Ser dona negra al Brasil

Benedita da Silva

Quan vaig ser invitada per l’Agenda Llatinoamericana a exposar l’aportació de la dona afrobrasilera a la identitat del nostre continent, em vaig sentir honorada i, al mateix temps, vaig sentir una responsabilitat molt gran en transmetre la forma de pensar d’aquest poble, perquè tinc una forma particular de pensar aquesta identitat.

No és fàcil parlar de la meva gent soferta. Una suscita incomprensions, interpretacions distorsionades, ja que essent dona negra al Brasil d’avui et fan ocupar espais als mitjans de comunicació, en tots els sentits, fins i tot en l’àmbit internacional. Però no perquè et reconeguin un mèrit, ni per contribuir a rescatar la nostra dignitat, la nostra ciutadania...

Ser dona negra al meu país és ser la mare de fills assassinats per grups d’extermini. És ser mare de nens que, en edat encara molt primerenca, es veuen obligats a anar al carrer a treballar per aconseguir alguna cosa per menjar.

Ser dona negra és ser víctima de diverses formes de violència, inclosa la violència sexual –que afecta principalment les dones pobres– i la violència del racisme introjectat en la proposta d’esterilització en massa de dones brasileres, que es dirigeix principalment a les dones negres, com una forma de genocidi de les poblacions pobres, majoritàriament compostes per persones de raça negra.

La manera de ser del poble del continent llatinoamericà reflecteix molt bé els prejudicis del racisme i el sexisme amb els quals es regeixen les nostres relacions socials que, d’altra banda, ens neguem a admetre.

Necessitem sacsejar d’una vegada per totes aquesta falsa “democràcia racial” brasilera que, des de fora, ens fa semblar un país en el qual no hi ha prejudicis racials. Al Brasil existeixen aquests prejudicis i es manifesten en estadístiques que assenyalen la població negra (majoritària al nostre país) com la que ocupa els primers llocs a la fila dels més explotats, tant pel major nombre de desempleats i subempleats, com per la discriminació que pateix pel color, sexe, salaris baixos...

La dona negra, particularment, és víctima d’una triple discriminació: perquè és dona, perquè és negra i perquè és pobra.

Ser dona negra treballadora al meu país és vivenciar històries de discriminació i explotació. És tenir els nostres cossos envaïts, no respectats per la visió masclista i racista de la mulata com a símbol sexual, símbol que tan bé reprodueix la història oficial dels temps de la “senzala”, de la dona esclavitzada sense resistència, i que nega tot un passat de lluita contra l’esclavitud del poble negre.

Però el rescat de la ciutadania i de la dignitat de la nostra gent no trigarà a venir. S’aconsegueix dia a dia en la resistència contra la marginació que se’ns imposa, en el combat contra la pobresa i el racisme, alçant el cap i seguint endavant, adquirint consciència a través de la militància organitzada en els moviments socials...

Una poesia que vaig fer el desembre de 1991, a la qual vaig posar el títol de “Niña”, retrata la realitat dramàtica de les nenes-dones que viuen al carrer, víctimes en potència de la violència quotidiana. La presència d’aquestes nenes als carrers respon a una de les majors violències practicades contra la joventut i les dones d’aquest país, que és la prostitució infantil.