com l’objecció fiscal a la despesa militar, una campanya de desobediència civil impulsada des de 1982. A la declaració de l’IRPF (Impost sobre la Renda de les Persones Físiques) s’expressa el rebuig al sosteniment de les forces armades negantse a pagar dels impostos personals una fracció de diners comparable a la que es destina en els pressupostos de l’Estat, i desviant-los a una organització que desenvolupi projectes socials i/o ecològics. D’aquesta manera es reclama activament l’anul·lació del pressupost militar i es promou la participació social directa en la definició de les prioritats en els pressupostos públics.
Per la seva part, tant la Federació Europea de Bancs Ètics i Alternatius (FEBEA) com l’Aliança Global per a una Banca amb Valors (GABV per les seves sigles en anglès) rebutgen finançar amb les seves inversions la producció i el comerç d’armes, constatant que aquesta activitat, fins i tot en països que no estan en guerra, repercuteix
negativament en totes les esferes de la vida humana. 
La noviolència organitzada és una aposta per un futur en pau, consciència social, desig de canvi. La noviolència només li declara la guerra a la mort.

Reflexió de Julian Assange

–I per acabar, Julian, a qui consideres com el teu enemic número u?
–El nostre enemic número u és la ignorància. I crec que és l’enemic número u de tothom. No comprendre què està
passant realment al món perquè aleshores començaries a entendre que pots prendre decisions efectives i fer plans efectius. Tanmateix, la pregunta és, qui està promovent la ignorància? Doncs aquelles organitzacions que intenten mantenir les coses en secret i aquelles que distorsionen la veritable informació per convertir-la en falsa, per tergiversar-la. En aquesta darrera categoria hi ha els mals mitjans de comunicació. Realment, crec que, en general, els mitjans de comunicació són molt dolents i que ens hem de qüestionar si el món no estaria millor sense tots ells.
És clar que hi ha periodistes molt bons, amb molts dels quals treballem així com amb algunes corporacions periodístiques també excel·lents, però la gran majoria són nefastos. És que distorsionen tant i tant com és realment el món que el resultat és el que veiem… guerres i governs corruptes que es mantenen. Una de les
coses esperançadores que he descobert és que gairebé totes les guerres que s’han iniciat els darrers cinquanta anys han sigut resultat de mentides dels mitjans de comunicació. I els mitjans, si haguessin aprofundit prou en comptes de reproduir la propaganda del govern, les haurien pogut evitar. Què significa això? Bàsicament que
a les poblacions no els agraden les guerres i que se les ha d’enganyar per tal que les acceptin. Les poblacions no entren a la guerra de manera voluntària i amb els ulls oberts. Així doncs, si tenim un bon entorn de mitjans de comunicació, també tindrem un entorn pacífic.