Què pot aportar el budisme a la justícia social
i a la lluita pels drets humans
 

David Loy

---

El més alt ideal d’Occident ha estat reestructurar les nostres societats perquè siguin més justes. La més alta meta del budisme és despertar (el Buda significa el Despert) i prendre consciència de la nostra veritable naturalesa. Avui s’ha fet obvi que necessitem ambdues coses: no només perquè aquests ideals es complementen, sinó perquè també es necessiten l’un a l’altre.

El concepte occidental de justícia té el seu origen en els profetes hebreus, que van criticar els governants que oprimien els pobres i els petits. En contrast, la doctrina budista del karma entén la justícia com una llei impersonal de l’univers: tard o d’hora (potser en una vida futura) cadascú rep el que es mereix. Això ha produït passivitat i resignació, més que lluita per la justícia social.

L’èmfasi abrahàmic en la justícia, combinat amb la percepció grega que la societat pot ser reestructurada, ha derivat en la nostra moderna preocupació per promoure la justícia social mitjançant les reformes polítiques i les institucions econòmiques. Però fins i tot la millor economia i el millor sistema polític possible poden no funcionar bé si les persones que les gestionen estan motivades per avarícia, agressivitat o ignorància, “tres metzines” que han de transformar-se en generositat, tendresa i saviesa.

Bé contra mal

Les religions abrahàmiques es centren en la conducta ètica. El seu tema fonamental és el bé i el mal: fer allò que Déu vol (per ser premiats) i evitar el que no vol (per no ser castigats). El mateix relat del Gènesi, d’Adam i Eva –que em sembla un mite sobre el desenvolupament de l’autoconsciència- és entès com un acte de desobediència contra Déu: encara estem patint per un pecat original dels nostres ancestres. Més tard Déu envia una inundació que ho destrueix tot excepte l’arca de Noé, perquè la gent no estava vivint com Déu volia. Més tard Déu lliura els deu manaments a Moisès. Jesús subratlla l’estimar-nos els uns als altres, el que no redueix la importància dels deu manaments.

Tot i que molta gent ja no cregui en el Déu d’Abraham, la dualitat entre bé i mal continua essent el nostre tema favorit (pensem en James Bond, Star Wars, Harry Potter, o qualsevol sèrie policíaca de TV). Des d’una perspectiva budista, no obstant, bé contra mal, és quelcom problemàtic, perquè la seva interdependència implica que no sabem què és el bé fins que no coneixem el mal, i que ser bo és combatre contra el mal. D’aquí les inquisicions, els processos contra la bruixeria i, més recentment, la guerra al terrorisme. Quina diferència hi ha entre Ossama Bin Laden i George W. Bush? No són pols oposats; són mirall l’un de l’altre: ambdós lluiten la mateixa Guerra Santa de Déu contra el Mal, perquè això és el que se suposa que fan les forces del bé.

La Guerra contra el Terrorisme il•lustra una tràgica paradoxa: històricament, una de les principals causes del mal ha estat el nostre intent de destruir (així ho creiem) el mal. Què intentava fer Hitler? Eliminar els elements del mal que embrutien el món: jueus, homosexuals, gitanos... Stalin va intentar fer el mateix amb els kulaks, i els Khmers Rojos a Cambotja amb qualsevol que hagués estudiat.

No obstant, també hi ha un aspecte positiu en la dualitat entre el bé i el mal: que ens retrotreu a profetes hebreus com Amós i Isaïes. Dient la veritat als poderosos, en nom de Déu, els profetes criden a la justícia social en favor dels oprimits.

L’altra font de la civilització occidental és la Grècia clàssica, que va percebre que les institucions humanes no estan predeterminades per naturalesa: podem reorganitzar la nostra societat per millorar-la (per exemple, per democratitzar-la). Unint la preocupació hebrea per la justícia social amb la percepció grega que la societat pot transformar-se, ha resultat el que per a mi és el més alt ideal d’Occident, que s’ha concretat en revolucions, reformes, moviments de drets humans, etc.

No obstant, les nostres societats no han arribat a ser socialment justes, i en certs sentits, estan esdevenint més injustes. Un exemple econòmic obvi és el creixent abisme entre rics i pobres, a molts de llocs. Una resposta òbvia és que el nostre sistema econòmic encara és injust perquè les corporacions poderoses manipulen els sistemes polítics, de manera que necessitem continuar treballant en favor d’un sistema econòmic més equitatiu i per un procés democràtic lliure d’aquestes distorsions.

