Temptacions d’avui

Pere Casaldàliga

S ospito que avui dia la gran temptació triple (com les tres temptacions de Jesús) pugui ser:

• renunciar a la memòria

• renunciar a la creu

• renunciar a la utopia.

Teologalment parlant, renunciar a la memòria seria renunciar a la fe. Renunciar a la creu seria renunciar a l’amor. I renunciar a la utopia seria renunciar a l’esperança.

a)Sota el subterfugi de la pau, es demana als nostres pobles que oblidin la tortura, la mortaldat, la colonització, i fins i tot la fam i la misèria. Sovint, la “amnistia” oficial es redueix a una “amnèsia” oficial i a una sarcàstica impunitat. Ja sabem com tots els imperis conquistadors han insistit a destruir la memòria dels pobles subjugats.

Referint-se a l’Amèrica nostra, deia un escriptor: “Amèrica Llatina té futur si oblida el passat”. Nosaltres diem tot el contrari. Només recordant molt bé el nostre passat i les seves causes i la seva sang i els seus màrtirs i els seus botxins podrem assegurar a aquesta Pàtria Gran un bon futur.

b) La postmodernitat proclama el benestar, la societat del benestar, com l’ideal de la societat humana. Un benestar que a instància concreta i radicalment egoista es redueix a viure segons el moment i l’instint. Per altra banda, en el món sencer i sense apel•lar a la postmodernitat, tots volem legítimament un cert benestar mínim. El benestar màxim és allò que Déu vol per a tots i totes i per a tots els pobles en el temps i en el més enllà. El Regne, no seria el somni de benestar que Déu ens desitja?

Jo sento que últimament, i també entre nosaltres en certes teologies i propostes espirituals, s’insisteix molt en la gratuïtat, en l’equilibri serè de l’ànima i el cos, l’oci, l’autoestima, fins i tot la tolerància decretada por l’ONU com a consigna mundial per a l’any 1995... Totes aquestes propostes, ben condimentades amb la sal de l’evangeli, serien més que acceptables. És possible que en les últimes dècades d’acèrrima militància i a través de segles d’una espiritualitat encarada hàgim oblidat la serenitat, la mateixa gratuïtat, l’alegria de viure. Però em temo que molts estiguin arribant a canonitzar una espècie “d’hedonisme evangèlic” i aquí Sant Pau ja condemnaria la negació de la creu.

c) Estem tips de sentir, i de repetir també que les utopies han caigut a terra. (Per això mateix, potser, hem entrat en aquesta “topia” mesquina del mercat total). Se’ns vol convèncer que ja hem arribat al súmmum de la història. Encara més; els senyors d’aquest món pretenen que acceptem que per la immensa majoria de la humanitat ni tan sols hi ha història possible. Avui ja definim els pobres no solament com a empobrits, sinó com a “exclosos”. Els mateixos sindicats, en altre temps militants potser, han esdevingut en molts llocs “sindicats de resultats”: només val allò que es pugui assolir avui.

Amb aquest propòsit recordem la paràbola d’Eduardo Galeano en el seu llibre “Las palabras andantes”: l’home o la dona, veu l’horitzó lluminós i s’hi acosta, i a mesura que ho fan, aquest horitzó fuig sempre més cap enllà. I l’home i la dona es pregunten decebuts: per a què ens serveix doncs l’horitzó? La veu respon: perquè sempre continuïn avançant. Aquest horitzó és la utopia.

Si ja no hi hagués possibilitat d’utopia no hi hauria possibilitat d’humanitat.