PROTECCIÓ DEL MEDI AMBIENT I LLUITA CONTRA LA POBRESA

Ender Rodríguez

---

Premi a la Imaginació Ecològica

L ‘ Amèrica Llatina, adolorida, sofrent, amb les venes obertes encara, sembla des dels comandaments governamentals girar l’esquena a la seva pròpia història, al Tahuantinsuyu, possiblement l’alternativa utòpica d’alliberació. I precisament avui, coneixent...

que el Brasil provoca sobre els boscos amazònics el més desastrós dels ecocidis, segons informes de l’ONU (desforestats per extreure’n or, fusta...);

que Mèxic ocupa el quart lloc dels països amb més multimilionaris gràcies a la marginalització de pobles sencers (Chiapas?);

que l’Argentina és el 27é país amb major emissió industrial de CO2: 120 milions de tones que destrueixen la capa d’ozó des del sud; i, en fi,

que els grans senyors han fet de Llatinoamèrica: Matèria Primera, Mà d’Obra i Inversió Transnacional, tot segons els seus interessos.

Malgrat tot això, proclamen la grandesa dels nostres Ayllus sobrevivents, la nostres resistent cultura afro-ameríndia, les nostres arrels tossudes a la terra, al Llacta Mama. Perquè els pobles tradicionals han sabut i saben viure sense fer malbé el món. Saben sembrar, pescar, recollir i, sobretot, estimar en comunitat.

Per ventura necessitem ser tan eficientment competitius per a l’economia de mercat que deixarem d’estimar-nos els uns als altres tal com mil•lenàriament ens ensenyaren els nostres avis indis?

No heu vist mai un ainomami, nu, amb la xarxa de tiges tropicals, somrient sota la lluna, somrient quan el miren, somrient quan es desperta i somrient fins i tot quan Déu baixa per les lianes per endur-se’l fins al cel? Deu ser que és feliç? I sense prendre’s ni tan sols una Pepsicola.

Potser podríem retornar al bescanvi com a filosofia de vida, on el sabater, al manobre, el ferrer, el pagès i tothom intercanviarien els seus productes?

No podríem fer les nostres cases artesanalment? Per què no fem de les escoles uns tallers per construir la nostra consciència, on aprenguem primer a ser nosaltres mateixos i, després, a aprendre del veí?

Qui diu que anem al Banc Mundial o a l’FMI si també podem fer un bescanvi de països llatinoamericans? Per ventura no tenim ferro, coure, alumini, petroli...?

L’arrel més profunda del problema llatinoamericà és el desarrelament cultural dels nostres països. Volem ser gringos, però sense ser indis. Tanmateix, la millor idea per reconciliar els problemes de la pobresa i el medi ambient és afirmar i després enfortir les cultures tradicionals dels nostres Pobles (perquè és bonic ser ianomami o ser ioruba i ser llatinoamericà!).

No pretenguem ser països súper industrialitzats, perquè no ens interessa. El planeta no és capaç de suportar un altre “primer món”. Què fóra dels mars, els boscos, la nostra Llacta Mama...? Què passaria si cada xinès o cada indú pogués malversar els recursos com els nord-americans? Als EUA es gasta més energia elèctrica amb aparells d’aire condicionat que en tota la Xina (!)...

Els llatinoamericans som milionaris en energies alternatives com la Biomassa dels boscos tropicals; l’energia solar a temps complet; l’energia eòlica que bufa des de Mèxic fins a l’Argentina; l’energia hidràulica dels nostres rius encara nets, etc. Som capaços de produir gas per a cuinar a partir d’excrements d’animals (búfals, porcs...) com fan molts pagesos colombians. També podem criar llames i treure’n teixit o aliment, com fan els bolivians. De fet, podríem aixecar un país si volguéssim, i més encara: a partir de nosaltres mateixos. Potser no ho varen intentar els paraguaians? Per què no somniem un nou Tahuantinsuyu llatinoamericà? No va ser Mahatma Gandhi qui va plantejar el “retornar a la pròpia cultura” com a lluita fonamental per a l’alliberament del seu poble?

Científics, humanistes, ecologistes, naturalistes, etc., dels mateixos països industrialitzats, fins i tot premis Nobel alternatius... han opinat que la pobresa de l’anomenat tercer món ha estat la voluntat de desenvolupar-se seguint el model del capitalisme neoliberal. Molts l’anomenen : el model “salvatge” del capitalisme... i no és gens correcte, perquè seria ofensiu de fer-ne comparació amb el més pacífic i natural dels nostres llogarets, la selva! Tanmateix, amb les aportacions científiques i tecnològiques més encertades de les cultures universals, inclosa la d’Occident (amb la visió critica, per descomptat), podríem cobrir les nostres limitacions de les nostres mateixes cultures tradicionals.

Malgrat tot, a totes les cultures humanes, sense excepció, els cal emmotllar-se amb un esperit de fraternitat universal i transcendir cap a “l’U, cap al “Tu Total”.

Des d’aquesta opció fonamental neix CAUSA AMERINDIA KIWXI, un projecte solidari amb els pobles indígenes de Veneçuela, a Veneçuela, que cerca l’afirmació i l’enfortiment de les fràgils cultures amazòniques.

Creiem que aquests Pobles han viscut mil•lenàriament des del més essencial dels valors: la vida. L’integrem diversos joves voluntaris, jesuïtes i d’altres aliats compromesos amb això. Només donem suport a l’organització perquè l’indi sap que organitzar-se és rescatar-se per dins com a cultura.

A CAUSA AMERÍNDIA vivim els seus propis valors com el millor model de societat utòpica a seguir.

Tot és de tots. No hi ha nens orfes ni famolencs. La convivència pacífica és el major símbol tribal. Els nens esdevenen homes fent del treball una diversió. Es menja en abundància, segons les èpoques, però sempre hi ha menjar per a tothom i, a més, sense pagar. La gent gran són els qui més es resisteixen a perdre el més preuat tresor: la cultura. Cada gest té un sentit, cada cosa un significat profund i les lleis socials són els sentiments purs.

Potser són aquests els pobles que ens ensenyaran a recobrar el bonic sentit de la naturalesa humana, sotmesa al caos total.

Aquesta sàvia organització cultural podria generar en els nostres països un somni utòpic que pogués ser compartit llatinoamericanament perquè ens guiés, els possibles camins de la Nova Societat i, més encara, d’una Nova Humanitat.

 

Ender Rodríguez

Voluntari de “causa Ameríndia”