PUERTO RICO: A CENT ANYS DE LA INVASIÓ

Martín Cruz Santos

---

La Humanitat de l’alba del segle XXI i d’un nou mil•leni és protagonista d’una etapa del desenvolupament històric caracteritzada per la mundialització: l’ampliació de la interdependència, l’era de la informàtica, el temps dels desafiaments en la recerca activa de noves formes de convivència humana planetària, de la superació de l’imperialisme, el (neo) colonialisme, el racisme i qualsevol altra xacra imposada a la humanitat pels poderosos del món en els darrers 5 segles.

En fer balanç del que s’ha aconseguit i de les limitacions del quefer històric en el segle que s’acomiada, la majoria dels Estats llatinoamericans commemorarà les seves gestes alliberadores contra el colonialisme europeu a Amèrica en el segle XIX i les seves repercussions en el segle present. Després de segles de dominació forana, els nostres pobles conquerien, mitjançant lluites tenaces, la primera independència, la política, la descolonització; ara encara es lluita per la veritable emancipació en un món canviant i encara ple a vessar de desigualtats socials, estatals i internacionals.

Puerto Rico, Estat caribeny que resisteix i lluita, commemorarà l’any 1998 cent anys més de període colonial que juntament amb els 493 de resistència sota el domini d’Espanya sumen dolorosament un balanç de 505 anys sense veure apuntar el dia en un Estat sobirà i unit a la comunitat dels països lliures del món. Aïllada per Espanya de les lluites d’emancipació del continent americà, a causa dels avantatges geopolítics i militars que aquesta illa caribenya representava per a l’aleshores dèbil potència europea, Puerto Rico va romandre colonitzat mentre els altres petits pobles germans aconseguien la independència.

Al mateix temps, ja el “destí manifest” de la política imperialista dels EUA sobre Puerto Rico s’havia traçat. El 1961, Charles Seward, secretari d’Estat dels EUA, ho havia expressat així: “Els Estats Units tenen una política tradicional respecte de les illes de Cuba i Puerto Rico. És per la proximitat d’aquestes illes a les nostres costes que els EUA han considerat el seu dret i el seu deure d’impedir que aquestes illes puguin caure en mans d’una potència hostil. Els EUA han alimentat constantment creença que algun dia puguin adquirir aquestes illes per mitjans justos i legals” (Wifred Havel i Callcott, The Caribbean Policy of the U.S., (Baltimore, EUA, 1942, pàg. 36). Els “mitjans justos legals” (inspirats probablement en “El Príncep de Maquiavel) es varen posar en pràctica trenta-set anys més tard en el context de la denominada Guerra Cubano-Hispano-Nord-americana.

El 25 de juliol de 1898, per mes designi imperialista dels EUA i sense consultar el nostre poble, a força de canons acompanyats d’eloqüents i contradictòries proclames de llibertat i de respecte als drets dels habitants de Puerto Rico, escrites i pronunciades en un idioma estrany, ens varen enviat les tropes militars, sota el comandament del general Nelson A. Miles, amb l’objectiu de substituir el vetust règim colonial espanyol per un altre que s’ha prolongat fins a la darreria d’aquest segle i que s’ha convertit en anacrònic.

D’aleshores ençà, els EUA han tractat per tots els mitjans imaginables de destruir la identitat cultural d’un poble que quan fou envaït ja era una nació sociològicament definida que havia arrencat a Espanya el 1897 un govern insular autonòmic; limitat, sí, però propi. La invasió va portat un pla sistemàtic de trasnculturació en diferents aspectes: la substitució de l’idioma espanyol per l’anglès (fracàs principal de l’invasor, per tal com la majoria del poble no és bilingüe, sinó que parla espanyol), a l’estil dels EUA, el sistema judicial, la religió, l’esport, l’economia i, com si això fos poc, l’aberrant imposició de la ciutadania dels Estats Units l’any1917 (els porto-riquenys som nacionals de Puerto Rico i ciutadans nord-americans, per tant, estrangers en la nostra pròpia terra). Molt bé interpretà i desemmascarà aquesta tàctica el màxim exponent de la lluita d’afirmació nacional aquest segle, Cr. Pedro Albizu Campos (1891-1965) “quan un poble vol anul•lar-ne un altre, el primer que fa és anul•lar la ciutadania del poble que vol destruir”.

