Juan José Tamayo

La colonialitat, constitutiu de la modernitat

Colonialitat i modernitat no s'entenen com a fases cronològicament successives, sinó com a fenòmens que són interdependents dins del sistema capitalista mundial. La colonialitat tampoc és un element a afegir a la modernitat, sinó el seu constitutiu, el rerefons i la cara oculta i més fosca de la narrativa europea de la modernitat. És, al seu torn, un element específic que constitueix el model mundial de poder capitalista. "Es funda –afirma Anníbal Quijano, creador de la paraula- en la imposició d'una classificació racial/ètnica de la població del món com a pedra angular d'aquest patró de poder i opera en cadascun dels plans materials i subjectius de l'existència quotidiana i a escala social".

Walter Mignolo, un dels més importants teòrics del projecte Colonialitat-Modernitat, descobreix una altra dimensió oculta, més dramàtica encara, que s'amaga rere la retòrica de la modernitat: la prescindibilitat de la vida humana, per exemple, dels esclaus africans durant la conquesta d'Ameríndia, i de la vida en general des de la Revolució industrial amb l'únic objectiu d'incrementar la riquesa.

L'alternativa enfront de la prescindibilitat de la vida humana és l'emergència del “paradigma de l'altre”, que identifica una nova forma de colonialitat, la global, diferent de la colonialitat imperial-religiosa dels segles XVI i XVII i de la colonialitat imperial-nacional des del segle XVIII fins a mitjan segle XX. És un paradigma en diàleg amb uns altres: cristians, marxistes, liberals, neos-i-post-; un pensament crític i utòpic.

El "paradigma de l' altre" sorgeix de l'esgotament del projecte de la modernitat i connecta formes crítiques de pensament 'emergents' a les Amèriques (llatins/es, afroamericans/es, americans/es natius/es, pensament crític a Amèrica Llatina i el Carib), el nord d'Àfrica, Àfrica subsahariana, el sud de l'Índia i el sud d'Europa. A partir d'aquí comença a construir-se el gir decolonial, que pensa la modernitat com colonialitat de l'ésser, del poder, del saber, colonialitat sobre la naturalesa, colonialitat econòmica i colonialitat estètica.

Em sembla especialment original i innovadora l'aportació de Dussel al gir decolonial amb la seva proposta de la transmodernitat en oposició a la postmodernitat d'alguns intel·lectuals del Nord.

Dussel no creu possible aplicar, imitar o desenvolupar la Modernitat en altres cultures, ja que  és inseparable de la colonialitat i es constitueix en la dominació de les cultures perifèriques i colonials.

Creu necessari superar radicalment la Modernitat i convergir en una nova Edat de la humanitat on les cultures hauran de respectar-se com a iguals i conformar una cultura mundial pluriversal que pugui articular totes les cultures existents en la semblança. Per a això, proposa un diàleg filosòfic Sud- Sud i Sud-Nord, sense caure en el fonamentalisme que nega la Modernitat íntegrament, ni en la colonialitat del saber, de l'ésser, de l'existir i del poder. El resultat és la descolonització de la cultura, de l'epistemologia, de la tecnologia i de la teologia.

És la teologia llatinoamericana de l'alliberament (TL), una teologia decolonial?

Walter Mignolo exclou a la teologia de l'alliberament del gir colonial. Com a màxim reconeix que representa un canvi de contingut de la conversa, més que dels seus termes. La teòloga Marcella Althaus-Reid, una de les principals representants de la teologia queer, fa dues afirmacions: una, que la TL ha funcionat com a teologia colonial i ha definit ideològicament una identitat cristiana basada en identitats patriarcals i colonials; dos, que les esglésies militants de l'alliberament van donar suport a les construccions teòriques colonials d'Amèrica Llatina.

