Refugiats i emigrants
La integració dels diferents

Francesc Carbonell i París

---

Diversitat cultural i exclusió social van, gairebé sempre, íntimament relacionades: fins i tot se sol utilitzar la primera com pretext i legitimació de la segona. I la paraula màgica que promet resoldre els conflictes que aquesta diversitat i aquesta exclusió provoquen, és integració. Un concepte amb un sentit molt imprecís, gràcies al qual ha pogut ser incorporat a discursos oposats en la seva intenció i en el seu contingut. Proposo de reflexionar sobre el sentit d'aquesta paraula.

Per començar, integració no vol dir el mateix que submissió. Si el que volem és que els diferents se sotmetin sense dir res als nostres costums i a les nostres normes, llavors no hem de dir que volem que s'integrin. Amb aquesta exigència de submissió, els assignem un lloc a escassa distància del dels antics esclaus, o del dels animals domesticats. I com sempre n'hi haurà alguns que no voldran sotmetre's, a aquests els expulsarem de la nostra comunitat: fora del poble, fora del país si és possible. I si no podem, fora al menys dels nostres barris i de les nostres escoles: als guetos, a les presons...

Integració tampoc vol dir assimilació, encara que la confusió entre els dos termes és també molt freqüent. Si un grup majoritari n'absorbeix un de minoritari, de manera que els membres d'aquest últim arribin a confondre's amb els de l'anterior, perdent els seus hàbits alimentaris o de vestir, els seus valors bàsics i distintius, fins i tot la seva religió i la seva llengua, llavors tampoc hauríem de dir que, per fi s'ha produït la integració. Quan una cultura se'n menja una altra, la fagocita, la devora, cal utilitzar un terme més propi de les funcions digestives: l'assimila. Quan el diferent no té un altre camí per sobreviure que deixar-se assimilar no s'integra: també se sotmet.

Integració tampoc no vol dir només adaptació, que és l'avantsala de la integració. Si viatjo a un país llunyà, al cap d'uns dies probablement m'hauré adaptat al clima, al canvi d'horaris i de moneda, potser em costarà algun temps més acostumar-me –adaptar-me- als seus costums gastronòmics o socials... La integració a la meva manera de veure exigeix alguna cosa més, alguna transformació personal i social més profunda.

Des dels que detenten el poder, gairebé sempre el model d'integració que es postula és una mescla d'aquests ingredients: submissió (a les normes i costums dels que manen), adaptació (a l'explotació i a les precàries condicions de vida) i assimilació (a la cultura dels que tenen el poder).

Afortunadament no tot el món pensa així; també hi ha qui argumenta que és difícil, però necessari, enriquir-nos mútuament amb la diversitat; que totes les cultures són ens vius, en contínua evolució, en lloc de considerar-les quelcom cristal•litzat i pur, un patrimoni mort, momificat. Aquesta visió essencialista de la cultura subratlla el perill, sempre present, de perdre "la identitat" (sempre en singular, com si només n'hi hagués una, igual per a tots els del grup) si es perd el llegat cultural dels avantpassats. En veritat, els qui defensen això, gairebé sempre el que temen perdre són els seus privilegis.

A més, aquest essencialisme cultural sol ser a la base del racisme culturalista, que confon intencionadament diversitat amb desigualtat, i que afirma que la pobresa no està ocasionada per l'injust repartiment de la riquesa, sinó pel "retard cultural" en el qual viuen els pobres i els exclosos. Cínicament es fa així culpables als exclosos de la seva situació.

No crec, com sol dir-se, que depengui de la voluntat i de l'esforç del grup minoritari que es produeixi la desitjada integració: és molt major la responsabilitat del grup majoritari, ja que a les seves mans hi ha el poder i els recursos necessaris per facilitar-la, per crear les condicions favorables. Mentre persisteixin la inseguretat i la precarietat que caracteritzen l'actual estatus dels exclosos, mentre no es reconeguin els seus drets cívics i polítics fonamentals, pretendre la seva integració és un sarcasme. No tenim dret a exigir que se "sotmetin" per "donar-los" la ciutadania, és just al revés: cal reconèixer-los des del primer moment com a conciutadans, si volem aconseguir una societat integrada.

I atenció!: no és per filantropia, ni per pietat, ni per caritat, que ha d'imposar-se aquest reconeixement, sinó per mera justícia, per exigent aplicació del que ordenen les lleis vigents, des dels drets humans fins a les constitucions dels països civilitzats.

