Mauro Passos

Les transformacions del món contemporani són grans. Tot canvia, però no sempre a millor. Aquelles inclouen, a més de la tècnica, la ciència i la informàtica, les esferes política, cultural, social i econòmica. Les concepcions
del temps i espai també són alterades pel procés de globalització. Aquesta és un factor de divisió i no d’unificació. Com a conseqüència l’ésser social es debilita i es fa difícil articular-se cercant solidaritat i humanitats que alleugereixin la solitud del subjecte. En aquest context, va guanyar pes l’ús irracional dels recursos naturals,
l’explotació de matèries primeres i la destrucció del medi ambient.
Arribem a un nou període de temps. Quin futur s’està construint amb l’actual dèficit d’humanitat? La globalització de la violència, el comerç d’armes i la militarització del planeta han portat conseqüències desastroses a nivell mundial, contribuint a que la fam sigui protagonista d’aquest desastre humanitari. La civilització és destruïda pels mecanismes que ella mateixa va crear. Encara hi ha temps pel futur? o “Estem entrant al futur d’esquenes”, com va escriure el poeta Paul Valéry.
Aquesta societat de la immediatesa no ensenya a desitjar més enllà d’allò accessible ara mateix. Ignora el “transcendent”, que va més enllà de l’experiència concreta. Com conjugar altres sentits que no siguin el mecanisme de l’autoperpetuació del mercat i els seus còmplices? Amb tot, el més important és que adoptem una postura crítica i, al mateix temps, propositiva davant d’aquests desafiaments.
Considerant el tema d’aquesta reflexió, s’ha d’admetre que els enfrontaments i perspectives indiquen, històricament, els camins per la construcció d’un altre món (un món diferent és possible), com va pensar
Rigoberta Menchú Tum de Guatemala. La seva lluita per la justícia social i pels drets dels pobles originaris ha posat en escena projectes, somnis i desafiaments. Per una dona indígena, guanyadora del Premi Nobel de la Pau, el 1994, el seu país hauria de ser pensat com una absència a ser recuperada, un futur utòpic en el qual les persones poguessin viure amb dignitat. Després de tot, el desafiament és concretar camins de diàleg, noviolència i justícia entre els pobles.
Algunes qüestions importen pel desassossec que ens turmenta. Són incomptables les trajectòries de la violència, cosa que demostra la seva capacitat de multiplicar-se mitjançant la ciència, tecnologia, política i economia. Això planteja a l’humanisme grans desafiaments i una pregunta es torna crucial: “Deixar enrere tota esperança” com escrigué Dante? Ni tan sols Déu pot amb l’estupidesa humana? En efecte, no ens hem d’inclinar davant el regnat de la força. A cada època, persones i grups s’aixequen, prenen la paraula i lluiten per la justícia social. A la galeria dels constructors de la humanitat, Gandhi va provar la força de la noviolència, alliberant sense armes el pobre indi. En el mateix camí, Víctor Jara, artista i activista xilè, va lluitar pels valors universals —llibertat, justícia, raó i veritat. Aquests líders reuniren el que estava dispers provocant una veritable revolució noviolenta. Per ells el somni que tots cabem en el món era la clau — una idea que brilla i té ales.
Parodiant a Descartes, la màxima en el món contemporani pot ser: “Lluito, per tant existeixo”. L’esforç per la construcció d’un món humà i solidari és continu en la història. Els grans fets neixen d’una llavor de mostassa.
Barregen creativitat, coratge i acció per renovar la duresa de la vida. Així van néixer l’antiracisme, els drets dels pobles originaris, les respostes contra la violència racial, de gènere i tantes altres. Amb la creació de les xarxes, diferents tipus d’organització, articulacions amb grups internacionals, causen un enriquiment en coalició i construcció d’aliances, des de llocs diferents, com Greenpeace, per exemple. Així, mitjançant una lluita col·lectiva, s’estan desenvolupant accions pacífiques i creatives en defensa dels ecosistemes i d’un futur verd pel planeta.
Un joc de relacions redefineix posicions, genera nous efectes de sentit i promou una pràctica participativa. Aquest procés, però, no està exempt de problemes, conflictes i divergències.
El nostre món necessita una agenda que humanitzi les relacions. Un món en el qual només importen la llei del valor i la lògica del coneixement no és humà. És possible la humanitat sense espai per a l’oci, la solidaritat, l’amistat i el somni? El sentit de la vida està en la construcció de la història personal i social amb dret d’accés als béns essencials —salut, educació, habitatge, treball, cultura i oci. L’amor compartit ens desperta, envolta i estimula. És possible veure la cura vers els altres segons com diem “bon dia”, el misteri en una abraçada, la invitació en un moviment social, la màgia en una albada i un renéixer en el brunzir d’una abella. Arribem a un moment en el qual hem de donar importància a l’entendre/reconèixer el discurs de l’altre. Encara més: no l’hem de veure com més petit que nosaltres.
Projectes pel futur? Canviem els amos del món per aquells que sembren vida i esperança i substituïm totes les franges de Gaza per la Rosa dels Vents. Fem un altre camí i creem arxipèlags per aproximar les persones, escoltar
veus, tradicions i experiències diferents. Transitem en diferents tipus de coneixements per acollir tothom. Com emprendre nous vols per les noves generacions? Repensem la vida quotidiana, la formació i l’educació, tenint en
compte les modulacions i articulacions que composen les joventuts. Una dada a tenir en compte és que la joventut actual va néixer en un món globalitzat, mediàtic i tecnològic. En aquest món d’incerteses i violències, l’educació ha d’apuntar camins cap a la comunió universal de l’ésser humà i provocar una praxi alliberadora. La vida ens crida amb veus diverses que són, en el fons, una sola veu —solidaritat i llibertat.
Finalitzo amb el pensament d’Eduardo Galeano, escriptor i poeta uruguaià: “La utopia és allà a l’horitzó. M’acosto dues passes, ella s’allunya dues passes. Camino deu passes i l’horitzó corre deu passes. Per més que camini, mai l’atraparé. Per a què serveix doncs la utopia? Per això serveix: perquè jo no deixi de caminar”.
No importa que el present sigui dur, necessitem evocar altres escenaris. Escenaris inaugurals de comunió, respecte a les diferències socials, culturals, religioses, sexuals i ètniques, que portin a la fi de la violència i la intolerància. Espai per a noves síntesis.