QUÈ VOL DIR SER LLATINOAMERICÀ?

Pedro Trigo

---

Si algú pregunta: “sou llatinoamericà?”, les respostes positives poden tenir en compte les següents raons: “si, ho sóc perquè he nascut aquí, perquè els meus pares ho són, perquè tinc una nacionalitat llatinoamericana, perquè em sento llatinoamericà”.

En primer lloc ens fixarem en l’autoatribució; en segon lloc, en les raons que la fonamenten.

L’autoatribució expressa l’autoreconeixement, que en aquest cas implica també el reconeixement d’aquesta mateixa condició en altres, que junts componen un nosaltres, un col•lectiu que es distingeix dels altres.

Pel que fa a les raons, les dues primeres són automàtiques, és a dir, que segons aquestes el fet de ser llatinoamericà és quelcom que pertany a la naturalesa de la persona abans de cap decisió personal. Aquestes dades donen dret a la nacionalitat. Però una persona nascuda a l’AL de pares llatinoamericans pot nacionalitzar-se als EUA o a Europa. Continua essent llatinoamericà? Ho és algú que no s’hi sent encara que hagi nascut a l’AL o que els seus pares siguin llatinoamericans?

Segons això hom és llatinoamericà pel fet de portar a l’esquena un determinat àmbit natural, una socialització específica, una història concreta. Però pot trencar amb aquest hàbitat i reprendre una nova història. És a dir; aquesta pertinença s’assumeix, si és que s’assumeix, en relacions, encara que siguin conflictives.

I en definitiva l’autodenominació, es justifiqui com es justifiqui, és en rigor un autoreconeixement; i la feina d’adscripció d’una determinada identitat és una construcció social, al capdavall, una invenció. Aquesta invenció pot estar sòlidament basada en la realitat o pot ser il•lusòria o pot designar un projecte històric; però en qualsevol cas és en definitiva una decisió, allò què hom es fa càrrec.

En primer lloc, cal reconèixer que no tots els que han nascut i viuen en allò que s’anomena l’AL se senten llatinoamericans. Hi ha aquells que només senten pertànyer a la seva regió o a la seva nació, o al seu grup ètnic o a la seva classe social. Per altres, l’AL sí que forma part de la seva identitat, però com un conjunt genèric, eteri, amb una càrrega de realitat molt exigua i un poder molt escàs de suscitació i mobilització. És a dir que no és mentida que siguin llatinoamericans, però per ells això significa ben poca cosa. Per la majoria, malgrat tot, la consciència de ser llatinoamericà es troba sòlidament arrelada i és font alternativament d’orgull i de desànim. Però a l’hora de donar-ne compte les coses no resulten tan clares.

El nostre tresor

Ens sentim persones de cor, tenim la sensibilitat a flor de pell, el sentiment ens fa experimentar vius, posseïm el sentit d’allò sagrat, estimem la bellesa, som capaços de sorprendre’ns perquè vivim oberts, sense matar mai a l’infant que portem dins. Per això també busquem créixer i superar-nos i que ens estimin i que estiguin contents amb nosaltres. Ens agrada ser, ser a la nostra manera i estar amb éssers estimats; però també ens agrada viatjar i, sobretot, trobar-nos; per nosaltres viure és conviure, aportar generosament i que se’ns reconegui i, sobretot, que se’ns respecti com als éssers dignes que aspirem ser. Aquesta és la matèria de la nostra música i de la nostra poesia, això és el que narra la nostra narrativa, això és el que dóna el to a la nostra religió; d’això en som conscients i ens en sentim contents, orgullosos i agraïts. Malgrat que sabem que aquesta és també la font dels nostres dolors i d’algunes de les nostres dificultats.

Aquest conjunt de característiques no és una essència metafísica sinó allò que hem arribat a ser a través d’una història freqüentment dramàtica, allò que considerem el nostre tresor, que ens compensava de tants fracassos i que cultivem amb cura i transmetem als nostres fills. Aquests trets es veuen influïts i constrets per estructures i institucions econòmiques, socials i polítiques que no pertanyen a un altre nivell de la realitat: són els nostres hàbits, resultats de la nostra manera d’enfrontar la realitat. Aquí és on es localitza la nostra font de vida.

