Josep-Maria Terricabras

Sovint vivim crisis personals, laborals o econòmiques molt importants. Seria, però, erroni pensar que la situació de crisi és sempre culpa nostra o que el món només és cruel amb nosaltres. El fet és un altre: la situació general del món empitjora dia a dia en tots els àmbits, tant social i econòmic com polític i humanitari. Hi ha pobles i grups que fa centenars, milers, d’anys, que són castigats no solament amb la indiferència i el desinterès, sinó amb l’opressió i el menyspreu més inhumans. En l’actual situació, el jou capitalista també s’ha acabat imposant a aquells que fins fa poc es pensaven que podien viure en un pretès estat del benestar. I no és així. És bo que ens n’adonem, perquè la nostra petita experiència ens fa més evident el dolor de molts altres i ens ajuda a preveure el futur que ens caurà al damunt si no reaccionem a temps i amb contundència.

Aquest mal no tindrà guarició mentre no es desmantellin i capgirin la mentalitat i l’ètica capitalistes en tots els àmbits. El mal, però, està molt escampat i és molt profund. No n’hi ha prou amb la bona intenció de voler mitigar la pobresa, aplacar-la, calmar-la, fer-la més suportable. Jo somnio en un món en què la pobresa s'acabi.

Per aconseguir-ho ens cal esperit de revolta, ens cal ser capaços de capgirar les condicions socials que ens han dut fins aquí. No hi hem pas arribat sols, ens hi han portat. No són pas detallets els que s'han de canviar sinó l'esquema que precisament ens envolta, recobreix i intimida. És el sistema economicosocial el que s'ha de liquidar. Les institucions que tenim no ho faran pas. I tots ho passarem malament. Per això ens hi hem de posar els ciutadans. Certament, hem de capgirar aquesta societat –no cal que sigui violentament– i no ho podrem pas fer cadascú pel nostre compte.

La revolta ha de ser radical i col·lectiva: una resposta social ampla i profunda perquè el treball i els guanys socials es puguin fruir socialment. Necessitem enfortir la musculatura social i laboral, l'esperit dissident i crític, que denunciï justament les febleses i les maldats del capitalisme. És evident que no es podrà comptar amb la col·laboració de bancs, grans empreses, mercats i similars. Ells participen, cadascú en el seu lloc, en el manteniment de les condicions vigents. I els estats fan fallida, sobretot per incompareixença. (Llevat de quan es tracta de vigilar i castigar).

Per això hem d’afavorir l’organització social, que vagi creant nuclis de ciutadans, nuclis no gaire grossos, àgils i compromesos, que vagin suggerint i oferint alternatives a la població: alternatives en habitatge, en medi ambient, en educació, sanitat i transport, en la creació de noves feines dignes i d’impulsos culturals formatius. Aquests grups han de pressionar per canviar el sentit i el destí dels impostos, la seguretat de les pensions, la garantia de feines i sous justos per a tots, dones i homes. Tant el camp com la indústria, la recerca i les arts han de ser objecte d’aquesta revolta ciutadana, que vindrà després de reflexions madures i que prendrà decisions atrevides. No pot ser que siguin sempre els mateixos que prenguin decisions sobre nosaltres, emparats pels jutges i la policia. No hem de defensar només una societat democràtica, sinó que l’hem de crear.

Creure, per exemple, que el capitalisme està a favor d'un comerç just i sostenible és d'una ingenuïtat exagerada. L'única sostenibilitat que li interessa és la seva, la que li produeix beneficis. El capitalisme és tan perillós que se li han de parar els peus amb lleis democràtiques i democratitzadores que posin el capital en el seu lloc, que estigui sempre sotmès al benestar i al servei públics.

La resposta social organitzada no solament és necessària sinó que és urgent. A molts llocs de la terra hi ha milers de persones disposades a donar aquesta resposta. Cal ajudar-los a organitzar-la i a començar-la. I els que encara no estan a punt, s’han de guanyar per a la causa. «Les meves causes són més importants que jo», deia Pere Casaldàliga. Tenia tota la raó.