Reforma urgent de l’ONU
REFORMA URGENT DE L’ONU
Per mundialitzar la democràcia
Sergio Ferrari
A les portes d’un nou segle, més de sis milions d’éssers humans comproven atònits com el seu destí depèn exclusivament d’un poder econòmic mundial cada vegada més concentrat i d’un minúscul grup d’organitzadors internacionals desbordats per dilemes existencials: 200 empreses multinacionals ubicades únicament a 17 països que tenen uns guanys superiors al 30% del producte interior brut mundial, i un conglomerat d’institucions mundials, superposades les unes a les altres, sense un rumb clar, cada vegada menys fiables, d’operativitat qüestionada i profundament allunyades de la seva pròpia “acta de naixement”.
Aquesta, la Carta de les Nacions Unides proclamada el 24 de maig de 1945 a San Francisco, estableix en el seu preàmbul retòric que “Nosaltres, els pobles decidits... a preservar a les generacions de nu la nostra fe en els drets fonamentals (dignitat i vàlua de l’ésser humà, igualtat dels drets d’homes i dones, nacions grans i petites)... a crear les condicions necessàries pel manteniment de la justícia... a fomentar el progrés del món –les majories -, actors que, en la realitat, van quedant cada vegada substituïts pels governs; les necessitats de les majories per les dels tecnòcrates i funcionaris; el “sistema” político-institucional per la imposició rectora de les instàncies financeres internacionals.
La “gendarmització” de l’ONU
La Guerra del Golf constituí potser el senyal més clar del rol assignat per al futur al conjunt d’institucions de l’ONU: posar pantalles, encoixinar, justificar, acompanyar la política que, acabada la guerra freda, imposà a la humanitat noves regles de joc a imatge i semblança del seu propi hegemonisme. Universalitzar a escala institucional la lògica del mercat capitalista, de la rendibilitat com a valor absolut, de la fi dels “estats socials”, de la impossibilitat de dissensió dels pobles del sud. Definir amb cruesa el que és permès o no en les relacions mundials, segons l’òptica dels que van vèncer en enderrocar el Mur.
Es va imposar, a més, criteris de funcionament als seus 6 òrgans oficials principals: un rol diluït i debilitat per a l’Assemblea General –representants de tots els estats membres amb igualtat de vot. El Secretari, el Consell Econòmic social, el de Tutela i el Tribunal Internacional de Justícia sobreviuen sense una real capacitat de decisió pròpia, cada vegada més supeditats als grans estats i a les seves prioritats polítiques. El paper decisiu, supeditat al poder incontestable dels EUA, se l’emporta el Consell de Seguretat, format per 15 membres, entre els quals hi ha asseguts cinc membres permanents que, amb un absolut antidemocràtic “dret a vetar”, resulten els més grans deutors de l’ONU i, a la vegada, els principals pinxos del món (els més grans fabricants d’armes).
Paral•lelament, la capacitat absoluta de decisió en el pla econòmico-social, de part del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial (BM), si bé considerades com a “institucions autònomes” (igual que la FAO, l’UNESCO, etc.), les dues instàncies financeres han crescut en poder real i són avui la garantia màxima de la mundialització actual del mercat capitalista.
A ambdues instàncies el poder de decisió està lligat a l’econòmic. A l’FMI, els EUA, la Gran Bretanya, Alemanya, França i Japó tenen quasi la meitat de vots mentre que al BM, només els EUA tenen un 20% d’accions i constitueixen la “minoria de bloqueig” de les polítiques que no li semblin convenients.
El programa de Nacions Unides per al desenvolupament (PNUD), l’UNICEF (per a la infància); la FAO (alimentació i agricultura); l’OIT (treball), l’UNESCO (educació i cultural)... per citar només les més conegudes, implementen iniciatives i esforços moltes vegades positius i humanitzants, però d’impacte relatiu quan les seves conclusions no coincideixen completament amb les expectatives de les cinc o sis principals potències de la humanitat. Cal recordar la crisi dels anys setanta-vuitanta creada al voltant de l’UNESCO i la seva proposta de Nou Ordre Internacional de la Informació i de la comunicació NOMIC), que li va significar desprès serioses sancions econòmiques i la retirada de la contribució tant dels EUA com de la Gran Bretanya.
