SIMÓN BOLÍVAR, PARE DE LA PÀTRIA GRAN

Va néixer a Caracas el 24 de juliol de 1783. Ben aviat es va quedar sense pares; Hipólita, una esclava negra, el crià. El seu preceptor el posà en contacte amb les idees que aleshores revolucionaven el món: els ideals d'igualtat, llibertat i fraternitat. Després d'una estada a diferents països, torna a la seva pàtria l'1 de gener de 1807, i participa activament en la preparació de la lluita contra Espanya. El 19 d'abril de 1810 s'instaura a Caracas la Junta Revolucionària, i Bolívar rep el grau de coronel i és nomenat ambaixador a Anglaterra. El 5 de juliol de 1811 passa a ser comandant de Puerto Cabello. Però els espanyols van saber utilitzar les diferencies entre els patriotes i els "llaneros" i prengueren novament el poder.

Bolívar arriba a Nova Granada. Amb l'ajuda dels patriotes locals envaeix Veneçuela el maig de 1813. El 15 de juliol declara la guerra a Espanya. EI 17 d'agost allibera Caracas, on la població el proclama capità general i li atorga el títol de "El Libertador". Això no obstant, poc temps després, davant de l'empenta dels "llaneros", es veu obligat a abandonar la capital i torna a Nova Granada. Els espanyols ocupen ràpidament Veneçuela i Nova Granada, per la qual cosa fuig a Jamaica, i després a Haití.

El 1817, amb l'ajut del president Petion d'Haití, aconsegueix d'establir-se a Angostura (avui Ciudad Bolívar), a la vora de l'Orinoco, on els espanyols no l'esperaven. Allí se les empesca per concertar una aliança amb el nou cap dels "llaneros", José Antonio Páez, fet que aconsegueix donar un canvi total a favor dels patriotes. "El Libertador" comprèn el motiu de la lluita dels camperols i decreta que tots obtindran terra, amb la qual cosa aconsegueix que facin seva la lluita d'alliberament.

L' agost de 1819 emprèn una maniobra heroica: travessa els Andes i apareix a prop de Bogotà. El 7 d' agost assoleix una brillant victòria sobre els espanyols a Boyacá. Al cap de tres dies allibera Bogotà i, poc temps després, tota Nova Granada. Torna, triomfant, a Angostura, on el Congrés que ell reuneix crea la Nova República de Colòmbia, formada per Veneçuela i Nova Granada. Davant del Congrés de Colòmbia demana la confirmació dels seus decrets sobre l'abolició de l'esclavatge i la concessió de terra als "llaneros". L' any 1821 obté la derrota decisiva dels espanyols a prop de Caracas, a la localitat de Carabobo. En prova d' agraïment, el Congrés el nomena president de la Gran Colòmbia.

El 24 de maig de 1822, prop del volcà Pichincha, a Equador, el general Sucre derrota els espanyols. Quito i Guayaquil són alliberats. Bolívar viatja a Equador i aquest país s'uneix a la Gran Colòmbia. I ja pensa en el Perú. Juntament amb Sucre, empren aquesta tasca. El 6 d'agost de 1824 Sucre derrota els espanyols a Junín. El 5 de desembre Bolívar allibera Lima. Allà s'adonà que el Congrés de Colòmbia l'havia apartat del comandament. El 9 de desembre Sucre obté la victòria d'Ayacucho. A principis del 1826 es lliura la guarnició del Callao. Així tot el Continent queda lliure de la dominació espanyola. Només queden les illes de Puerto Rico i Cuba. "El Libertador" vol organitzar un exercit per aconseguir-ho, però el temor als EUA es comença a sentir, i impedeix de dur a terme el seu somni. Per això diu: "Els EUA semblen destinats per la providència a omplir l’Amèrica Llatina de misèries en nom de la Llibertat... Els EUA són alhora el pitjor i els més forts de tots" .

L'Alt Perú el va convèncer de la necessitat de crear una altra República, que va rebre el seu nom. En nomena Sucre governador. Els homes de les colònies van lluitar units per la independència. Això no obstant, després de la victòria van prevaldre els interessos localistes, es va deixar sentir la manca de relacions econòmiques entre els diferents països alliberats, de manera que quedés garantida la unitat. La nit del 25 de setembre de 1828 hi va haver un complot en que hom intentà d'acabar amb la vida de Bolívar. Encara que no va reeixir, va servir perquè "El Libertador" prengués consciència de la realitat. Hi havia forces poderoses que pretenien destruir el seu somni, la Gran Colòmbia. I en primer lloc se separà Veneçuela; després assassinaren Sucre, aviat l'abandonà Equador...

Enmig d'aquest panorama, Bolívar va caure malalt físicament i moralment. El 1830 rebutjà el càrrec de President i intentà abandonar Colòmbia. Però mor abans d'aconseguir-ho. Va morir pobre i abandonat de quasi tothom. Com sol succeir als qui tracten de ser fidels a somnis grans i bells, que no caben en ànimes mesquines.

Malgrat que a Amèrica hom ret un cert culte a Bolívar, els seus ideals no tenen gaires seguidors, perquè topen amb els interessos dels que volen dominar aquells pobles. I sobretot perquè els qui dirigeixen els destins polítics d’Amèrica Llatina es dediquen a servir el poderós del Nord, o tenen por de no obtenir les seves benediccions si treballen assíduament per la unitat dels seus Pobles, fins ara empobrits i dominats. Cada dia es fa més necessari que l'esperit de Bolívar s'escampi sobre els pobres del Continent, a l'alliberament dels quals ell dedicà les seves energies. Avui, com ahir, la llibertat no és cap regal, sinó una conquesta que passa necessàriament per la unitat dels oprimits.