SABIEU QUE...?

Alberto Tamer

El deute extern de l’Amèrica Llatina (AL) ha passat ja la barrera del mig milió de dòlars. El 1995 va quedar en 574 milions, un 7,5% més que l’any anterior. Aquest creixement es va esdevenir després que molts països havien fat la renegociació dels seus deutes. Entre 1979 i 1981, poc abans de la primera crisi mexicana (19829, el deute creixia a raó d’un 22,1% anual, però va retrocedir a un 11,3% en els dos anys següents. Hi va haver una desacceleració fins al 3,8% en el bienni 1983-1984. A partir d’aquest moment l’endeutament va tornar a créixer un 5,1% el 1994 i un 7,5% el 1995. Avui la situació és més “administrable” –admet el Banc Mundial -, però aquest nou repunt del deute llatinoamericà no s’acompanya d’un augment de les exportacions, cosa que presenta el quatre potencialment delicat.

Un altre fet preocupant –segons el Banc per als Pagaments Internacional (BIS) de Suïssa- : el 67% d’aquest deute privat i dels governs venç en dos anys més. Un 57% dels 570 mil milions hauran de ser pagats tot just en un any. Sens dubte, és una situació si més no incòmoda, que deixa l’AL molt exposada a la fluctuació del mercat financer internacional.

El Banc Mundial registra fins i tot que l’any passat el flux de recursos per a l’Amèrica Llatina va quedar en menys de 34 mil milions: una caiguda del 32%. La major part eren préstecs fets a tres anys, encara que n’hi hagi hagut alguns a cinc anys. L’entrada d’inversió directa continua essent petita: no arriba als 10 mil milions de dòlars.

El Brasil amb 169 mil milions (estimats), Mèxic amb 152 i l’Argentina amb 84 encapçalen la llista dels més endeutats. Els segueixen Veneçuela (35,2), el Perú (26,6), Colòmbia (23,2) i Xile (20,9).

La llista canvia quan es compara el valor del Deute i el Producte Nacional Brut. Aquí, Veneçuela puja al primer lloc, amb un endeutament que representa el 61,1% del seu PNB; la segueixen el Perú, amb el 51,6%, el Brasil amb el 27,3% i l’Argentina amb el 26,8%. Els principals països llatinoamericans només es podran anar equilibrant amb més préstecs a curt termini, ja que no hi ha perspectives d’augmentar substancialment les exportacions i l’obertura econòmica redueix els superàvits comercials.<

Alberto Tamer, del PEMEX