Ésser negre a l’Amèrica Llatina

Jean Bertrand Aristide

Per a l’Agenda Llatinoamericana ’94

El 1518, segons referències documentals, el primer vaixell negrer va arribar al Nou Món, a la costa oriental d’Haití. Tres segles i mig més tard, el 1873, es va desembarcar a Cuba l’últim carregament. En el més gegantí trasllat coercitiu de la història humana, deu milions de negres van ser arrancats del seu continent pels pirates de la costa occidental d’Àfrica, encadenats i subjectes al llarg viatge trasatlàntic.

Així van arribar els avantpassats a l’infern de l’esclavitud. Van venir del mar, de tots els mars. I quan ens submergim en les nostres experiències i en els coneixements que hem acumulat, per tal de proposar i transmetre una nova manera de percebre i de mobilitzar les nostres societats, el nostre ésser vibra, i l’arrel de la nostra sensibilitat ètnica i l’especificitat històrica reneix i es recrea, enriquint la dona i l’home universal.

Nascuts en condicions d’excessiva pressió, els pobles del Carib i d’Amèrica porten a la història humana una panòplia d’innovacions, d’exemples de superació i de realització del nostre ésser. Vam arribar fins aquí com objectes de la història, per servir de graons cap a la grandesa d’altres. Ens varen imaginar salvatges, serfs, 36 mesos, esclaus, peons encasellats, sense lletra, colonitzats, gent sense raó... Quants noms ens van posar en la seva ciència i antropologia de l’exclusió i de l’opressió. Per això, durant els cent primers anys, després de l’arribada de Cristòfol Colom, en van matar més de 90.000.000 dels nostres.

I pacientment vam anar inventant fórmules de renaixement. Ens vam fer assilvestrats, ens vam fer insurgents, ens vam fer guerrillers, ens vam fer revolucionaris, ens vam fer independents, ens vam fer refugiats. I sempre vam anar avançant, apareixent cada dia amb tota la nostra càrrega històrica, reapareixent on menys ens esperaven.

El camí de la llibertat es construeix, extraient constantment del més remot de les nostres històries particulars, noves estratègies de victòria. És la negació del ser salvatge que se’ns volia imposar, la negació del captiu que creien que érem, del peó encasellat que reclama el seu projecte de societat, de l’analfabet que donava esplendor a la seva cultura, del colonitzat que donava existència a imperis. I la millor proba d’aquesta negació tantes vegades secular, és la ineludible necessitat que van tenir de produir cadenes per tal de contenir la nostra força de protesta, la necessitat de monopolitzar tota la terra per inventar el peonatge, les barreres a la comunicació que els calia per fabricar els analfabets, la necessitat d’aixecar exèrcits d’ocupació per tal d’assentar les seves dictadures.

La nostra negativa de viure en l’esclavatge no és altra cosa que una lluita eterna de la vida contra la mort. Una negativa que ens defineix a cadascun dels oprimits, que ens vincula amb la llibertat i ens obliga a buscar-la fins i tot quan hem de transitar per la mort.

Perquè no ens sabem tancar dins dels nostres límits físics. Les urgències del nostre ésser, la realització i la materialització d’aquest ésser fet de la precipitació de les nostres experiències del poble, ens condueixen cada dia a buscar aquesta dimensió de l’invisible, aquesta dimensió dels valors eterns de justícia, llibertat, dignitat, respecte i amor.

Quan s’atura al nostre camí l’horrible mort física, amb valor i coratge l’abracem, feliços de viure i de sobreviure a través d’aquesta dimensió invisible. Aquesta capacitat d’esposar allò invisible, en llenguatge teològic o en llenguatge cristià, és justament la riquesa infinita del ser, d’un ser que no pot viure fora de la transcendència, de la superació d’un mateix.

Per tal que la nostra petita persona individual pugui assolir aquest espai de transcendència, li cal sumar-se al ser col.lectiu dels nostres pobles i del poble de Déu en el seu esdevenir. Siguin els que siguin els rigors de la vida, els mecanismes de sobrevivència es construeixen en l’intercanvi d’experiències i en la transparència.

L’ésser col.lectiu de les nostres nacions neix i es manifesta en la resistència, en la resistència solidària. Així, a poc a poc vam anar teixint llaços, construint el contracte social que ens uneix, fent viables el sorgiment i la cristal.lització dels valors morals de dignitat, de respecte, de justícia, de llibertat i d’amor.

Ara bé, el problema dels nostres pobles caribenys, llatinoamericans i de tots els pobles de la nostra Amèrica, consisteix a plasmar aquests valors en les institucions socials i administrar les societats de manera que no s’apartin d’aquests ideals que venim traginant des que vam trepitjar terra americana o des de la famosa trobada de dos o tres móns.

La nostra història de pobles oprimits és la història de la viabilitat de l’impossible. Des de 1492, hem concebut la possibilitat de viure en un món de llibertat, creat a partir del nostre ser lliure. Però aquest ser lliure, només existia al món mental. I és aquesta producció de la imaginació la que ens entestem a materialitzar.

Enriquits per l’esforç de segles de negació de l’opressió, estem derrotant amb la resistència col.lectiva, tot l’aparell estatal que intenta cohibir els anhels més senzills. I quins altres testimonis els puc oferir, a part d’aquests dinou mesos d’existència heroica del poble haitià, doblats pels dinou mesos de solidaritat generosa de les nacions americanes.