Recordant en Joaquim Vallmajó i el poble Rwandès
Recordant en Joaquim Vallmajó i el poble Rwandès
Josep Maria Tegido i Mallart
Figueres, 1 de juliol de 1994
Ara fa un any en Joaquim Vallmajó, fill de Navata (Alt Empordà), es trobava entre nosaltres per explicar-nos la situació a Rwanda. Un país, al cor de l’Àfrica, que desprès de gairebé 30 anys d’estada era el seu. La xerrada va ser tota una descoberta de la feina i la personalitat d’en Joaquim i la d’un racó del món que difícilment sabíem situar sobre el mapa.
Però no tan sols això. Pels qui creiem que la Pau és quelcom més que la falta de guerra, que la justícia va més enllà de l’aplicació de les lleis o que la Solidaritat i la Cooperació és més que beneficència i almoina, el missatge i l’exemple d’en Joaquim eren engrescadors i clarificadors alhora.
El seu treball a Rwanda era precís. Per la Pau denunciava públicament els interessos estratègics a la regió de països com França i organitzava camps d’acollida per als desplaçats, víctimes d’una guerra entre grups enfrontats per mantenir-se o aconseguir el poder.
“Un petit grup polític corromputs al màxim vol estar al poder costi el que costi i volen sacrificar el poble i tot el país si cal. Un altre grup molt semblant vol arribar al poder també costi el que costi, i amb els mitjans que convinguin. Un tercer grup, el més nombrós, digne de tot el respecte i que viu uns valors, sofreix per aquest poder i els seus agents, des de fa molt de temps...” (Byumba, 8 de març de 1994).
Per la justícia era la veu dels qui no en tenen. Feia arribar arreu la denúncia contra els qui, en el poder o no, fomentaven l’enfrontament ètnic i el genocidi.
“Els partits d’extrema dreta, racistes feixistes i extremistes volen fer caure el país per justificar un cop d’estat militar i suprimir l’intent de democràcia...” (Byumba, 24 de març de 1994).
I en el seu compromís per la Cooperació i el Desenvolupament de la regió s’havia integrat plenament amb el poble, endegant projectes i iniciatives per afrontar una situació de pobresa i desamparament.
“Suposo que ja saben que vaig organitzar un seminari- taller de construccions. Per crear llocs de treball, produir blocs i teules sense coure –cal preservar el bosc -, amb màquines manuals transportables sense demanar cap gran especialització a fi de reconstruir cases sòlides, higièniques i ecològiques amb els pobres. Ha estat un èxit puix ja tinc demandes per fer uns quants centenars de cases...” (Byumba, 24 d’abril de 1994).
Però tampoc s’estalvia les crítiques als qui considerava que feien un magre treball en nom de la solidaritat.
Byumba era la capital del departament de Rwanda a l’entorn de la qual en Joaquim Vallmajó concentrava el seu treball els darrers mesos. De fet els 28 últims anys els havia dedicat a Rwanda, un petit país al cor de l’Àfrica que ja era el seu i que tan sols és centre d’atenció en motiu d’una guerra o d’una catàstrofe.
Fill de pagesos empordanesos, va ser amb vocació religiosa que es traslladà a l’Àfrica. Una vocació amb un profund sentiment social que, a finals dels anys seixanta, el portà a construir amb altres companys “Els Testimonis del Tercer Món”, un grup amb un clar compromís amb els països del sud, molt més enllà de les actituds colonials de les administracions de les metròpolis o del paper paternalista de certs sectors de l’església: parlaven del Socialisme Africà, de les conseqüències de la guerra de Vietnam o de la realitat a l’Amèrica Llatina...
El seu retorn definitiu a Rwanda, l’any 1972, va ser el principi d’un compromís profund amb els sectors de la societat més empobrits d’un país empobrit. El seu treball social i les iniciatives de desenvolupament que portava endavant el van portar a ser, en paraules dels seus propis companys, un Pare Blanc conegut per tota la regió. El reconeixement va arribar, finalment, de la mateixa església rwandesa que el va nomenar encarregat de les Obres Socials de la diòcesi de Byumba.
I segurament que fou un fet que no devia agradar tothom. La vocació del servei als més necessitats el portava tot sovint a enfrontaments amb els diversos poders i aquesta actitud li havia comportat fins i tot amenaces de mort per part de les forces militars.
