TOT TÉ UN LÍMIT: L’ARGUMENT IRREBATIBLE

ENS HEM SOBREPASSAT, I ENS N’ANEM CAP AL COL•LAPSE

AGENDA LLATINOAMERICANA

---

D’arguments per mostrar la importància i fins i tot la urgència d’adoptar un canvi tan profund com el que el nou paradigma ecològic implica, n’hi ha molts, de tota mena: científics, filosòfics, i fins i tot religiosos. Però n’hi ha un, que és un argument diferent, primari, obvi, contra el que no es pot fer res més que acceptar-lo, o estavellar-se, i és l’argument físic: els límits del creixement, un argument material, res d’ideològic o teòric.

Encara no fa ni 5 segles que vàrem comprovar (Magallanes, 1522) que estàvem en un planeta esfèric no pas en una superfície plana infinita. Però, tot i que teòricament finit, a la pràctica el continuem considerant infinit, perquè resultava inabastable, i mai vàrem percebre que els nostres actes li poguessin fer el menor mal. La Terra era tan gran, i nosaltres tan petits, que ella ho podia absorbir tot, i sempre semblava que quedava molta “terra verge”...

Fa tot just 37 anys (1972) que un llibre històric, l’informe del Club de Roma, “Els límits del creixement”, va fer un crit d’atenció a la humanitat inèdit: aquest planeta és finit, i hem crescut tant, que ja ens estem acostant al màxim que ens permeten els seus límits. Els homínids duien set milions d’anys damunt del planeta, però era la primera vegada que l’homo sapiens en descobria els límits, gairebé tocant-los.

El 1992, 20 anys més tard, el llibre va reunir noves dades i es va refer completament, amb un títol nou: Més enllà dels límits del creixement. La seva tesi, el seu crit: no és que ens estem passant respecte dels límits del planeta... és que JA ens hem sobrepassat, i ens estem acostant a un col•lapse proper.

És un argument nou, i contundent. Tot té un límit. I aquest planeta també. No només no és infinit, sinó que, tal com hem crescut, se’ns està fent petit, i amb el ritme “exponencial” de creixement que portem, molt aviat xocarem amb els límits, i serà un desastre ecològic.

“Creixement exponencial”: el concepte clau

Solem emprar aquesta expressió per referir-nos a un creixement “molt gran”, però el creixement exponencial, a més de ser gran, té una altra característica que es sol desconèixer: a partir de cert moment, creix tan de pressa, que arriba al seu límit en un temps mínim, com de sobte.

Hi ha una antiga llegenda persa sobre un cortesà que va oferir al seu rei un bonic tauler d’escacs i li va demanar que a canvi li donés un gra d’arròs pel primer quadre, el doble (2) pel segon, el doble (4) pel tercer, i així successivament. Sense més ni més, el rei va ordenar que li duguessin arròs immediatament. El 4t quadre eren 8 grans, el desè 512, el 15è 16.384, i el 21è representava més d’un milió de grans. En arribar al 40è es tractava d’un bilió... No el van poder pagar, no hi havia prou arròs al país.

En els primers quadres la “duplicació” de quantitats petites pot semblar petita. La corba del creixement es comença a alçar ben a poc a poc, però després, en poques noves “duplicacions”, la magnitud esdevé astronòmica, gairebé infinita, i resulta inabastable: xoca contra el límit.

El “creixement exponencial” és així: duplicació, nova duplicació, i nova reduplicació... fins que xoca amb el límit. Tots solem pensar de manera lineal, imaginat un creixement “geomètric”, proporcional, que manté constància en el ritme de creixement... Per això la gent desconeix els riscos del creixement quan és “exponencial”.

Imaginem-nos un nenúfar en un estany. La planta duplica la seva mida cada dia. Al començament és molt bonic veure com la planta creix, sembla que lentament, i no ens en preocupem... fins que el dia 28 ja ocupa la quarta part de l’estany... Què passarà els dos dies següents? El dia 29 ja ocuparà la meitat de l’estany, i el 30 el taparà tot i acabarà sufocant qualsevol altra planta que hi hagi. Tres dies abans del final només ocupava una vuitena part de l’estany. Però degut al seu “ritme de duplicació” diari, en els tres darrers dies, gairebé de cop, topa amb el límit.

A principis del segle XX, ara fa 100 anys, les Filipines tenien 6 milions d’habitants. La xifra s’ha anat duplicant cada 20 anys: de 6 a 12, a 24, a 48...Els anys 80-90 va sobrepassar els 70 milions... Per aquest any 2010 les xifres oficials estan al voltant dels 100 milions. Quantes duplicacions més es podran produir... abans que el nenúfar ocupi tot l’estany?