No voldria desafiar aquesta explicació, però n’hi ha prou? ¿La dificultat bàsica és que les nostres institucions econòmiques i polítiques no estan prou ben estructurades com per evitar manipulacions o és que tampoc poden estructurar-se adequadament –en altres paraules: que no podem confiar només en una solució institucional contra la injustícia estructural-? ¿Podem crear un ordre social tan perfecte que funcioni sempre bé, al marge de les motivacions individuals de les persones? No necessitem també una transformació personal?

Potser això ens ajudi a entendre per què tantes revolucions polítiques han acabat només capgirant la truita. És obvi que la democràcia no funciona molt bé si es converteix simplement en un sistema més per manipular i explotar. I això ens porta al punt budista sobre la transformació personal.

Ignorància contra despertar

Per descomptat, la conducta moral també és important en el budisme, sobretot els cinc preceptes: evitat danyar els éssers vius, robar, mentir, la conducta sexual inadequada i les drogues que poden enterbolir la ment. Però com que per al budisme no hi ha un Déu dient-nos com hem de viure la nostra vida, aquests preceptes són molt importants, perquè viure-hi en conformitat significa que les circumstàncies de les nostres vides poden millorar d’una forma simplement natural. Hi ha exercicis per aconseguir la plenitud de la ment, per entrenar-nos d’una determinada manera.

Per això és pel que per al budisme el tema fonamental no és bé contra mal, sinó ignorància contra despertar. En principi, algú que ha despertat a la veritable naturalesa del món (inclosa la d’un mateix) ja no necessita seguir un codi moral extern, perquè d’una manera natural voldrà comportar-se d’una manera que no violi l’esperit dels preceptes.

Buda digué que el que va ensenyar va ser com superar el “patiment”, dukkha, causat pel desig i la impermanència de tot. ¿Tenia només en ment el dukkha individual –resultat dels nostres pensaments i accions-, o probablement tenia una visió social més àmplia que comprenia el dukkha estructural, el causat pels governants opressors i les institucions injustes? Alguns estudiosos diuen que Buda ha pogut pretendre començar un moviment que transformaria la societat, més que no pas simplement establir un ordre monàstic. Certament, la seva actitud envers les dones i les castes va ser molt progressista per al seu temps.

En qualsevol cas, el budisme primigeni, com a institució, aviat va arribar a un acomodament amb l’estat, confiant en alguna mesura en el suport reial. Però si vols que el poder et doni suport, et veuràs obligat a donar suport al poder. Com que cap societat asiàtica budista era democràtica, això va posar límits a les menes de dukkha que podien contemplar els mestres budistes. La tradició, tal com es va desenvolupar, no va poder afrontar el dukkha estructural –per exemple les pràctiques explotadores de molts governants-, el que, en definitiva, només s’hagués pogut resoldre mitjançant una transformació institucional. Ben al contrari, l’ensenyament karma-i-renaixement podria utitlitzar-se fàcilment per legitimar el poder dels reis (que podrien estar recollint els fruits de les seves bones accions en les seves vides anteriors), i per explicar el desemparament dels que han nascut pobres o sens poder.

El resultat va ser que el budisme va centrar-se en el desenvolupament espiritual de l’individu. Avui dia, no obstant, a la majoria de llocs el budisme globalitzat no està sota governs opressors, i a més tenim una comprensió molt millor de les causes institucionals i estructurals del dukkha. Això fa que aquesta tradició ara pugui desenvolupar més lliurement les implicacions socials de la seva perspectiva bàsica.

Conclusió

Una altra forma de relacionar l’ideal occidental de transformació (justícia social que afronta el dukkha social) i la meta budista de la transformació personal (un despertar que afronta el dukkha individual) és considerar-los com a diferents menes de llibertat. L’èmfasi de l’Occident modern ha sigut: llibertat personal davant d’institucions opressores. L’èmfasi del budisme ha sigut la llibertat psicològica. Llibertat per al jo, o llibertat per a l’ego-jo? ¿Què hi guanyo si sóc lliure de control extern, però sóc esclau de la meva avarícia, agressivitat o ignorància? Despertar de l’error d’un jo separat, no m’alliberarà del dukkha causat per un sistema econòmic explotador o un govern opressor.

Altre cop: per ser realment lliures necessitem actualitzar ambdós ideals. Avui, gràcies a la globalització, els viatges aeris i la comunicació telemàtica, aquestes dues visions del món, amb ideals diferents però no pas contradictoris, estan aprenent l’un de l’altre. Es necessiten mútuament. Més exactament: els necessitem tots dos.

 

David Loy

Boulder, CO, EUA