A més de la ciutadania antinatural, se’ns imposa l’ús oficial de la bandera dels EUA juntament amb la nostra –que el 22 de desembre de 1995 va celebrar el centenari i alhora va rebre el “sacrament de confirmació” administrat per la immensa majoria del poble porto-riqueny que avui hi veu el símbol de la unitat, després d’haver passat dècades de ser vista com a emblema separatista, i després que afirmar la bandera era motiu de persecució, presó i mort -; ambdues juntes es consideren les “banderes oficials” de l’Estat Lliure Associat de Puerto Rico, nom al qual respon l’estatut actual de subordinació política i econòmica de Puerto Rico, que no per casualitat fou fundat un 25 de juliol, aquest cop el 1952; joc sociològic i polític d’analogies de dates i de fets històrics i polítics perquè el poble substitueixi (i si és possible esborri) en la seva memòria col•lectiva l’acte de guerra de 1898 per la imposició jurídica del 1952.

La nostra realitat política, econòmica i social és complexa, molt difícil d’analitzar; a simple vista sembla que tenim una economia pròspera i desenvolupada, perquè formem “comunitat d’interessos” amb els EUA. Però la veritat darrere aquesta vitrina és una altra: el colonialisme i la dependència econòmica cap a la metròpoli dominant, basada en la injecció econòmica de capital nord-americà i l’assistencialisme governamental impedeix un desenvolupament que respongui als nostres propis interessos i necessitats. Heus ací la causa de la pobresa, la desocupació, el narcotràfic, la criminalitat i molts altres mals socials. Així mateix, no tenim poders sobirans per regir la política nacional (el Congrés dels EUA ostenta entre altres poders: tarifes i impostos de duana, relacions exteriors, exèrcit, moneda, embarcaments i nolis, espai aeri, aviació i immigració, límits marítims i guàrdia costanera, comerç exterior i interior, etc.).

No obstant això, estem en peu de lluita, la consciència nacional creix, marxem a vegades lentament, en ocasions el pas s’alleugereix. L’any 1998 serà crucial en la història porto-riquenya. A cent anys de la invasió militar nord-americana, el consens és clar, una gran majoria del poble coincideix en la consigna única: “No més colònia” volem entrar lliures del colonialisme per la porta ampla del nou mil•leni, sense traves a la dignitat humana ni més presoners polítics. Puerto Rico és caribeny i llatinoamericà. El projecte d’alliberament dels Pares de la Pàtria gran no serà complet mentre un sol dels seus pobles sigui colònia. Per tant, exhortem els pobles del continent a unir-se a les activitats que es duran a terme a Puerto Rico durant 1997-98. Sotmetem a la seva consideració els suggeriments següents de solidaritat:

Campanyes creatives locals, estatals i continentals per a la descolonització de Puerto Rico.

Participació en els diversos fòrums (de drets humans, acadèmics, eclesials, ambientalistes, feministes, sindicals, polítics, etc. )que tindran lloc a Puerto Rico el 1998, dels quals difondrem informació detallada més endavant.

Sol•licitar als governs dels Estats respectius manifestar-se en favor de la nostra descolonització i autodeterminació.

Campanyes d’enviament de cartes al Comitè de Descolonització de l’ONU i al Tribunal Internacional de Justícia de la Haia, en què es sol•liciti fer valer el Dret Internacional vigent en relació amb la sobirania i la lliure determinació dels pobles.

Campanyes de cartes al president dels EUA per sol•licitar la descolonització de Puerto Rico i l’alliberament dels presos polítics porto-riquenys.

Denunciar davant els pobles respectius la veritat sobre el tractament colonial al qual sotmet el Congrés dels EUA l’última colònia del continent llatinoamericà.

No excloem altres possibles opcions. Cada poble pot expressar lliurament la seva tendresa ferma i solidària. Només demanem companyia llatinoamericana, perquè la causa d’uns és la causa de tots. Que ens animin les paraules en vers del patriota revolucionari i poeta nacional Juan Antonio Corretjer (1905-85) : ”La lluita mai no s’acaba. La vida és lluita per obtenir la llibertat desitjada. La resta és el no-res, és superfície, és moda” (Distancias).