Roger Maicas Soler

Avui el capitalisme neoliberal, arrogant i excloent, ha assumit la comunicació gairebé totalment.

Qui té el capital té la comunicació, la manipula, l’explota i la distorsiona.

Pere Casaldàliga

Vaig sentir el terme terrorisme mediàtic per primer cop en un mitjà de comunicació cubà, i, tot i que és cert que pot sonar molt contundent, em va semblar interessant per descriure la desinformació que vivim actualment i que està en auge amb les noves tecnologies. Precisament en relació amb Cuba, cal dir que a mitjan juliol del 2021 un grup de mercenaris van provocar una sèrie de protestes al país. Aquestes protestes ràpidament van tenir un gran ressò internacional, Cuba va ser portada als diaris i a les notícies, i el terrorisme mediàtic i el bloqueig econòmic van ser les eines perfectes per fer augmentar encara més la desinformació sobre la revolució cubana i el seu model polític. Era el moment perfecte per tal que alguns mitjans de comunicació tornessin a atacar sense cap mena d’argument contrastat el socialisme cubà, la seva avantguarda i els seus líders. Es buscava instaurar un dogma: el capitalisme és el promotor de la riquesa i la llibertat, mentre que qualsevol sistema alternatiu que utilitzi l’organització dels treballadors com a mètode de transformació de la societat per avançar cap a la justícia social és el promotor de la misèria i la repressió. Poc ens han explicat la majoria de mitjans amb gran ressò mediàtic els èxits impressionants del poble cubà; per exemple, les seves brigades mèdiques han salvat milers de vides a les zones més recòndites del planeta, on la pobresa, la desnutrició i la falta de sistema sanitari públic i gratuït (provocats en gran part per la ingerència i el neocolonialisme europeus) s’han convertit en la norma i no en l’excepció. També podria mencionar la seva persistència ideològica després de 62 anys de bloqueig econòmic criminal, que, segons dades de l’Havana, ha provocat una pèrdua de 9.100 milions de dòlars en el context d’una pandèmia mundial que ha fet trontollar fins i tot els sistemes sanitaris dels països més “desenvolupats”.

Una altra víctima de la desinformació seria Nicaragua, on durant el mes de novembre del 2021 es van celebrar eleccions presidencials enmig d’una altra onada de desinformació que buscava treure legitimitat al govern sandinista, liderat per Daniel Ortega, que va aconseguir un immens suport popular, amb un 75% dels vots i unes proporcions de participació que deixen en ridícul les “democràcies” europees. Aquesta onada s’afegeix a la que el país havia viscut durant la primavera del 2018, on van sorgir diversos grups d’extrema dreta que buscaven derrocar el govern vigent mitjançant mètodes que recordaven al cop d’estat de Bolívia, però amb la diferència que tradicionalment l’exèrcit bolivià ha estat més arrelat al sector conservador que no pas l’exèrcit nicaragüenc. Entre protestes violentes i en un clima social turbulent, la resposta del govern, a la recerca de la pau i la reconciliació, va ser instaurar una taula de diàleg i aplicar l’amnistia a tots els afectats per processos judicials. Quina va ser la reacció de certs mitjans internacionals en relació amb aquestes mesures? Seguir amb la desinformació, instrumentalitzar els drets humans amb criteris exclusivament partidistes.

Una altra aberració mediàtica es va produir en silenciar la Marcha por la Patria de Bolivia, en què més d’un milió i mig de simpatitzants del Movimiento al Socialismo (MAS) van marxar pel país, encapçalats per Evo Morales i Luis Arce, amb l’objectiu de demostrar el seu compromís amb la pau, la democràcia i la justícia social i condemnar el colpisme viscut l’any 2019. Quan Evo Morales va ser investit, a principis del 2006, va ser l’oportunitat perfecta per tal que les classes populars accedissin al poder i deixessin enrere el racisme institucional d’anys anteriors.