Ell, tot i així, anava endavant amb els projectes de cooperació i desenvolupament. El seu entusiasme i la fe amb què els iniciava servien de catalitzador per fer confluir uns recursos sempre escassos amb la voluntat de les comunitats per lluitar per millorar les seves condicions de vida: acolliment de la gent gran, dels disminuïts, dels més petits...; organització d’explotacions d’horta per ser autosuficients; incorporació de tecnologia ecològica per la fabricació de materials de construcció; etc. I, mentrestant, no es podia estar de denunciar l’actitud dels responsables de les organitzacions internacionals d’ajuda humanitària, còmodament instal•lats a la capital.
Però per els que el coneixíem i seguíem el seu treball des de lluny, més enllà del seu exemple, ens feia arribar el testimoni documental de la realitat de la zona mitjançant la correspondència que periòdicament enviava. Unes cartes que eren la crònica d’un país inexistent per als mitjans de comunicació. I van ser aquells testimonis escrits, i les trobades aprofitant alguna estada de vacances, els que van donar l’avís de la tragèdia que finalment s’ha vist confirmada a Rwanda: primer va ser l’esclat de la guerra l’octubre de 1990 amb l’entrada de les forces del Front Patriòtic Rwandès (FPR) des d’Uganda; després l’assassinat dels presidents Habyarimana de Rwanda i Ntaryamira de Burundi el 6 de març de 1994.
Tal vegada el període de temps entre la invasió de 1990 i el magnicidi recent va ser el moment en el qual el compromís d’en Vallmajó amb el poble rwandès va prendre un contingut més equívocament polític. El seu treball amb les poblacions de desplaçats de resultes de la invasió de l’FPR, amb comunitats de desenes de milers de persones, anava acompanyat d’un discurs de denúncia contra la intransigència de les parts enfrontades: “El president de la República, el primer ministre, els presidents dels partits, són tots uns dictadors! [...] I el FPR? Els uns valen tant com els altres” (Byumba, 8 de març de 1994). Mentre es desvivia per garantir la supervivència de les víctimes de la guerra, sobretot dels més necessitats, no s’oblidava d’escampar la veritat sobre les responsabilitats del diversos grups polítics i militars que no dubtaven de programar un genocidi per mantenir-se o aconseguir el poder. Perquè si alguna conclusió s’ha pogut treure del testimoni que ens feia arribar és que el mig milió llarg de morts i els milions de refugiats i desplaçats a la regió són el resultat d’una campanya absolutament programada. I uns dels elements clau del pla de genocidi era la desaparició, l’execució, de qualsevol persona que, lluny de les actituds feixistes i xenòfobes dels grups enfrontats, apostés per una opció de reconciliació i convivència entre les diverses comunitats que constitueixen el país. Intel•lectuals, polítics, religiosos... qualsevol que defensés una via de Pau i Solidaritat era afegit a la llista dels executables.
Tot això ho sabia en Joaquim. I era conscient que ell mateix era un objectiu per qualsevol de les parts. Però el seu compromís amb el poble, amb la seva gent, va ser superior a les amenaces. Els avions que evacuaven a corre-cuita la comunitat blanca i rica des de l’aeroport de Kigali no tenien previst fer el mateix amb la resta de població tant o més innocent que els occidentals que fugien. Quants cops ens havia parlat del paper de França a Rwanda? Els francesos eren els encarregats del proveïment a l’exèrcit rwandès. Mentrestant, el govern belga semblava més interessat a donar suport a l’FPR. Quina gran hipocresia la dels països rics que, després de fomentar els esclats de violència, organitzen grans desplegaments per socórrer les seves pròpies víctimes.
La guerra, el genocidi, es va desencadenar d’una forma tan ràpida com programada. Les imatges de les execucions, de l’amuntegament de morts a les vores de les carreteres o surant pels rius, les xifres de víctimes mortals –gairebé un 10% de la població- es van succeir a llarg d’una colla de setmanes als mitjans de comunicació. Tot plegat tenia una expressió d’irrealitat... fins que va arribar la notícia de la mort d’en Joaquim Vallmajó. La seva desaparició a mans del FPR era el preu pel seu compromís amb el poble, per la Pau i la Justícia. No podia ser d’una altra manera. Es va quedar amb la seva gent i li van concedir la mateixa fi.
El seu exemple no és el primer –recordem en Joan Alsina, assassinat després del cop d’estat a Xile- ni serà el darrer. Els que creiem en la Pau, la Justícia i la Solidaritat, hem de reivindicar el seu nom i la feina que van fer. Perquè no ens podem permetre que elements excepcionals com aquests puguin ser reduïts a una mera data històrica. El seu testimoni no és històric, sinó de futur. Perquè l’únic futur és en un món solidari, just i en pau.
Recordant en Joaquim Vallmajó i el poble Rwandès
Josep Maria Tegido i Mallart, 1 de setembre de 1994