Blanca Chancoso

És important recordar que totes les persones del món somiem en quelcom, tenim un somni, i cada generació sempre diu que vol un canvi, que vol que sigui quelcom diferent. Per aquells que estem en un procés de recerca d’aquest canvi, es diu des de fa anys que hi ha una utopia, sempre parlaven d’una utopia i del somni de la utopia. En el meu cas, no sabia interpretar què era la utopia, això no obstant, el somni era canviar el sistema, que es reestructurés, volíem tenir una vida diferent, que fos justa, com diu la cançó, que hi hagués pa per tothom, això és el que es volia. Fins que vaig entendre que la interpretació de la utopia era aquest somni, i aleshores vaig començar la lluita, perseguint fer realitat aquest somni. En el cas dels pobles indígenes, aquest somni tracta de construir un país diferent, on tots i totes tinguem les mateixes oportunitats i accés a aquest exercici de drets amb el que vam néixer i en el que creiem. Per això, hi ha diferents camins, uns n’han trobat de llargs pe fer realitat els nostres somnis. Semblaria que en el camí trobem dreceres que ens hi poden dur més ràpid, però no tenen sortida, o ens trobem amb que aquells que no volen el canvi, que sempre cerquen algun mecanisme per aturar el nostre avenç.

            En els pobles indígenes ens preguntem com aconseguir aquest canvi. Comencem recordant la nostra història, com vam ser nosaltres, com va ser el nostre país, el nostre poble, com era la vida. Comencem a adonar-nos que nosaltres no som vinguts d’enlloc, la terra és nostra però ens la van arrabassar. La gent s’ha organitzat per recuperar la nostra terra, perquè per nosaltres la terra és com el ventre d’una mare, és la que ens alimenta unida per un cordó umbilical, és qui ens dona vida, hi creixem, hi naixem, hi podem somriure, jugar, córrer, cantar, fer les nostres celebracions. És per això que nosaltres, fins i tot quan morim, volem tenir un espai propi en el cementiri, un trosset de terra per poder visitar els que han partit abans que nosaltres, dur-los menjar, compartir amb la família, compartir amb els veïns, que són veïns ja dels nostres avis i éssers estimats que es troben en el cementiri, compartir amb la família d’aquests veïns. Abans no entenia com n’era d’important, però en el cas dels indígenes no és que enterrem i tornem el 2 de novembre, sinó que enterrem i al cap d’una setmana hi som, al cap de quinze dies hi som, al cap d’un mes hi som, el dilluns de cada setmana es visita, es saluda, es porta menjar al cementiri. I tots els dies festius en les dates pròpies de celebració dels pobles indígenes, abans d’anar a ballar, primer es visita el cementiri, es comparteix, i després es va a la celebració. Si per a nosaltres és important l’espai per visitar els que mai se’n van, també ho és per als que estem vivint, per poder sembrar, per estar prop de les plantes medicinals, de les plantes que protegeixen l’aigua. Per nosaltres totes les plantes que es troben a la selva i la muntanya són la nostra medecina, són plantes energètiques. Hi ha una relació molt estreta amb la Mare Terra, mentre que per aquell que no és indígena, la terra només és un recurs amb el qual pot negociar, per comprar o vendre, però sense aquesta relació. 