Així doncs, la meva proposta de definició d'integració comença postulant la necessitat de considerar-la simultàniament com un projecte, un dret i un deure social. La integració de dos grups diferents serà un fruit que lentament anirà madurant, a partir de la voluntat activa i inequívoca -per ambdues parts- de resoldre positivament els inevitables conflictes que emergiran no només per la diversitat de valors i costums, sinó per la injusta desigualtat social.

Crec que la integració és una forma d'alliberament col•lectiu que ni es demana, ni s'ofereix, ni es pot donar; cal guanyar-la, dia a dia, amb l'exercici per part de tots d'una conciutadania militant, que comporti la lluita contra tota classe d'exclusió i a favor d'una veritable igualtat d'oportunitats i drets. I per poder exercir aquesta conciutadana són necessàries, com a mínim, tres condicions: 1) que tots els éssers humans siguem considerats subjectes i no objectes en aquest procés d'integració col•lectiva; 2) que totes les persones siguem reconegudes com a fins i mai com medis al servei d'altres; i 3) que tots i totes puguem ser amos i propietàries del nostre destí.

La integració és, doncs, un projecte utòpic: el procés de construcció d'un nou espai social (imaginari col•lectiu, normes i valors compartits) en el qual tots ens sentirem acollits, reconeguts i respectats. Un procés en el qual tots tenim el dret i el deure de participar com a subjectes actors, sabent per endavant que tan important és la meta com el camí que anem fent, ja que és en aquesta tasca que anem construint-nos els uns als altres com a éssers socialment integrats.

Així doncs, ningú, ningú amb un mínim de sensibilitat i de dignitat democràtica, hauria de sentir-se integrat a una societat que rebutgi i exclogui els que són diferents, o que exigeixi la desintegració de la identitat d'aquells que no estan fets a la seva imatge i semblança. Per això cal integrar-nos activament en associacions, ONG i agrupacions de ciutadans que impossibilitin l'exclusió, la injustícia, la marginació, i que facin de la pràctica de la solidaritat i del respecte a les llibertats i als drets individuals i col•lectius les bases reals i no només teòriques de la nostra convivència. Mentre hi hagi un sol exclòs, ningú pot sentir-se integrat.

Però com podem avançar més de pressa en aquesta direcció? Convido a considerar la pertinència i l'operativitat de tres propostes:

PRIMERA: Per lluitar contra l'exclusió social hem de deixar una mica més tranquils als exclosos (no dic abandonar-los a la seva sort, però gairebé) i centrar els nostres esforços en l'educació dels excloents. Orientem bé l'artilleria: la primera línia de combat no és als barris marginals ni a les escoles gueto. No ens confonguem més, ni permetem que ens continuïn confonent.

SEGONA: No és possible una educació intercultural, si prèviament no hem refermat bé una educació en la convicció que tots els éssers humans som iguals en dignitat i drets. Educar el respecte a la diversitat és moltíssim més fàcil, però és una pèrdua de temps (o bé és llançar llenya al foc del racisme diferencialista) si prèviament no s'ha fet el treball molt més difícil d'educar en la convicció que som iguals. I la dificultat rau que es tracta d'una convicció (una tasca, aquesta d'educar conviccions, que està, segurament i encara que ens escandalitzi, més a prop d'un rentat de cervell, que d'una demostració matemàtica). I educar aquesta convicció, que som iguals en dignitat i drets, és especialment difícil: ja que, sovint, ni el mateix educador està disposat a creure-s'ho i a actuar en conseqüència.

TERCERA: Hem d'agusar l'olfacte, l'oïda i la vista per detectar les causes que provoquen dia a dia l'exclusió social. També hem d'afegir el tacte i el gust per actuar, per intervenir sobre els símptomes d'aquesta malaltia. Però s'ha d'usar tots els sentits més la imaginació, l'esperit crític i el coratge, per intentar intervenir també sobre les causes que produeixen aquests símptomes, ja que si no actuem també sobre les causes, la nostra feina s'assembla massa a la de la beneficència paternalista.

Els líders de les societats opulentes s'omplen la boca amb freqüència amb les paraules llibertat, igualtat, fraternitat. Mentrestant, a la pràctica (amb la complicitat de gairebé tots nosaltres, inclosos molts dels que ens dediquem a escriure o a llegir articles com a aquest, i més encara si en el nostre discurs sobre la diversitat cultural oblidem l'exclusió social), van reforçant un sistema econòmic, l'únic objectiu del qual és mantenir, a qualsevol preu, els privilegis dels que hem nascut al club dels rics.

Text més ampli, complet, a: http://latinoamericana.org/2002/textos

Francesc Carbonell i París

Girona, Espanya