Set actes oficials que van decretar la marginació del Poble Negre al Brasil

David Raimundo Santos

---

Els set actes sobre el quals es reflexiona a continuació intenten provar-nos que els opressors del poble negre van organitzar les lleis i la societat brasilera decretant la seva marginació i la dels seus descendents. Mai hi ha hagut un rebuig així vers altres pobles com els japonesos o els immigrants europeus.

1r La Butlla Papal del 16 de juliol de 1492

En aquesta Butlla (Dum Diversas) al Rei de Portugal Alfons V el papa Nicolau li digué: Nós li concedim, pel present document, amb la nostra Autoritat Apostòlica, ple i lliure permís d'envair, buscar, capturar i subjugar els sarraïns i pagans i qualsevol altre incrèduls i enemics de Crist, on vulgui que estiguin, així com els seus regnes, ducats, comtats, principats i altres propietats... I reduir les seves persones a perpètua esclavitud i apropiar-se i passar el seu ús i gaudi, i els dels seus successors als reis de Portugal a perpetuïtat els dits regnes, ducats, comtats, principats i altres propietats, possessions i béns semblants. El 8 de gener de 1454 aquestes facultats foren esteses a Espanya.

Fonamentats en aquest document, els rei de Portugal i Espanya promogueren una devastació en el continent Àfrica, matant i esclavitzant milions d'habitants. Àfrica era l'únic continent del món que dominava la tecnologia del ferro. Amb aquesta invasió i mortaldat promoguda pels pobles blancs i la subsegüent explotació per part dels colonitzadors, el continent africà va quedar amb les mans i els peus lligats, i així roman encara avui.

El papa Lleó XIII, a la seva encíclica "in Plurimis" adreçada als bisbes brasilers el 5 de maig de 1888, ens transmet la inhumanitat, la crueltat i la mesura de la mortaldat promoguda pels explotadors: Del testimoni d'aquests últims resulta que el nombre dels africans venuts cada any, com a ramats de bestiar no baixa de quatre-cents mil dels quals, prop de la meitat, després de ser colpejats al llarg d'un aspre camí, sucumbeixen, de forma que els viatgers que recorren aquelles regions poden reconèixer el camí que ve marcat per les restes de l'ossam.

Aquest relat de la mortaldat (prop de la meitat, després de ser colpejats al llarg d'un aspre camí, sucumbeixen miserablement) que ens és transmès en aquest document papal ha de clamar honradament en la nostra consciència històrica de defensors de la justícia del Regne de Déu. Tot cristià que tingui sentit de justícia ha de rellegir aquests 500 anys de colonització, a partir de les víctimes d'aquesta catàstrofe colonitzadora.

2n Llei complementària a la Constitució de 1824.

"Per la legislació de l'imperi els negres, no podien assistir a l'escola, ja que eren considerats malalts contagiosos".

Els poderosos de Brasil sabien que l'accés al saber sempre fou un mitjà d'ascens social, econòmic o polític d'un poble. Amb aquest decret els racistes del Brasil tancaren a la població negra als soterranis de la societat. Jurídicament aquest decret va estar en vigor fins 1889, amb la proclamació de la República. En la pràctica, la intenció del decret està vivent fins avui mateix. Per exemple: per què les escoles de la perifèria no tenen, per part del govern, el mateix tractament que les escoles de les ciutats? Com tindrà motivació per estudiar un negre de favela en una escola de pèssima qualitat?

3r Llei de Terres de 1850, núm. 601

Quasi tot el litoral brasiler estava poblat de quilombos.

Estaven formats per negres que de diferents formes, aconseguien la llibertat. Acceptaven blancs, pobres i indis que es volguessin sumar a aquell projecte. Allí vivien una alternativa d'organització social tenint-ho tot en comú. Els excedents de producció eren venuts als blancs de les viles. El sistema adonant-se del creixement de poder econòmic dels negres i que els blancs de l'interior estaven perdent una valuosa ma d'obra per la seva producció, decreten la Llei de Terra. A partir d'aquesta nova llei les terres només podrien ser obtingudes per compra. Així amb la dificultat d'obtenció de terres que serien venudes a un preu molt alt, el treballador lliure hauria de romandre a les hisendes substituint els esclaus.

Amb això l'exèrcit brasiler passà a tenir com a feina el destruir les barraques i les plantacions i retornar els negres a les hisendes dels blancs. L'exèrcit va exercir aquesta tasca fins el 27 d'octubre de 1887, quan un sector solidari amb el poble negre provocà una crisi interna a l'exèrcit i comunicà a l'imperi que ja no admetrà que aquesta organització armada sigui usada per perseguir als negres que van vessar la seva sang defensant el Brasil en la guerra del Paraguai.