Això, juntament amb la victòria posterior del FSLN a Nicaragua, la presidència de Lula da Silva al Brasil, la d’Hugo Chávez a Veneçuela i la persistència a Cuba, entre altres exemples, plantejava un nou horitzó que deixava enrere el fracàs de les mesures econòmiques conservadores i neoliberals, que havien provocat crisis com la de l’Equador, a finals dels anys noranta, amb conseqüències molt greus, com la dolarització de l’economia i l’èxode migratori massiu cap als Estats Units i cap a països europeus, principalment Espanya i Itàlia.

Aquest panorama polític, que mostrava una tendència clara cap a l’esquerra, va permetre l’ascens d’Evo Morales, amb una característica que cal remarcar: per fi, després de tants anys de lluita, un indígena accedia al poder, una persona que, lluny de l’elit política del país, coneixia com ningú les necessitats urgents del poble bolivià, cosa que va permetre instaurar una economia popular, que garantís els drets bàsics de tot ésser humà: educació, salut, alimentació…

Després de tretze anys, durant els quals es van promoure tota mena de mesures econòmiques, polítiques i socials en benefici de les classes populars, l’any 2019 l’Organització 3 dels Estats Americans (OEA), controlada pels Estats Units i amb seu a Washington, va presentar una auditoria on exposava una sèrie “d’irregularitats” en el procés electoral, cosa que va ser el detonant d’una altra campanya d’assetjament a les institucions bolivianes, així com un altre procés de desinformació. El resultat va ser un cop d’estat que va culminar amb l’autoproclamació de Jeanine Añez, que, sense cap mena de suport electoral, va ser reconeguda immediatament com a presidenta de Bolívia pels Estats Units. No era estrany, ja que havia sigut la mateixa OEA la que havia coordinat i organitzat aquest cop d’estat contra la democràcia boliviana, però, sens dubte, era un altre exemple que l’imperialisme no dubta a utilitzar els mètodes que calguin per forçar la sortida dels seus contrincants polítics. Mentrestant, mitjans de comunicació estatunidencs no dubtaven a celebrar el cop d’estat i parlaven del “triomf” de la democràcia i la llibertat. Cal mencionar que a principis de l’any 2021 Jeanine Añez va ser detinguda i investigada per delictes de sedició i conspiració, entre d’altres, i posada en mans de la justícia.

Un altre cas que crec que és important mencionar és l’ascens de Nayib Bukele a la presidència d’El Salvador, que el setembre del 2021 va ser el primer país del món a adoptar el bitcoin com a moneda de curs legal. En un país amb una tecnologia poc desenvolupada, on la població no té coneixements sobre el funcionament de les criptodivises, Nayib Bukele no va tenir cap altra idea que jugar a la loteria amb tota una nació. De fet, la mesura va anar més enllà: la presidència d’El Salvador va decidir comprar bitcoins amb el pressupost de l’Estat, i en el moment en què escric aquest article, ja ha invertit més de 70 milions de dòlars en la moneda digital. Conseqüències? La caiguda del bitcoin ha provocat pèrdues immenses del pressupost públic. Que aquest fracàs ens serveixi d’exemple per tal de no utilitzar l’especulació per enriquir un govern.

Quin paper hi podem tenir els joves?

Aquest article l’escric amb la visió d’un adolescent, i crec que els joves tenim un paper clau en la lluita per la desinformació, ja que som els que ens hem criat en una societat ja tecnologitzada. Cal dir que hi ha molts mitjans de comunicació que fan una feina excepcional, i que aquest article no va dirigit a atacar-ne cap de concret. Dit això, és el nostre deure organitzar mitjans alternatius i populars que proporcionin informació verídica, per tal que els mitjans que pretenguin distorsionar la informació topin amb una joventut formada i revolucionària. Així doncs, la desinformació o el terrorisme mediàtic s’ha convertit en un dels mètodes preferits de l’imperialisme en la seva intenció de derrocar els governs que es  neguen a subordinar-se a l’autoritat i la misèria de l’invasor, però els pobles, en un acte de sobirania i resiliència, demostren cada cop més la seva valentia i capacitat per enfrontar i desmentir les notícies falses difoses, organitzant mitjans alternatius o simplement aïllant les grans corporacions.

Mentre escrivia aquest article, va esclatar el conflicte entre Rússia i Ucraïna, en què la   desinformació es va convertir en la norma.