Paolo Pezzi

El context en què vivim està compost de molts versos tràgics, a causa de l’agreujament de les contraposicions de tipus ideològic, polític, econòmic i social que alimenten les desigualtats en tots els àmbits. Uns canvis socials i de comportaments s'han tornat avui una exigència si volem caminar cap a aquest món que tots anhelem i en el qual ningú quedi endarrere. La pandèmia del virus no ha creat ni les desigualtats ni les contraposicions, però sí les ha potenciat i transformat en esquer de conflictes.

Els moviments socials, populars i altres col·lectius organitzats han tingut sempre un rol essencial a l’hora de modelar la fesomia, les expectatives i les iniciatives de la societat civil. Aquest rol, avui agegantat, s'ha fet més exigent i en certa manera més complex degut a la realitat en què vivim.

Quan diem “moviments socials i populars (MSP)” fem, d'entrada, unes diferenciacions implícites amb altres tipus de moviments, com ara els moviments revolucionaris o polítics, o també religiosos i ideològics. On situem aquestes diferències si, sense cap dubte, els MSP tenen preocupacions també polítiques, es desenvolupen en contextos religiosos, ostenten matisos ideològics i són vistos, amb raó o sense, com a heralds i portadors de revolucions?

Crec que en tres àmbits: el dels continguts o valors, sens dubte, però també el del mètode de lluita i de les estratègies considerades.

Les revolucions militars, armades i, fins i tot, violentes porten a resultats immediats, a curt termini, a vegades encomiables que, no obstant això, tendeixen a repetir la història de les injustícies socials. Les primaveres àrabs ho ensenyen. El seu últim exemple, el de Sudan, on el domini àrab i musulmà es revesteix de pell de xai per a continuar sent el llop. Les revolucions que aposten sobre el compromís no arriben certament gaire lluny. Myanmar és una mestra de la història, on Aung San Su Kyi va intentar dialogar amb els militars els seus temes discutibles.

Plantejar canvis sobre bases ideològiques condueix a aprofundir les fractures socials. Les mogudes dels demòcrates amb Obama, van portar al poder a Trump, les postures del qual van provocar reaccions tan fortes que mai als Estats Units es va veure una participació tan massiva en el vot com en les eleccions del 2020. Això va enderrocar a Trump, però va enfortir el trumpisme, la mort del qual sembla estar lluny de ser anunciada.

El missatge del Papa Francesc per a la Jornada Mundial de la Pau 2021, La Cultura de la Cura com a Camí de Pau, ens dóna una primera pauta en l’àmbit de la metodologia: ”Cura diu defensa, diu advocacia”. El mètode de lluita dels moviments populars ha de ser l'advocacia per un món just on sigui eradicada i ja no existeixi la cultura de la indiferència, del rebuig i de la confrontació.

Quan parlem d'advocacia, més que en resultats econòmics, pensem en canvis en les polítiques, en els valors que guien la societat, en la presa de consciència i en els coneixements. Es tracta d'influir en les persones que tenen poder en els assumptes que interessen a la gent, sobretot als pobres i marginats. Es tracta d'aconseguir organitzacions fortes i democràtiques que facin responsables als que tenen el poder i ampliïn la comprensió dels ciutadans sobre com funciona el poder.

Es tracta també de provocar canvis comportamentals en els de baix que són exclosos del procés polític. Un aspecte que tota lluita social dels moviments que no s'enfoquen en l'advocacia tendeix a oblidar són els canvis en les persones o grups, ja siguin oposats a la justícia social i al poble o siguin favorables, es pensi en agrupacions com dels terratinents, del clergat, de la burocràcia, dels capellans, representants dels pobles, policies i militars.

Plantejar el mètode de lluita dels moviments socials com a advocacia exigeix implementar els coneixements, les habilitats, les actituds per aconseguir un apoderament dels moviments socials i dels seus membres, implica triar estratègies de lluita que siguin inclusives. Perquè mai l'advocacia és contra algú sempre és per a, amb i per als pobres i marginats. No es lluita per un altre món que sigui millor sinó per aquest únic món possible perquè en això hi hagi pau i justícia.