La llei de terres no va ser usada contra els immigrants europeus, segons la col•lecció “biblioteca de l'Exèrcit", una considerable porció d'immigrants reberen gratuïtament parcel•les de terra, llavors i diners. Això va provar que la llei de terres tenia un objectiu definit: privar al poble negre la possibilitat de creixement econòmic per mitjà del treball a les terres pròpies i emblanquir el país amb l'entrada massiva d'europeus.

4t La guerra de Paraguai (1864-1870)

Va ser un dels instruments usats pel poder per reduir la població negre del Brasil. Es proclamà que els negres que anessin a lluitar a la guerra, al retornar rebrien la llibertat i els que ja eren lliures rebrien terres. A part d’això, arribava la convocatòria per al fill del terratinent, aquest l'amagava, i en lloc del fill hi enviava 5 ò 10 esclaus.

Abans de la guerra del Paraguai la població negra del Brasil era de 2.500.000 (45% del total de la població brasilera). Després de la guerra la població negra del Brasil es reduí a 1.500.000 persones (15% de la població brasilera).

Durant la guerra l'exèrcit brasiler va col•locar el nostre poble negre al front del combat i va ser gran el nombre de morts. Els pocs negres que sobrevisqueren eren els que sabien fer anar les armes de l' exèrcit. Caixas escriu a l'Emperador mostrant la seva por sobre aquest fet: "a l'ombra d' aquesta guerra, res ens pot lliurar de que aquella immensa esclavitud del Brasil entoni el Crist de la seva divinament i humanament llegítima llibertat i es desencadeni una guerra interna com a Haití, de negres contra blancs que sempre ha amenaçat a Brasil i desaparegui d'ella l'escassíssima i diminuta part blanca d'avui”.

5e Llei del ventre lliure (1871)

Aquesta llei és ensenyada fins avui a les escoles com una llei bona: "tots els nens que naixessin a partir d'aquella data, naixerien lliures". A la pràctica, aquesta llei separava els nens dels seus pares, destruint així la família negra. El govern va obrir una casa per acollir aquestes criatures. De cada 100 criatures que hi entraven 80 morien abans de completar un any d'edat. L' objectiu d'aquesta llei fou el de treure als amos de les finques l'obligació de criar els nostres fills negres, ja que amb 12 anys d'edat els nens sortien cap als quilombos a la recerca de la llibertat negada a les instal•lacions de les finques. Amb aquesta llei sorgiren els primers menors abandonats de Brasil. A quasi totes les Esglésies de Brasil els pares van tocar les campanes aplaudint la promulgació d'aquesta llei.

6e Llei del sexagenari (1885)

També aquesta llei és ensenyada a les escoles com si fos un premi del "bon cor" del senyor vers l'esclau que havia treballat molt. En realitat fou la forma més eficient que trobaren els opressors per despatxar els avis malalts i impossibilitats per continuar produint riquesa pels seus amos. Així van aparèixer als carrers del Brasil els primers captaires.

7e Decret 528, de les migracions europees (1890)

Amb la pujada al poder del partit republicà, la industrialització del país va passar a ser un punt clau. La indústria necessita fonamentalment dues coses: primeres matèries i mà d'obra. Al Brasil la primera matèria no era problema. La mà d'obra, a cop d’ull tampoc seria problema, ja que hi havia el poble negre. Però la mà d'obra passà a ser problema quan el govern descobrí que si el negre ocupava els llocs de treball a les indústries, sorgiria una classe mitja poderosa i posaria en perill el procés d'emblanquiment del país. La solució que es va trobar fou el decret dels 28 de juny de 1890 de reobertura del país a les migracions europees amb l’ especificació que negres i asiàtics només podien entrar al país amb autorització del Congrés.

Aquesta nova remesa d'europeus ocupà els llocs de treball a les naixents indústries de Sao Paulo. Així, una vegada més, els europeus pobres van ser fets servir per marginar el nostre poble negre.

Aquests 7 actes oficials són tot just una petita mostra dels més de 500 anys d'opressió i mortaldat a què el poble negre fou sotmès a les terres brasileres. Ens podríem preguntar:

- Quina fou l' acció crítica de l'Església en front de cada un d'aquests actes?

- Com tractà l'Església als pocs sacerdots i laics que van pendre una postura crítica davant d' aquelles injustícies?

- Què puc fer jo, juntament amb la meva comunitat, per ajudar a la recuperació de la consciència històrica i dels drets del poble negre?