En aquesta mateixa lògica, els informes anuals sobre el desenvolupament Humà elaborats amb rigorositat científica pel PNUD cauen en un sac foradat i són assumits com a anècdotes insignificants pels centres de poder. Constitueixen en si mateixos profundes denúncies a la lògica econòmica dominant –promoguda per l’FMI i el BM- i no fan sinó expressar l’esquizofrènia actual del conglomerat de l’ONU. Com s’interpreta, si no, que sigui precisament el PNUD qui hagi provat que 400 milionaris tenen una fortuna igual a l’ingrés anual del 45% de la població més empobrida del planeta?
Alternatives
Per a les potències dominants i especialment pels EUA, la causa de les deficiències és simplement el seu funcionament burocràtic. La reforma moderada de les estructures –sense qüestionar la ideologia mateixa de la Carta- permetria destravar l’engranatge: reducció de personal i de pressupost en la lògica de l’ajustament” és la recepta aconsellada, sota l’amenaça de tallar les seves contribucions en cas d’impàs.
Però una altra proposta s’ha anat enfortint en els últims anys: és l’autodenominada tendència “tercera generació”, o constitucionalista, que sosté que una altra constitució del món és a la vegada possible i desitjable.
Dues tesis principals defineixen aquesta visió. La primera, el caràcter arcaic de les idees amb què es construïren les organitzacions mundials actuals (irrealisme del concepte de seguretat col•lectiva: ineficiència de la diplomàcia preventiva, visió conservadora predominant en el si de l’ONU que no s’adapta a la transformació planetària en marxa...).
La segona crida a identificar els progressos als quals s’hagi arribat fora de l’ONU en matèria de pau i seguretat en els últims 50 anys. Basada en l’experiència europea –metxa que féu esclatar els dos grans conflictes bèl•lics del segle- i l’assoliment de la pau a partir de 1945, proposa traspassar a l’ordre mundial les lògiques que van assegurar aquesta proposta post bèl•lica.
Traspassant les dues alternatives precedents –“reformista” i “constitucionalista”- es projecten altres opcions naturalesa més radical que qüestions a fons la mateixa naturalesa del sistema de l’ONU i la seva falta total de democràcia interna.
Aquí un nombre ingent de personalitats crítiques i documents, la majoria dels quals, malgrat tot, s’ubiquen encara en el pla de la utopia a llarg termini. Sorprenent i contundent resulta per a la visió global l’informe “La nostra diversitat creadora” de la Comissió Mundial de la Cultura i el Desenvolupament, publicat el 1996 per l’UNESCO, que introdueix la proposta de “Una ONU centrada en els pobles”, apel•lant a una forma de democràcia internacional; manté que un sistema mundial fundat únicament en les relacions entre governs és insuficient per al segle XXI. Fonamental llavors “restablir la supremacia dels pobles en les organitzacions internacionals”.
Per això la proposta, per exemple, d’una ONU bicameral. Una cambra amb representants de governs i l’altra amb membres electes amb vot directe a cada Estat. Mentrestant, els actuals representants dels òrgans no-governamentas acreditats davant l’Assemblea General haurien d’agrupar-se en un Fòrum Mundial que tingués presència en els principals debats de l’agenda. Assegurant que tots els membres qualificats de la societat civil internacional puguin ser presents en aquest Fòrum.
Ja ningú no dubta que el conglomerat de l’ONU està en crisi. Entre la realitat i la ficció, l’ONU d’avui té els seus dies contats. En un món mundialitzat, amb un sistema financer ja plenament “globalitzat”, i amb unes pautes polítiques i militars cada vegada més hegemonistes per part de les grans potències, els canvis radicals no seran simples, però seran necessaris si volem retornar-nos a “nosaltres, els pobles del món”, un àmbit d’articulació de la convivència mundial que, avui per avui, encara està sotmès a la llei del més fort esperant ser rescatat per la glòria de la dignitat humana.