I aquí el segon nivell de diferenciació, les estratègies. Una estratègia és el conjunt d'accions que es duen a terme per aconseguir un determinat fi. Des de 1972, quan vaig sofrir sent testimoni de la guerra entre Tutsi i Hutu a Burundi, em vaig interessar en temes de Justícia i Pau i és El Segon Sínode Especial dels Bisbes sobre Àfrica (2009) el que em va obrir els ulls perquè comencés a ocupar-me de l'assumpte de l'Acaparament de Terres (AT). Un assumpte molt greu que provoca protestes, denúncies, campanyes de divulgació, estudis, crides d'atenció a tot el món; cada dia es promulguen lleis, acords, i neixen iniciatives; l'ONU, els organismes internacionals, les esglésies, les ONG’s s'interessen pel tema. S'ha definit l'objectiu central: contrarestar el fenomen, obstaculitzar-lo, frenar-lo, exigir una moratòria en el trànsit de terres, oposar-se al fenomen amb tots els mitjans.

No obstant això, el fenomen continua. Per què? Perquè és un assumpte global i necessita  resposta a escala global, que ha de ser inclusiva, portada endavant amb una estratègia també global i inclusiva. Una estratègia global i inclusiva que faci ressonar un crit de dolor, de rebel·lia i condemna que se senti en tots els racons del planeta, desperti governs, empreses privades, organismes nacionals i internacionals, i obligui a veure la injustícia, que en el cas del AT és la destrucció de la naturalesa, del treball i de la vida de persones i comunitats, i l'asfíxia del futur dels joves.

A tall d'exemple, en els meus cursos proposo l'estratègia inclusiva que he formulat en un acrònim o eslògan de 4P: Prevenció, Planificació, Participació i Prossecució. Termes més eloqüents en anglès, i que en espanyol demanen explicacions força senzilles.

 La prevenció va en dues direccions. Cap a les comunitats afectades, per crear consciència dels seus punts estratègics vulnerables, per sostenir els seus mitjans de vida, per empoderar-les en la justícia ecològica. Cap a les autoritats locals i nacionals per conscienciar-les que vendre o atorgar les terres a entitats estrangeres o privades no és un guany veritable.

La planificació procura obtenir una legislació nacional i internacional obligatòria sobre el comerç de terres que protegeixi contra l’AT. Ja hi ha lleis i directrius preparades per la societat civil, les comunitats, els pobles indígenes, els organismes nacionals i internacionals; la meta és aconseguir que siguin adoptades i executades; que els contractes sobre la terra respectin el CLIP i siguin realitzats amb els veritables subjectes, els pobles indígenes, les comunitats pageses; i que siguin clars i prou detallats en totes les seves implicacions.

La participació parla d'involucrar el nombre més gran possible d'entitats: universitats, organitzacions que lluiten contra els OGM, societat civil, governs, comunitats locals, institucions, corporacions, organitzacions pageses i indígenes, dels drets a la terra sobretot de les dones, o que lluiten contra els bancs que financen l’AT.

La prossecució garanteix el respecte de les normes i ha de ser sostinguda per “sancions” que permeten enjudiciar els qui violen la justícia. Hi ha tres tipus de sancions: legals, que es donen quan hi ha lleis obligatòries; penals, que es donen amb un codi penal reconegut, nacional i internacional; socials, que es donen quan la societat a través de l'opinió pública condemna.

Aquests paràmetres, presos com a exemple –altre exemple les 3T, Sostre, Terra i Treball*– van adaptats al tema o problema que s'enfronta. L'important és que l'estratègia sigui inclusiva perquè no hi ha un altre món possible, hi ha només aquest únic món que és creació de Déu, on Déu habita amb els humans i on el Fill de Déu ha plantat la seva tenda entre els fills de Déu. És aquest món que ha de ser convertit.

La metodologia d'advocacia, pel que sembla abstracta, traduïda en estratègia inclusiva es revela molt exigent perquè implica estudiar les polítiques del país; fer recerca per a construir bases d'evidències sobre qüestions i problemes, identificar solucions o accions; recollir o elaborar documentacions sobre els problemes; promoure la consciència pública, augmentar el coneixement i la comprensió de la societat sobre l'existència del tema, del problema o d'una política.

El tercer aspecte en què els MSP es distingeixen, o haurien de diferenciar-se dels altres moviments, són òbviament els continguts o valors.

Des dels seus inicis els MSP a Amèrica Llatina –no s'oblidi que n'hi ha a Àfrica i Àsia també, molt menys a Oceania– s'han caracteritzat pel seu arrelament a la doctrina social de l'Església. Per això em sembla essencial assumir avui l'actualització d'aquesta doctrina que el Papa Francesc enuncia en quatre principis en el seu missatge La Cultura de la Cura com a Camí de Pau.

