Marlon Duriettz

Som fills i filles de la llum primordial, que va originar interminables cascades còsmiques que desemboquen en una interminable oceà que va parint galàxies. En aquest instant, som una manifestació d’aquesta història còsmica juntament a milers de milions de galàxies que no coneixem i que contenen moltíssimes formes de vida gestades i d’altres per crear-se, encara més desconegudes.

És aquesta immensitat del cosmos en moviment i recreació, allò que impossibilita aconseguir tot el coneixement de la vida i l’univers, encara més, ni tan sols hem pogut conèixer àmpliament l’univers assequible als nostres sentits, pensament i coneixements. Durant segles els esforços per comprendre la nostra naturalesa han sigut grans i tan sols hem accedit a una ínfima part; no obstant, des d’aquest petit entendre, com a espècie humana hem formulat paradigmes de pensament que superbament han imperat com a models, moltes vegades limitants de la nostra visió de la realitat, per consegüent en la idea de qui som i de la natura, afectant les formes en què ens relacionem amb la resta de persones, espècies, ecosistemes. 

En l’esdevenir del temps, a tots els pobles i cultures han sorgit i desaparegut paradigmes que creen i recreen les visions de la realitat, impactant una i altra vegada sobre la concepció de la nostra naturalesa, del nostre ser, decidir i actuar. Aquesta dinàmica no ha conclòs, i ens és impossible trobar una resposta acabada en aquest cosmos dinàmic i incert, no obstant, és necessari continuar intentant trobar sentit als actuals temps caòtics; i així, en tornar a veure’ns cap a dins com a espècie ensopegar amb la ruta vers la llum primordial, com una partícula extraviada en el seu retorn al sol.

A l’antiguitat, en els albors del que avui anomenem cultura occidental, alguns filòsofs del món grec, tot i que no pas els únics, van reflexionar sobre l’origen de la vida, de l’univers i de l’ésser humà, donant lloc a consensos teòrics que van ser capaços de brindar-nos idees per organitzar la societat. Així tenim, la visió geocèntrica de l’univers de Ptolomeu, que va promulgar l’«home» en un sentit superb, com a figura central i de la creació divina, desenvolupant una actitud de senyoria atroç  sobre la natura i totes les espècies, pensament dominant de la cosmovisió del món durant centenars d’anys, i que va obrir pas a una època on aparegueren personatges que van creure’s semidéus i que van dominar el món antic. Milers d’anys després, Copèrnic, va introduir el model heliocèntric i va inaugurar una etapa de revolució científica que trenca amb el relat geocèntric de Ptolomeu i que després Isaac Newton sepulta amb el seu mecanicisme i, juntament amb Descartes, inaugura l’època del racionalisme occidental del qual es nodreix el pensament capitalista.

El racionalisme mecanicista va realitzar una incisió en la comprensió de la naturalesa humana. El relat és que la natura és com un mecanisme de rellotgeria on tot està seccionat, divorciant l’ésser humà de la seva entreteixida història còsmica que comparteix amb totes les espècies, incloent la mare terra i la resta de cossos celestials.

El jo va quedar com a partícula extraviada de l’explosió còsmica separada de l’univers, i aquesta visió plena de carències dialògiques implica relacionar-nos amb la natura i la resta de membres de la nostra espècie de manera indiferent, violentament, amb menyspreu a la vida i la dignitat, desamorosament, caràcter propi del model capitalista neoliberal.

El caràcter mecanicista està present en el desenvolupament de la nostra civilització occidental, en la construcció i consolidació de les nostres institucions en general, les quals s’encarreguen de produir i reproduir la nostra cultura, de tal manera que tot allò que pensem, sentim i actuem des de la nostra idea de la natura i el jo -ergo sum-, està afectat per aquesta mirada epistemològica adquirida mitjançant els molts espais de socialització en un escenari capitalista, entre d’altres la família, l’escola, l’estat i el mercat.

Avui sabem que hem creat un món consumista en el marc d’un model cultural on es creu en la il·lusió que sobre un planeta limitat sigui possible un creixement il·limitat. És a dir, un model de desenvolupament que sobreexplota els recursos naturals d’un món finit sense tenir en compte les conseqüències, un model capitalista configurat en base a les idees cartesianes i newtonianes de la natura, amb un «pensament sacríleg envers la mare terra».

Comprenem que la cultura i el coneixement occidental capitalista neoliberal és limitat i arrogant, el que ha provocat aquestes catàstrofes en centrar l’interès en el mercat i l’acumulació de capital, depredant la natura i empenyent-nos a una crisi planetària que amenaça la pervivència humana. És en la visió mecanicista del món on podem veure la base dels nostres problemes; per això, un canvi en la visió del món esdevé imperant. 

Aquesta crisi sembla confirmar que pensar el món com una màquina ens ha allunyat molt del cosmos, ens ha convertit en aquella partícula extraviada que esdevé cega a la realitat de la nostra naturalesa indivisible i dinàmica juntament amb l’univers. No som pas sempre conscients que venim de l’explosió còsmica i que compartim una història solar amb la resta d’espècies del planeta que a l’igual que la nostra espècie humana està en evolució.

Aquest nou segle XXI, entra amb nous pensaments que exposen altres formes de comprendre la realitat, que tracten de superar les idees hegemòniques existents; s’està produint el desenvolupament de nous aprenentatges que recorren a les experiències i coneixements existents que van ser exclosos del racionalisme i el mecanicisme, per fondre-s’hi i fer-ne una síntesi. La humanitat assisteix a una nova revolució del coneixement que impacta sobre els nous sabers científics i la tecnologia, donant pas a una visió del món caracteritzada per ser ecològica, orgànica i holística. S’està escoltant, aprenent el llenguatge originari que permet tornar a conversar amb les deïtats oblidades, tornant a entendre la seva saviesa mil·lenària. Es porta el passat cap al present i es revisen els sabers obrint pas a l’aparició d’idees que van sintetitzant, recreant la vida i la humanitat generant esperança al present i futur. Noves pràctiques justes i democràtiques van emergint a diversos països llatinoamericans i caribenys; així com en altres latituds no occidentals.  

Es desperta una consciència planetària que va més enllà de la visió antropocèntrica i capitalista, reconnectant els punts deslligats entre les persones i el cosmos. Es reprenen els coneixements i la saviesa popular mil·lenària que van ser marginats per la racionalització limitant del pensament. Es fonen els coneixements de les civilitzacions mil·lenàries d’arreu del planeta amb les del món occidental creant nous prismes-síntesi del coneixement i pràctiques que se sintonitzen amb l’univers multiforme, la realitat multipolar.

Emergeix amb força ja en els pobles del món una espiritualitat d’amor i consciència còsmica creativa, reconeixent la diversitat de formes de veure, pensar, sentir, actuar, parlar, tenint com a centre la vida en la seva totalitat. Aleshores, assistim a una ruptura de models limitants i opressors, donant pas a una visió holística, complexa, sistèmica i integrativa de la realitat, i és aquesta visió de la natura la que ens repta a replantejar el nostre retrobament de l’ésser, projecta una crisi evolutiva de la idea del jo mecànic i proposa el retorn del fotó als seus orígens, relligant-nos amb el cosmos. El regne d’amor i la justícia ja anunciat pel natzarè.