Però també són nostres les asimetries i la desarticulació en les relacions socials, l’esquerda que cada dia s’aprofundeix més entre rics i pobres i la incapacitat de construir estats densos i estables independents en gran part dels governs. L’Occident desenvolupat és en bona part el causant del nostre subdesenvolupament econòmic i de la nostra inestabilitat política (la dependència continua essent una cadena que ens esclavitza), però hem de reconèixer que en definitiva nosaltres en som els responsables.

Opressió i no reconeixement

Gran part dels nostres problemes provenen del fet de no reconèixer-nos com a societats pluriculturals i de no mediar simbòlicament aquesta diversitat.

Quan els ibèrics vingueren aquí projectaren d’aixecar províncies de les seves respectives nacions. Admeteren la diversitat: lleis i poblacions per a europeus i altres per a indígenes. Com que la societat que instauraren era senyorial, els indígenes estaven al servei dels espanyols; encara que conservessin molts dels seus costums i la seva organització, eren societats mediatitzades, intervingudes. Als africans, portats com a esclaus, se’ls privà de tota organització pròpia. Només pogueren reunir-se en confraries, allà on es respectaven les decisions dels concilis provincials. No es contemplà la possibilitat que sorgís quelcom nou com a combinació dels elements existents. El mestissatge fou una realitat que mai no es reconegué. Als mestissos, cada dia més nombrosos, els fou negat un lloc social.

L’Amèrica Llatina com a projecte

Actualment, en aquesta figura històrica de l’Occident mundializat, el que ens proposa és l’occidentalització (és a dir, l’augment violent de la productivitat per ingressar al mercat mundial i que ells controlen, pagant el preu de la carestia dels serveis i la desprotecció estatal) o la marginació històrica. El dilema plantejat és el següent: assimilació a l’Occident mundializat en condicions d’absolut desavantatge i, per tant, discriminació, o la mort, ja que avui no és possible la vida de grans conjunts humans sense posseir els béns civilitzadors que inventa Occident. En aquest moment, tots els governs llatinoamericans s’escarrassen a fer una revolució industrial violentíssima per posar-ho tot al servei d’aquest plantejament que s’assumeix com a inviable.

En aquesta tessitura, queda espai per preguntar-se què és l’AL? Té algun sentit aquesta pregunta? Amotllar-nos a aquest requeriments, no donarà com a resultat assecar en nosaltres aquests trets en els quals avui en dia reconeixem la nostra font de vida?

En principi un repte peremptori, un cataclisme econòmic, polític i cultural, una situació d’extrema agonia, és cert que pot provocar el col•lapse d’una civilització, o portar a lluites perllongades i extremadament violentes de les quals sorgeixi tal vegada una nova situació, però amb el cost d’immenses ruïnes i molts morts, de pavorosos sofriments i d’una injustícia atroç. Però també pot ser l’oportunitat per tal que aquesta cultura posi en moviment les seves energies més recòndites, de manera que els inevitables sofriments siguin dolors de part a una síntesi més complexa i superior. En resum, ens toca travessar un temps duríssim en el qual ningú no ens estalviarà el dolor. Depèn de nosaltres que l’esforç vagi més enllà de nosaltres mateixos (traspassant el límit de les nostres possibilitats i de les nostres forces) per tal de refundar-nos més sòlidament des del punt òptim de nosaltres mateixos, i no el dolor de la degradació creixent de les majories i la violència incontenible per la insolidaritat de les elits, preocupades per construir i salvar illots de modernitat trasnacionalitzats.

Conclusió

Tot consisteix a veure un sentit a l’esforç. I això succeeix quan hom no és la víctima de quefers aliens sinó el subjecte organitzat d’un projecte amb sentit. És a dir, que mentre els líders no reconeguin els pobles el seu estatut de persones conscients i dignes, posseïdores d’una idiosincràsia i cultura pròpies, i mentre els mateixos pobles no reconeguin la pròpia vàlua i no s’estimin a si mateixos, fins i tot enmig de les seves insuficiències, i mentre aquest reconeixement no desemboqui en organitzacions de base i creixent capacitació, no serà viable l’Amèrica Llatina. I, reconèixer els pobles com a subjectes històrics i que els pobles es reconeguin ells mateixos. I que els diferents subjectes històrics que componem l’AL ens mediem simbiòticament i així pugem compondre un veritable cos social.

El repte d’aquesta hora històrica és construir aquesta democràcia real que ens donarà la consistència que necessitem per tal d’afrontar el desavantatge i la discriminació inicials en la relació amb l’Occident desenvolupat, de manera que aconseguirem revertir-les en interdependència simbiòtica.