            Tota aquesta interrelació amb la Mare Terra, també ens porta a que, en la forma de vida que hem tingut culturalment, s’hagi viscut el Sumak Kawsay, perquè es comparteix l’alegria, la tristesa, la germanor amb el veïnatge, va més enllà del significat de la terra com a recurs econòmic, és la mateixa vida, l’aigua. Però avui en dia això ha canviat molt, les terres d’abans es van contaminant, s’ha obert una voracitat dels governs per trobar or, minerals, amb decrets que s’apropien d’aquest espai, i ens treuen l’alegria, ens treuen el somni del Sumak Kawsay, del Bon Viure. Amb les concessions mineres fins i tot els páramos són ara importants per ells, fan concessions de les deus d’aigua, no s’emporten només la terra, sinó també l’aigua, entregant-la a les empreses, i emmalalteixen els nostres llocs sagrats, la muntanya, els páramos. Mentre que a la cultura occidental allò sagrat és l’església per anar-hi a resar a Déu, per als indígenes el temple és la muntanya, allà demanem a la Pachamama, al Déu de l’Univers que ens doni l’aigua. Ara es pot entendre allò sagrat perquè allà hi ha els llits d’on baixa l’aigua a les ciutats, que no ve pas només d’una canonada sinó dels páramos i les muntanyes. Si emmalalteixen i destrueixen els páramos molt aviat no hi haurà aigua ni per a les ciutats, allà hi ha la vida per al món. I així mateix els arbres, les plantes medicinals. La medicina de la farmàcia no s’inventa del no res, sinó que industrialitzen les plantes per convertir-les en medicaments. Però si s’emmalalteixen aquests llocs sagrats, aquests boscos, ja no hi haurà les plantes d’on els científics treuen aquestes medicines. Nosaltres emprem les plantes directament, sabem la dosi, sabem quant de temps. Els arbres són necessaris, els animals són uns altres éssers vivents, i tenim una interdependència entre els humans i els animals, perquè els humans també som éssers vius. Les pedres que ens feien creure que eren inertes, per nosaltres estan vives, per l’energia, per allò mineral que tenen i ens ajuda.

            Tot això són elements que es conformen per poder aplicar aquest somni del Bon Viure, que és el que abans la gent anomenada d’esquerra somiava com a utopia, que tots hem somiat i encara no hem complert, encara som en camí. En el cas dels nostres pobles hem tingut l’oportunitat de viure-la, però està amenaçada amb les noves polítiques d’Estat que van destruint el Bon Viure. A l’Equador tenim a la carta constitucional una línia sobre el Sumak Kawsay, però l’estan violant i trepitjant. Tenim el dret de la natura que és un avenç. Crec que tots necessitem, en comptes de tenir les nostres cases ornades amb plàstic, veure el canvi d’estació en els nostres arbres i plantes. En l’idioma dels indígenes es diu que està mudant de roba, està amb vestit nou, la Pachamama està de festa perquè canvien els colors cada estació. Si perdem l’espai això també es perd, el que puguem compartir aquesta alegria, aquests colors.

            Per nosaltres ha sigut molt important ser una aportació des del pensament quítxua al que s’anomena utopia, són els somnis. És oportú somiar, viure, per això no diguem viure bé, sinó el Bon Viure, la interpretació és diferent. El Bon Viure en diferents idiomes no sempre té traducció, però està bé donar-li una interpretació en altres idiomes, tal com en quítxua no hi ha paraula pel «dret», però ho traduïm com a «ushaytacharina», com a tenir accés, tenir accés a un habitatge, a l’alimentació, a viure, a l’alegria, a l’afecte, a estimar i ser estimat, a ser feliços, però no pas una felicitat plàstica sinó des de la normalitat de la natura. Així com els ocells tenen aquesta llibertat de cantar on poden a l’hora que poden, no tenen impediment, això és el que volem per tothom, i aquesta ha sigut la nostra lluita. El Sumak Kawsay és com oferir a la nova generació i als més grans un nou món, és el nostre somni. No volem una vida en pau però a la tomba, volem una vida amb dignitat però ara. Que s’esdevingui la pau quan hi ha harmonia, quan hi ha vida amb dignitat, que puguem compartir-la, coexistir en aquest món en el marc de la diversitat, de les diferències que som com a nacions, com a pobles, reconeixent aquesta diversitat i la diferència, però també els drets en terme d’iguals com a éssers vius. En quítxua el Sumak Kawsay, Sumak és excel·lència, formosa, bella i Kawsay és vida, cultura, és tot i res alhora. Així és la vida en excel·lència que volem. El camí sempre té espines, però ho podem suportar si és que podem anar encaminant el nostre procés al Bon Viure, a que es faci realitat el Sumak Kawsay.