Ivone Gebara

Podem eliminar la violència present a la vida, i de la vida humana en particular? Era el punt del meu article anterior. Sí, podem crear petites comunitats d’amics/gues per parlar de les nostres vides i tries, amb l’atenció sempre posada en la realitat de l’ésser interior connectat amb els altres. Qualsevol gest que fem, política que proposem, devoció que tinguem és sempre contingent i té conseqüències pel present i el futur. Estem convidats/des a desprendre’ns de concepcions fixes de justícia i injustícia i adonar-nos-en que el pastís social no es fa només amb la meva farina o la meva mantega, sinó amb vàries. Per viure millor col·lectivament, estem convidats/des a educarnos en la complexitat de la vida i familiaritzar-nos amb la nostra impotència per eliminar totes les injustícies i violències del nostre món.
Alguns diran que en aquest text desenvolupo una posició relativista. Jo diria que només és una posició davant la vida tal i com se’ns presenta avui. Altres diran que fujo de la tradició cristiana que afirma la victòria final del bé sobre el mal. Jo diria que estic convençuda que, a vegades, el bé comú i el bé individual semblen vèncer en
determinades situacions i en altres la tragèdia de la destrucció dels uns als altres sembla ocupar la primera pàgina del nostre temps. Així que no sabem tot allò que succeeix en el joc de la vida, però hem de preparar-nos per reprendre una i altra vegada els camins de l’amor als altres com a nosaltres mateixos/es. Aquest és un criteri que
la saviesa humana, inclosa l’ètica de l’Evangeli de Jesús, ens convida a acollir.
Així doncs, proposo una aventura cognitiva per comprendre el funcionament de la força vital i de la violència que ens habiten i sempre ens han habitat. Fou la violència reconeguda com a camí cap al bé pel poble que va crucificar
Jesús de Natzaret i després el proclamà diví. Fou la violència que matà i mata cristians, jueus, musulmans, budistes, candomblecistes, agnòstics i ateus i després els declara herois i heroïnes de la pàtria. És la violència que mata els boscos i els seus habitants, la que crea subpersones dependents dels qui, socialment, es creuen persones. És la violència la que produeix les moltes contradiccions que ens habiten i de les que no volem sortir-ne. Finalment, som aquesta contradicció viva, la desproporció entre el que pensem i el que fem, som també l’acusació que
dirigim uns contra altres, aquesta necessitat de ser innocents i els altres culpables. Ens apropiem de la lògica dels imperis, dels dominadors, dels que són jutges en causa pròpia i, amb algunes diferències, la fem també nostra reproduint-la de moltes maneres.
El repte és intentar sortir d’aquesta lògica de forma contínua i renovada ja que ens hi acomodem com a un destí. Per això, ens convidem mútuament a buscar més a fons en la terra humana que som. A cavar, a cavar una i altra vegada per trobar la humanitat, el fil d’aigua que pugui nodrir la nostra terra assedegada de tendresa i solidaritat.
Aquesta és una invitació que la barreja de la vida ens fa avui per sortir de les moltes il·lusions i ràbies que ens habiten. En el fons sabem que som convidats a lliurar els excessos de vida, els excessos de tenir i de poder perquè altres puguin viure amb dignitat i tinguem alguna cosa semblant a la “vida en abundància”.