Teologia de l’Alliberament: les seves grans qüestions en aquest final de segle

Clodovis Boff

---

La Teologia de l’Alliberament es caracteritza per tres trets:

1. És una teologia profètica. No s’acontenta amb la mera teoria de la fe. Procura sempre confrontar Fe i Vida, Paraula i Història, Regne i Món. Es fonamenta precisament en aquest contrast. En aquest sentit es diu de vegades que la teologia de l’alliberament es una teologia crítica i dialèctica, però és més escaient dir que és una teologia profètica.  

2. És una teologia utòpica. Sempre procura obrir camins per a l’acció. Parla de la necessitat i de la possibilitat d’un món nou. No és pas que dóni receptes. Simplement, ofereix inspiració per a la pràctica. Es compromet amb la transformació. Vol alimentar l’esperança i la caritat.

 És una teologia carregada d’emoció. És lògic: el seu llenguatge no pot ser el de l’anàlisi freda, ja que neix del crit del dolor i de l’esperança dels oprimits de la terra. Per això és travessada tota ella per la iracúndia sagrada contra les injustícies i pel somni d’un món menys inhumà.

4. De tot això es dedueix que la teologia de l’alliberament és una teologia concreta, que parteix de la realitat i s’orienta cap a una pràctica eficaç. No és pas una teologia abstracta doctrinària. En aquest sentit és una teologia eminentment pastoral, perquè està volcada completament a la vivència de la fe i a l’evangelització.

5. La condició prèvia per a tot això és que el teòleg estigui vinculat orgànicament amb el caminar del poble, amb el procés eclesial i social. Sense un mínim de compromís viu i concret amb la realitat i la lluita del poble, el teòleg no aconsegueix posar al seu discurs ni profecia ni utopia ni sentiment.

La gran qüestió: opressió/alliberament

Per saber quin és el gran problema que ha d’afrontar la teologia de l’alliberament en aquest final de mil.lenni, no cal anar gaire lluny: és el vell problema de la misèria de les masses. Va ser a partir d’aquí que va néixer la teologia de l’alliberament, o més ben dit, a partir del contrast entre la fe cristiana i la pressió de les majories.

Aquell que encara no ha descobert aquest fet i no se l’ha pres seriosament, seguirà buscant qüestions com ara la cultura tècnicoindustrial, la modernitat, la crisi del socialisme o la unificació econòmica del món. Com si la dolorosa qüestió de la marginació secular de les masses ja hagués estat superada pel fet d’haver passat de moda.

No. La qüestió de la misèria i l’opressió de classes, races i cultures senceres continua molt present al nostre món i es presenta molt més greu que abans. És més: a mesura que la contradicció ideològica est/oest ha disminuït, ha emergit la contradicció nord/sud, centre/perifèria. D’ara endavant l’equilibri del món s’establirà, cada vegada més, sobre aquest eix.

Hom dirà que tot això no és un problema específicament teològic, sinó més aviat social. No. La qüestió de la misèria de les masses és un problema rigorosament teològic, en la mesura exacta en què aquesta misèria no significa només opressió i injustícia, sinó sobretot “pecat social” i contradicció amb el “pla del Creador i l’honra que li és deguda” (Puebla 28). De fet, en la qüestió del pobre és Déu mateix qui està en qüestió. Com podria un teòleg no entrar en aquest tema?

En una paraula: el que està en joc amb tot això és l’opció evangèlica pels pobres. Ara bé, per a l’església i la teologia, aquesta opció és una “qüestió de principi”, no pas una qüestió merament estratègica. La memòria de Jesús a la comunitat de fe ha de caminar sempre al costat de la memòria dels pobres, tal com recomanen els Apòstols a Pau (cf Gá2, 10). L’oblit del pobre és un perill constant, també per a l’Església. La teologia de l’alliberament representa una alerta poderosa de la “memòria dels pobres” en virtud de la “memòria de Jesús”.

Recentment va aparèixer un nou factor que obliga a teologia de l’alliberament a reprendre la qüestió de l’opressió/alliberament de les masses. És la crisi del socialisme. Això imposa una revisió seriosa de la reflexió teològica. En tres àmbits:

1. En l’àmbit de l’anàlisi, la crisi del socialisme, amb el subsegüent enfortiment del capitalisme liberal, obliga la teologia de l’alliberament a revisar els seus paradigmes d’interpretació de la realitat social. No es tracta d’abandonar ara la interpretació dialècticoestructural; això seria negar la mateixa realitat, que s’imposa entre nosaltres pel seu caràcter tràgic. Es tracta de donar a les anàlisis més flexibilitat i concreció, i d’enriquir-les amb noves contribucions teòriques.

En aquest sentit es percep que el capitalisme i el socialisme no poden ser estudiats només com a models abstractes i purs, sinó com a models concrets i operatius. No es tracta pas que ara hàgim d’acceptar la panacea de l’”economia de mercat”, sinó que, superant esquematismes elementals, és necessari preguntar, per exemple, pel lloc, el mercat en una nova economia o en un “nou socialisme”. En aquest àmbit es planteja també per al tercer món la qüestió de la “mundialització” actual de l’economia i la necessitat per als nostres països de mantenir en aquest procés la seva autonomia mitjançant la solidaritat interna. Davant d’això, l’Església i la teologia tenen també la seva responsabilitat.

2. En l’àmbit de l’estratègia, la crisi del socialisme va repercutir menys, en la mesura que no va qüestionar a la teologia de l’alliberament la convicció que la transformació revolucionària de la societat es dóna a través d’un procés de la més àmplia participació de les masses i no a través d’un acte abrupte de minories il.luminades, tot i que generoses. El desenvolupament econòmic autònom, la democràcia política i la lluita per la igualtat i la justícia social s’han de dur endavant de manera simultània, tot i que jerarquitzada.

Tot i així, és important reconèixer que qüestions estructurals com ara el deute extern i la modernització econòmica, que comporten la inserció autònoma de les economies nacionals al mercat mundial, esperen encara rebre un tractament estratègic alternatiu de part dels moviments populars i alliberadors.

3. En l’àmbit del projecte històric, la crisi del socialisme carrega un poder d’aplanament més gran damunt dels moviments de canvi en la mesura que pretén qüestionar la mateixa idea de la nova societat, o sigui, la possibilitat d’una alternativa històrica al capitalisme. És un qüestionament que creu que toca l’arrel mateixa de l’esperança dels pobres: l’alliberament.En aquest punt la tasca consisteix a pensar de la forma més concreta possible una “nova utopia” que sigui més rica que la vella utopia del socialisme clàssic i al mateix temps menys pretensiosa. “Més rica” en el sentit d’incorporar les noves qüestions i d’altres que estan emergint, sense acontentar-se amb la socialització dels mitjans de producció i la satisfacció de les necessitats bàsiques. “Menys pretensiosa” en el sentit de renunciar a qualsevol messianisme salvacionista i de resistir a la temptació constant de donar la “solució final” al destí humà i de materialitzar el paradís a la terra.

La teologia, amb tota la seva càrrega escatològica, no té en aquest camp un paper projectiu molt particular? I la comunitat eclesial, no és també la comunitat dels que esperen, fins i tot “contra tota esperança”?