1-. La cura de la dignitat i dels drets de la persona. La persona és relació, no individualisme, inclusió i no exclusió, i té una dignitat única i inviolable, fet pel qual mai no ha de ser explotada. Cada persona és un fi en si mateixa i de la seva dignitat deriven els seus drets i els seus deures que la constitueixen en responsable del conviure social.

2-. La cura del bé comú, és a dir del conjunt de les condicions de vida social que permeten als grups i cadascun dels seus membres aconseguir plenament i fàcilment la seva perfecció. La vida social, política i econòmica troba la seva realització quan està al servei del bé comú de tota la família humana, present i de les generacions futures.

3-. La cura mitjançant la solidaritat. La solidaritat expressa concretament l'amor per l'altre, vist com a persona, com a poble o nació, no com un mitjà a explotar i després rebutjar quan ja no és útil. Tots som proïsme, companys de camí, convidats per Déu al banquet de la vida.

4-. La cura i la protecció de la creació. Tota la realitat creada està interconnectada, és necessari escoltar al mateix temps el clam dels necessitats i el de la creació. D'aquesta escolta sorgeix el compromís de cuidar la Terra, la nostra casa comuna, i els pobres, els nostres germans. Pau, justícia i conservació.

Jo afegiria una pregunta que mira d’omplir un buit: Com es pot cuidar la Terra si es permet que privats, corporacions o estats s’apoderin de les terres dels pobres? Potser no és sobre “les terres” que s'exerceixen tots els altres drets fonamentals de la persona: aigua, sanejament, menjar, habitatge, treball, vida familiar i social?

Els principis socials, brúixola per a promoure la cultura de la cura i les relacions entre les nacions, parlen de fraternitat, respecte mutu, solidaritat i compliment del dret internacional. Demanen de viure la paraula del profeta: Se t'ha declarat, la qual cosa és bona, la qual cosa Yahvé de tu reclama: tan sols practicar la justícia, estimar amb tendresa i caminar humilment amb el teu Déu (Miqueas 6, 8).

Un conte adjunt

Una vegada en un petit poble hi havia una fusteria. Un dia, durant l'absència del fuster, totes les eines de treball van celebrar un gran consell. La sessió va ser llarga i animada, a vegades fins i tot vehement. Hi havia els que volien excloure de l'honrada comunitat de les eines un cert nombre de membres.

Algú va iniciar: Hem d'expulsar a la germana serra elèctrica, perquè mossega i fa cruixir les dents. Té el caràcter més mordaç del món. Un altre va intervenir: Jo dic que no es pot aguantar més al germà raspall: té un caràcter tallant i puntimirat, fins a pelar tot el que toca. El germà martell –va protestar un altre– té un temperament pesat i violent. Ho diria un prepotent. La seva manera de replicar contínuament és ofensiva i posa dels nervis a tots. Què se’n vagi! I els claus? –va dir un altre– Com pot un viure amb gent tan punxant? Fora! I també la llima i la raspa. Viure amb elles és un frec constant. I llencem també el paper de vidre, l'única raó del qual per viure sembla ser gratar el veí!

Discutien, discutien, cada vegada més animadament les eines del fuster. I tots parlaven junts a la mateixa vegada. El martell volia expulsar a la llima i al raspall, aquests al seu torn volien expulsar al martell i els claus, i així successivament. Al final tots estaven expulsant a tots.

La reunió va ser interrompuda per l'arribada abrupta del fuster. Totes les eines es van quedar en silenci quan el van veure acostar-se a la taula de treball. L'home va prendre una taula i la va tallar amb la serra. La va netejar amb el raspall que pela tot el que toca. De seguida van entrar en acció la destral, que fereix cruelment, la germana raspa amb la seva llengua aspra, el paper escata que espina i grata. Després, el fuster va prendre als germans claus amb el seu caràcter punxant i el martell que colpeja i colpeja. Va usar totes aquestes eines de tant mal caràcter i… al final, va sortir un bressol. Un bell bressol per a rebre a un nen que estava per néixer.

Si sabéssim donar la benvinguda a tots en la vida! I a tots mirar com Déu amb ull de fuster! De ben segur crearíem un preciós bressol de suport social, que acull, protegeix i brinda tendresa a tot nou membre de la societat.

<Al margen > www.jpic-jp.org

*Del castellà:   3T, Techo, Tierra y Trabajo