Després de milions d’anys d’homínids sobre la terra, en temps de l’imperi romà, la població humana va assolir els 200 milions. No es va aconseguir una duplicació fins al segle XII, després una altra en el XIX, i la següent en començar el segle XX, segle en el qual la població mundial s’ha multiplicat per quatre... El 1999 vam arribar als 6.000 milions d’habitants. Avui (2009) ja en som 7.800. El 2050 arribarem als 9.000 (un 50% més que el 2000). I ja es pot calcular quan és que el nostre creixement ens afogarà a nosaltres mateixos i a qualsevol altra forma de vida en el nostre planeta-estany, perquè sembla que comencem a estar molt a prop d’aquesta data.

Com es pregunta en Josep Iborra en aquesta mateixa Agenda (p. 218) potser som una plaga per aquest planeta, o un càncer -cèl•lules que es reprodueixen fora de control-, tot i que un càncer especial, perquè “se’n podria adonar”, i autocontrolar-se, i contreure’s...

Moltes coses creixen “exponencialment”

El creixement exponencial de la població humana arrossega també altres magnituds a creixement exponencial: l’espai físic que ocupa la urbanització, les ciutats que s’inflen fins que s’ajunten, la terra conreada per alimentar aquesta població creixent, la terra robada al bocs i a la vegetació silvestre (on encara en queda); la biodiversitat que s’extingeix a ritme accelerat, l’aigua dels regadius que constitueixen la major part de la creixent despesa d’aquest element que ja començar d’anar escassa; el consum d’energia, la major partida de la qual ja no és pas la indústria sinó els usos residencials... i l’emissió de CO2 a l’atmosfera, que no només no parem, sinó que la continuem augmentant a nivell mundial...

Ja hem ocupat el 85% de la superfície del planeta... ja no hi cap una altra duplicació, donat que sortiríem dels límits de l’estany. Amb aquest estil de vida, i amb aquest ritme –un “creixement” que no concebem que pugui parar- anem a trobar-nos amb la catàstrofe final. Novaes (p. 26) en dóna les dades: Estem consumint un 30% més de la capacitat de reposició del planeta. La nostra petjada ecològica s’ha triplicat des de 1961”. Ja és de 2,7 hectàrees per persona, per sobre de la disponibilitat natural mitjana, de 1,8 ha.

Fins quan? Quan decidirem aturar-nos?

Però, encara que ho decidíssim, ens podríem aturar? Podríem deixar de cremar combustibles fòssils, deixar d’emetre CO2, deixar de malbaratar l’aigua, deixar de contaminar amb els plàstics (cada minut es produeixen arreu del món un milió de bosses de plàstic), de gastar tanta energia... Només paralitzant-nos.

No ens podem aturar. Estem en una pendent en baixada. Segons previsions de l’ONU: a mitjans de segle, l’exigència humana sobre la natura serà dues vegades superior a la capacitat de producció de la biosfera. Només un “miracle” ens podria salvar de la catàstrofe cap a la que ens encaminem: un “canvi de consciència” que ens convenci que hem de canviar d’estil de vida. No hi ha cap altre camí.

“Desenvolupament” no significa “creixement”

Són dues coses diferents, que sovint confonem. Creixement significa augment quantitatiu, de mida, de volum, de despesa, d’ingressos, de diners... Desenvolupament significa desplegament qualitatiu de noves dimensions, potencialitats, qualitats de vida. Quan pleguem de créixer físicament no deixarem pas de desenvolupar-nos com a persones. El creixement té un límit quantitatiu. El desenvolupament és il•limitat: un desenvolupament ja sense creixement. Com el nostre planeta, que porta 4.500 anys desenvolupant-se sense créixer. Arribats al límit, estant en alguns aspectes fins i tot més enllà dels límits del creixement, és necessari desenvolupar-nos sense créixer més físicament, adaptant-nos al nostre nínxol biològic planetari.

Hem sobrepassat els límits. El nostre ritme de vida actual és insostenible. Ens du al col•lapse. Ens hem de capficar en desaccelerar, i en retrocedir. La solució de la pobresa al món, el creixement dels que encara necessiten, no s’aconseguirà pas amb la via actual (el mai realitzat “efecte cascada”: creixement per als rics, per tal que regalimi fins als pobres). A la pobresa i a la injustícia se les ha d’enfrontar, no pas amb més creixement (més d’allò mateix) sinó amb desenvolupament humà i social, amb un canvi de consciència, de qualitat humana, amb equitat, alhora que contraiem l’economia material i aturem el desastre que ja fa temps que estem gestant.

Una societat sostenible encara és tècnicament possible, i és més desitjable que una societat en constant expansió material. Decréixer quantitativament (Surroca p. 214) i desenvolupar-nos qualitativament: heus aquí l’única solució. Perquè tot té un límit.

Cf. MEADOWS-RANDERS, Más allá de los límites del crecimiento, El País-Aguilar, Buenos Aires - Mèxic - Madrid 1992.