Frei Betto

En els evangelis, Jesús ens ensenya a estar atents als signes dels temps i a discernir-los ( Lc 12,54-56; Mateu 24,32). És el que avui anomenem anàlisi de conjuntura, de la realitat present. Tot i que n'hi ha que insisteixen, erròniament, que els evangelis no tenen res a veure amb la política, a l'inici de la seva narració Lluc contextualitza políticament la missió de Jesús (Lc 3,1-2 ).

Al llarg de la seva història, la nostra Pàtria Gran – Amèrica Llatina i el Carib – ha viscut cicles de característiques semblants a diversos països. Si prenem com a base la dècada de 1960 trobem un cicle de dictadures militars que es prolonga durant la dècada de 1970 (Brasil, 1964-1985; Nicaragua, 1934-1979; Paraguai, 1954-1989; Bolívia, 1964-1982; -1990; Argentina, 1966-1973 i 1976-1983; Uruguai, 1973-1985; Haití, 1957-1986; etc.).

A la dècada de 1980, va començar un cicle de redemocratització, com la fi de la dictadura al Brasil (1985) i a diversos altres països. La dècada de 1990 va estar marcada per un cicle de governs messiànics neoliberals i corruptes (Collor al Brasil, 1990-1992; Menem a Argentina, 1989-1999; Fujimori al Perú, 1990-2000; Garcia Meza a Bolívia, 1980; a Veneçuela, 1969-1974 i 1994-1999; Patricio Aylwin a Xile, 1990-1994; etc.). A la dècada de 2000 vam tenir un cicle de governs progressistes (Lula i Dilma al Brasil, 2003-2016; Chávez a Veneçuela, 2000-2006; Lugo al Paraguai, 2008-2012; Mujica a l'Uruguai, 2005-2010; Funes a El Salvador, 2009-2014, etc.).

A la dècada del 2010 va tornar el cicle de governs autoritaris (Bolsonaro al Brasil, 2018-2022; Duque a Colòmbia, 2018-2022; Giammattei a Guatemala, 2020- ; Hernández a Honduras, 2014-2022, etc). Ara, en aquesta dècada de 2020, hi ha un cicle de ressorgiment de governs progressistes (Lula al Brasil, 2022; Fernández a Argentina, 2019; Boric a Xile, 2022; Petro a Colòmbia, 2022; etc.).

És innegable que dins dels nostres països s'aguditzen les contradiccions. S'aprecien, per una banda, senyals inquietants que ens exigeixen actituds urgents i, de l'altra, senyals d'esperança i d'alliberament.

Comencem pels desafiaments:

1) L'emergència d'una dreta organitzada i agressivament activa. El món està hegemonitzat pel capitalisme. Es pot qualificar la nostra era com el “capitalocè”, l'era de predomini del capital sobre tots els drets humans. A causa del pes de la Xina en el comerç internacional, la florida de “primaveres democràtiques” (París, Egipte, Tunísia, etc.) i la presa de possessió de governs democraticopopulars, especialment a l'Amèrica Llatina i el Carib, la dreta ha començat a estar més activa, defensar dictadures sense cap escrúpol, negar la ciència i fer apologia de l'ús de les armes.

2) L'ús excessiu de les xarxes digital com a canals de disseminació de notícies falses ( fake news ). Les xarxes digitals afavoreixen el narcicisme i l'individualisme. A les bombolles identitàries predomina la postveritat: la versió s'imposa al fet i el negacionisme rebutja el diàleg.

3) El ressorgiment del fonamentalisme religiós i la seva articulació amb l'extrema dreta i l'autocràcia bel·licista. La religió és el substrat cultural més elemental, i parla més a l'emoció que a la raó. La dreta ha sabut apropiar-se aquest valor arrelat en els sentiments populars que l'esquerra va omplir de prejudicis. En nom de Déu es justifiquen violències i crims horribles.

4) L'agreujament de la desigualtat social, la fam i la inseguretat alimentària, i la precarització o “uberització” del treball. L'apropiació de la riquesa per una minoria és afavorida pels oligopolis i la submissió dels Estats al capital financer. La fam crònica afecta gairebé mil milions de persones, i el triple d'aquesta xifra pateix inseguretat alimentària. Després del final de l'amenaça comunista, el capitalisme ja no necessita fer concessions a la classe treballadora. La sobreexplotació es recolza en les innovacions tecnològiques que aparten l'ésser humà del protagonisme productiu.

Com a senyals d'esperança podem advertir:

1) El ressorgiment de governs democraticopopulars identificats amb les causes dels pobres i els exclosos. Com hem vist abans, en aquesta dècada del 2020 hi ha senyals evidents, especialment a l'Amèrica Llatina i el Carib, de països governats per forces progressistes. Alhora, s'ha produït una reescalfament de la guerra freda entre les potències occidentals i orientals.

2) L'enfortiment dels moviments identitaris (negres, dones, LGTBQI+, indígenes, etc.). Creix el nombre de sectors poblacionals organitzats sobre la base de les arrels ètniques i les diversitats sexuals, de gènere o religioses. En veure's amenaçats, el racisme i el patriarcalisme incrementen la violència: es multipliquen els feminicidis i els crims fruit de prejudicis o discriminacions.

3) La prioritat de la causa socioambiental. Liderat per la veu autoritzada del papa Francesc, el moviment de defensa socioambiental ha fet sonar l'alarma de la destrucció imminent del nostre planeta, de l'escalfament global, de les catàstrofes ambientals i del desemparament de grans contingents de pobres afectats per la crisi climàtica.

4) La valorització dels pobles originaris. Arreu del món els indígenes recuperen l'autoestima i s'organitzen en defensa dels seus territoris, cultures, tradicions religioses i, per tant, de la protecció dels boscos i de les reserves d'aigua.

Davant d'aquests signes, hem d'aprofundir en les causes i les conseqüències. Aquesta és una tasca important de les nostres Comunitats Eclesials de Base, sindicats, moviments socials, ONG i tots els espais on es formen militants de la utopia llibertària.

Tot i que no participem a la collita, és imprescindible la nostra disposició a morir com a llavors!