La meva opinió difereix de la de Mignolo i Althaus-Reid. Jo crec que les diferents teologies llatinoamericanes de l'alliberament són part de la genealogia del pensament decolonial perquè des del seu naixement es van distanciar i van entrar en conflicte amb les ciències socials, les epistemologies i les hermenèutiques teològiques nordatlàntiques. L'obra pionera de Gustavo  Gutiérrez, Teologia de l'alliberament Perspectives (1971), reflecteix la influència del seu compatriota José Carlos Mariátegui, marxista heterodox, que es deixa sentir ja en la seva consideració de la reflexió teològica com a teoria crítica de l'església i de la societat a la llum de la Paraula, animada per una intenció pràctica i indissolublement unida a la praxi històrica.

En perspectiva decolonial cal situar els textos de José Míguez Bonino, un dels principals representants de la TL en el protestantisme llatinoamericà. En la seva obra Fer teologia en una situació revolucionària (1975) es referia a dos projectes fonamentals del cristianisme a Amèrica Llatina: el colonial espanyol, vinculat al catolicisme romà, i el neocolonial nordatlántico, vinculat al protestantisme. El cristianisme, afirma, va ser cooptat en els sistemes colonial i neocolonial com a autorització religiosa i justificació teològica.
Des del principi es produeix una doble ruptura de la teologia de l'alliberament amb la teologia europea: la política, definida com a conflictivitat política entre els seus respectius interlocutors, i l'epistemològica amb les velles maneres de conèixer eurocèntriques  incapaces de donar compte dels problemes d'Amèrica Llatina i menys encara de la seva resposta. La ruptura deriva de la centralitat que la TL concedeix a la conflictivitat social i a la praxi transformadora. La teologia europea s'acosta a la realitat com a pensada i tendeix a resoldre el problema de la pobresa i de les desigualtats des del pensament teològic, i no a través de la praxi transformadora.

Per a la TL el coneixement posseeix a més un caràcter ètic, polític i militant, conforme a la tesi 11 de Marx sobre Feuerbach: "Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo". La funció alliberadora del coneixement es concreta en la transformació de la realitat. El discurs teològic de l'alliberament parteix de l'"estat real", no de l'"estat teològic", del que la realitat mateixa ens mostra, no del que mostra o diu la teologia de la realitat (Dussel, Nebot).

Un altre punt de ruptura es refereix els interlocutors, als desafiaments i a les preguntes a les quals una i altra teologia intenten respondre. L’interlocutor privilegiat de la teologia europea és l'ésser humà no-creient d'ideologia liberal. El principal desafiament és el que procedeix de la increença en les seves diferents manifestacions. Les preguntes a les quals intenta respondre són: com parlar de Déu en un món major d'edat emancipat de la religió?, com fer creïble a Déu racionalment en un entorn d'increença, com harmonitzar ciència i religió?

Els interlocutors privilegiats de la TL són les majories populars oprimides, les classes socials explotades, les cultures destruïdes, els sabers no reconeguts, les espiritualitats indígenes demonitzades, els pobles originaris colonitzats, les ètnies menyspreades, les identitats sexuals discriminades. En funció del canvi d'interlocutors la pregunta va en una altra direcció que la de la teologia moderna europea: com anunciar al Déu de la vida, de la pau, de la solidaritat, de la fraternitat-sororitat en un món dominat per la injustícia, la insolidaritat i la violència estructural i en una naturalesa depredada per causa del model de desenvolupament cientificotècnic de la modernitat? El desafiament al qual respon no és l'ateisme, sinó la idolatria, els déus que exigeixen sacrificis humans i de la naturalesa.

La TL va criticar des del principi la captivitat en què es trobava la teologia europea, construïda per un sistema conceptual formalment perfecte, però amb freqüència vitalment estèril, per un elevat grau d'abstracció, que feia difícil identificar i criticar els mecanismes de dominació. Va criticar la suposada omnipotència de la raó il·lustrada considerada criteri últim de veritat, al mateix temps que va revelar la seva fragilitat, com en el cas del dinosaure, l'animal més gran i poderós que va desaparèixer per excessivament fort i, fet i fet, massa feble per a resistir les transformacions ambientals.