SOLIDARITAT AMB EL POBLE PALESTÍ

Jordi Pujadas Ribalta

---

Fa anys que la violència a Palestina és insostenible i cada dia que passa el diàleg - tan necessari- es fa més difícil. Els sectors més radicals s’han anat fent forts.

Per una banda, l’estat israelià militaritzat amb un exèrcit potentment armat que reprimeix un poble, que defensa unes colònies i que va ocupant més i més territoris. Per l’altra, una població palestina en la misèria, desesperada, desplaçada, agredida i humiliada que busca solucions en la pròpia immolació dels seus fills, que ataquen quan poden i on poden, amb els seus cossos carregats d’explosius. Després, les seves famílies són víctimes de la venjança i d’aquesta manera l’espiral de violència es va fent més i més gran. Semblaria que un poble que ha patit tant com el jueu hauria de ser més sensible a no fer patir. Però els palestins no poden permetre que se’ls imposi una solució injusta.

Hem de donar suport al poble palestí i a aquells punts de vista israelians que sí volen el diàleg i que treballen per la pau des de l’entesa. Repassant la història recent podem veure que s’han fet moltes passes en favor de la pau, cedint per a que el altres cedeixin. No és fàcil pels jueus. Només hem de recordar Isaac Rabin que va ser assasinat des del fanatisme conservador i ultraortodox jueu que l’acusaven de traïdor. No és fàcil pels palestins. L’autoritat d’Arafat és questionada per sectors radicals i fonamentalistes que trenquen els intents de treva.

Qualsevol solució ha de tenir en compte les causes que han generat i mantenen el conflicte: possessió i domini d’uns territoris, propietat dels recursos (aquí l’escassa aigua adquireix una importància cabdal), odis generats per injustícies i morts. Lluita per la terra, per l’aigua, per l’habitatge, per existir. Pobles que estan compartint proximitat territorial amb visions diferents de la vida, amb formes de vida diferents, amb diferents plantejaments a l’hora de gestionar els recursos. Amb la religió alguns pretenen tenir fidelitats cegues i volen justificar l’injustificable, i el primer que fan és incomplir les escriptures amb les quals diuen basar-se.

Les mostres de solidaritat han d’ajudar a buscar l’entesa amb la paraula i les regles democràtiques com a eina, amb els drets humans com a referent i la justícia i la pau com a gran objectiu. Treballem per a que a l’Orient Mitjà sigui possible un altre món i que la vella ciutat de Jerusalem -fent honor al seu nom- esdevingui definitivament La ciutat de la Pau.

BREU CRONOLOGIA DEL CONFLICTE.

70 dC – 132 dC Les legions romanes destrueixen Jerusalem i el seu temple. Deportació de la població jueva de les terres palestines.

636 Comença la islamització de la població de Palestina .

1897 Primer congrés sionista que propugna el retorn dels jueus escampats pel món a Palestina i la creació d’un gran Estat. Impulsa les migracions de jueus a Palestina.

1916 Iniciada la Primer Guerra Mundial els francesos i els britànics es reparteixen l’Orient Mitjà ocupat pels turcs. La Gran Bretanya obtindrà el comandament de Palestina l’any 1922.

1928 Jordània aconsegueix la independència. A Palestina esdevenen els primers incidents greus entre àrabs i jueus, amb 299 morts.

1935 Arriben a Palestina milers de jueus alemanys fugint de les lleis antisemites dictades per Hitler, establint-se a Palestina.

1947 Gran Bretanya vol deixar el comandament de Palestina i la ONU vota la partició de les terres.

1948 Proclamació de la independència d’Israel. Guerra entre àrabs i jueus.

1987 Augment de colònies i assentaments jueus. Comença la primera intifada: milers de joves llençant pedres contra un dels exèrcits més ben preparat del món.

1990 Migració massiva de jueus de la Unió Soviètica cap Israel.

1992 Els laboristes guanyen les eleccions a Israel i Clinton esdevé president dels EUA.

1994 Arafat retorna a Palestina i esdevé president de la Autoritat Nacional Palestina. Premi Nobel per a Rabin, Peres i Arafat.

1995 El president del Govern israelià Yitzhak Rabin és assassinat per un radical jueu.

2000 Inici de la segona intifada, després d’una provocació de Sharon a l’Esplanada de les Mesquites.

2001 El conservador Sharon guanya les eleccions. Assassinats de dirigents palestins i violència contra població civil. Israel no accepta que s’equipari el sionisme amb racisme, genocidi i apartheid contra els palestins.

2002. Espiral de violència amb increment d’atacs suicides palestins. L'Exèrcit posa setge al quarter general d'Arafat a Ramal•la. Els palestins demanen del desplegament de tropes internacionals, el govern d’Israel s’hi oposa.

2003: Israel intensifica les incursions a Palestina i les accions contra la població civil, aprofitant que l’atenció internacional està centrada a Iraq. Mapa de Ruta que contempla la formació d’un estat palestí el 2005, amb un territori molt fragmentat i una sobirania molt limitada.