RECORDANT EN JOSEP MARIA CUNILL

Joan Albert Vicens

---

En els anys de la revolució sandinista a Nicaragua, en els temps també de la guerra bruta que martiritzava els camperols de les muntanyes i les florestes nicaragüenques, molts amics que viatjàvem per aquelles terres explicàvem la mateixa anècdota: si arribaves a una petita cooperativa perduda en les serralades de Matagalpa, si passaves per un assentament desavinent de la regió de Río San Juan... allà trobaves algú que et deia: Por aquí pasó también un chele catalán: Chema Cunill. Qué jodido este Chema Cunill!”. I d’en Josep Maria contaven que era un tartamut entusiasta, apassionat de les causes revolucionàries i de l’Evangeli de Jesús. A l’esperançadora Nicaragua, en Josep Maria hi va anar per a conèixer, escoltar, acompanyar... Quan el vaig trobar a Basareny l’any 1985, ja retornat de Centramèrica, en unes jornades de dejuni per Nicaragua, reclamava el dret dels niques a la seva revolució –“cal que els deixem fer, deixem-los tranquils”-, i donava testimoni dolgut de les morts d’una guerra tan cruel, pagada per l’Imperi del dòlar.

Cuba era l’altra estimada americana d’en Josep Maria: amb tots els seus defectes, estava convençut que Cuba era exemple de justícia i igualtat i que els cristians cubans podien aportar moltes coses bones a un procés de canvi democràtic que no malbaratés allò que tenia de bo la Cuba revolucionària. Amb una tenacitat molt seva va anar creant una xarxa d’amistat entre gent d’aquí i gent d’allà que ha servit després per obrir vies de solidaritat.

Molt temps abans, el jove Josep Maria Cunill havia marxat cap a l’Àfrica a fer de missioner. El dia de l’arribada al continent negre el recordà sempre com el més important de la seva vida. Amb una motxilla a l’esquena i unes sandàlies als peus va recórrer infatigable els camins de Zimbabwe durant dotze anys. Els seus companys missioners expliquen innombrables anècdotes que ens parlen d’un home despreocupat d’ell mateix, capaç de trastocar qualsevol projecte, qualsevol planificació, si així havia de satisfer necessitats immediates de la gent pobre amb qui s’anava trobant.

Retornat a Catalunya va viure fins l’últim moment fidel a unes quantes dèries que semblaven allarga-li la vida quan la malaltia ja el colpejava amb duresa: el treball com a educador en diversos instituts de formació professional, amb els nanos més difícils: “ el que volen és que te’ls estimis”, assegurava; la solidaritat amb Centramèrica, que va canalitzar per mitjà dels Comitès Óscar Romera; el comerç just i solidari a la botiga d’Alternativa 3 a Manresa, on cada venda era sobretot una apel•lació al compromís amb els productors marginats del Sud; els viatges que organitzà perquè molts amics i companys catalans fessin “l’experiència” de Nicaragua, Brasil, Zimbabwe, Cuba...: “ si ho vius, et converteixes...”, comentava convençut; la difusió de llibres: tot el recordem aconsellant-nos lectures “extraordinàries” mentre arrossegava una motxilla farcida amb les últimes publicacions de H.Küng, J. Sobrino, A. Nolan, P. Casaldàliga... “la situació que vivim demana reflexió, anàlisi, estudi,...”; i, per fi, aquesta Agenda Llatinoamericana que ell volia en català i que concebia com un llibre-dietari de gent solidària, vehicle de sensibilització i de proclamació sempre renovada de les nostres “causes”. Sense ell ara no la tindríeu a les mans en la nostra llengua.

El Josep Maria estimava molt la gent i es feia estimar molt. Per estimació a les persones i per fe evangèlica estava sempre disposat als canvis més grans, a acceptar les experiències més noves, a donar els tombs que calgués a la seva vida... Era molt divertit veure’l dibuixar un somriure joiós i exclamar un “No fotis!” davant qualsevol inesperada bona notícia. Era entendridor també veure’l enamorat de la Pilar, companya amorosa fins l’últim moment.

Sempre va mirar la mort amb serenor. Si Teresa de Jesús demanava a les seves monges que “s’empassessin” la mort, està clar que en Josep Maria la tenia ben païda des de feia molts anys. És cert que estimava apassionadament la vida i sempre omplia el seu futur de projectes, però creia amb fermesa que la mort li representaria “una major naixença”; l’únic que l’amoïnava de la mort era haver de romandre lluny dels estimats. Com que pensava que el dia que morís havia de ser “el segon més important de la seva vida”, ens demanà als amics que la celebréssim amb una festa.

Pere Casaldàliga ha escrit que en el moment de la mort cal fer balanç dels amors que cadascú ha tingut. Aquesta és una bona mesura del gruix humà de les persones. Àfrica, Nicaragua, Cuba, la Pilar, la mare, la família, en Mateu, els amics, els nois de F.P., els empobrits de la terra... heus aquí els amors d’en Josep Maria. Felicitem-lo. Ens felicitem també per la seva amistat i per la seva companyia, que, creiem, continuen ara que ja ha rebut per sempre la Vida.

Joan Albert Vicens

Comitè Òscar Romero de Sabadell</p